Melancolia.

Sóc feliç, no pateixis, potser més que mai!
Sentir que puc ser jo, sense necessitat de callar.
Sense viure constantment, amb moltes contradiccions.
El món és com és, i cadascú fa el que vol en cada moment.
Si algun dia la melancolia et menja, deixa-la que passi de llarg.
Torno a fer el que m’agrada, a dir el que penso, sense que ningú
em faci callar, sense sentir-me culpable pel que estimo, pel que desitjo.
La vida no sempre es senzilla, ho saps i ho sé, i no sempre tot anirà bé...
La televisió fa molt mal, les males llengües també,
sempre voler allò que un no té, a tu no et deixa viure, i no et produeix cap plaer.
Sigues qui vols ser, amb màscara o amb barret,
amagada ja has viscut, i de tu res he cregut.
Potser ara sóc jo qui no vull, que cadascú sembra el que cull,
i deslligat de mans i peus, i molt content pel que ara veus.
La nit és fosca, la vida és llarga, ara és dolça, potser per tu un pèl amarga.
No vulguis córrer, ja ho vas fer, potser una mica mentider,
potser egoïsta i poc planer, només t’agrada el diner.
A mi m’estimen pel que sóc, i no per cotxes ni tresors,
potser a tu les teves pors, fan que ho acabis tot amb plors.
Sóc feliç, un avís, jo no vull granís, i un incís, cerca’n de tot el seu matís,
que no es transformi en malaltís...


Bon 2012.