Matí a Torer

MATÍ A TORER

Ajagut entre els freds rocs de la tartera, com si hagués caigut del cel,
contemplo, amarat de suor, les Canals Carnisseres.
El sol novell d'aquest matí de setembre fa lluir les roges penyes.
Gota a gota, es desglacen les fonts fresques.
Els isards, aliens a la meva presència, surten de l'abric del bosc
I s'espolsen la rosada que els emblanquina els lloms.
Remunten cap al cim fent equilibris per les crestes
mentre pasturen l'herba tendra i s'empaiten per les congestes.
Les valls i clotades amagades dins les ombres,
ocultes entre les restes de la nit, esperen serenes.
El sol, manyac, les anirà acolorint d'un to daurat.
Entre la boirina, les capçades dels pins vells es cobreixen d'un verd greu.
Llurs troncs, cargolats i patidors, juguen ara amb la llum
tot dibuixant un univers d'ombres que caminen pels prats.
De molt avall m'arriba, gairebé sord, el so de les campanes de Meranges.
Els ramats, amb la música ancestral d'esquellots i bels, s'escampen.
Dotzenes de punts blancs van omplint les costes i les solanes,
guiats per gossos atrafegats i homes cridaires.
Més enllà, al fons, la vall de Cerdanya s'oculta entre la broma
i a l'altra banda del mar blanc, la serralada pirinenca
es retalla fosca i esquerpa contra la matinada.
Davant meu, el noble i massís Puigpedrós jeu en silenci,
com un vell adormit sota la blanca flassada
que durant la nit li ha posat la rufacada.
Així es lleva de mandrós aquest país de prats pendents i tarteres maleïdes
que tant m'emprenya de pujar quan, de matinada,
el fred em pessiga les orelles i els mocs em regalimen del nas.