Melangia

Un relat de: Mon Pons

Havia decidit no enyorar quasi res. Però avui es trobava inquiet i li feia angúnia imaginar que tothom se'n adonés del seu estat. Fins el moment, ningú coneixia la tendresa i l'amor que havia sentit per"ella". Ningú mai no ho sabria. No obstant, de cop i volta, li semblava que els demés li podien llegir el pensament. I, encara, la nostàlgia el va empènyer cap endavant, a causa de la seva aliança distant.

Volia destruir tots els seus pensaments i tots aquells mots inconnexos sense sentit i anodins, que escrivia damunt aquells papers en blanc, migs arrugats, que trobava en aquell bar que freqüentava tots els dies, imaginant el seu amor al seu costat. Dia darrera dia, quan traspassava el llindar de la porta a les 9 en punt, cada matí, i s'asseia en el racó més proper de la finestra, per escriure tranquil. Per a reviure el plaer que sentia quan anotava les primeres paraules que li passàvem pel cap. Uns minuts més tard, la seva soledat s'acabava convertint en silenci, tot bevent-se el seu cafè amb llet. Sempre la mateixa escena, amb una confirmació d' incerteses que el guiaven, sobretot aquelles pors que li suggerien l'aïllament de tot allò remot, i com una espècie d'ombra lívida que el perseguia.

El seu soliloqui interior damunt el tovalló de paper, moltes vegades, quedava esbossat en l'emmudiment. Semblava un gravat realitzat amb punta seca, amb un virtuosisme maldestre i inútil.

I , ara i adés, es retroben els esguards dels assidus d'aquest bar tranquil del seu barri; però lluny, molt lluny de les seves reflexions i paraules secretes, escrites amb el bolígraf, que tenia davant seu, com fantasmes imaginaris, inerts, dibuixats de color blau.

Acabava d'escriure: patètic, somort, gèlid, amor, lluny, mare, dona, puta, sexe, fidel, lloc, bany, dolor, pèl, engany, confegir, límit... De sobte s'aturà i tingué la sensació que perdia el temps. Rebregà el paper i el llençà. Sentia que els seus somnis havien volat amb el vent. Pagà al cambrer i se'n anà desorientat, sense acomiadar-se.


Comentaris

  • Excel.lent poema del solitari...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 21-02-2006 | Valoració: 9

    Trobo que descriu molt bé la situació del solitari melancòlic.

    Felicitats.

    La melancolia, un sentiment tant inútil en el que molts cauen!

  • La cicatriu...[Ofensiu]
    rnbonet | 17-03-2005 | Valoració: 10

    del passat no ha tancat encara... Les nafres de la tristesa s'ha apoderat amb vehemència del teu personatge, que ens fas veure, amb una sensibilitat extrema, en la seua pertorbadora incomunicació present.
    Un bon exercici literari!

  • Mon Pons[Ofensiu]
    Ferran de Montagut | 10-03-2005 | Valoració: 8

    M'agradat força esta molt be! deMontagut

Valoració mitja: 9