L'home primitiu. Gastronomia

L'Home primitiu. Gastronomia.


Aquell cérvol havia estat especialment difícil d'enxampar. Feia dies que li anava al darrere i, malgrat la seva destresa per acostar-se a les preses sense que aquestes se n'adonessin, sempre li fugia a l'últim moment. Tanmateix, quan va tenir l'animal mort als peus, se sentí tant ufanós que oblidà del tot els esforços esmerçats en abatre'l.
Després d'extreure-li la rudimentària llança de fusta clavada fins al cor, es carregà l'animal a l'espatlla i inicià el camí de retorn a la cova on la seva família l'esperava amb delit.
El camí fou més llarg del que s'havia imaginat en un principi. -La persecució darrera de l'animal l'havia dut molt lluny de casa-. Quan va arribar a la cova tothom dormia. La nit era freda i decidí ajeure's a la vora de la dona després de deixar el seu botí en un racó de la balma. Demà, a primera hora, pensà, ja l'escorxaria i li llevaria la pell.
L'endemà tot era glaçat. La nit havia estat molt freda i tot era cobert per una fina capa de gebre. L'home es disposà a llevar la pell del cérvol amb un roc de sílex escantellat. Tot i que l'eina tallava d'allò més, el cuir glaçat de l'animal s'havia endurit i va haver de fer un gran esforç per separar-lo de la carn. Abans d'escorxar el cérvol espellat, encengué foc. Amb una destral, també de pedra de sílex, el partí en porcions. Col·locà els trossos a sobre d'una pell de cabirol i descansà una estona mentre observava com la seva família, una dona i set nens de diverses edats, s'anava despertant entre tremolors. La dona va ser la primera en llevar-se i, sense ni mirar l'home, va agafar un dels trossos de cérvol i li clavà queixalada. De poc que no perd una dent. La glaçada matinal havia solidificat tant la carn que era impossible menjar-ne. Entre renecs, mirant l'home amb cara de pocs amics, la dona agafà tots els trossos de carn i els diposità a sobre d'una llosa a la vora del foc per a que es descongelés.
L'home va sortir de la cova a cercar més llenya pel foc. S'hi va estar una bona estona. -Feia mesos que vivia amb la seva família en aquell indret i cada cop havia d'anar a buscar la llenya més lluny-. Quan va tornar a la cova es trobà la dona i la canalla dormint altre cop. Es girà per posar llenya al foc i s'adonà que la carn del cérvol s'havia cremat amb l'escalfor de la llosa.
Començà a fer uns crits esgarrifosos tot queixant-se de la mandra de la família i la mala sort que tenia. La dona, tot apartant la carn cremada de la vora del foc, el recriminà tot dient-li que en aquella cova hi feia massa fred. Mentre discutien, un del nens agafà un tall de carn i el mossegà. En pocs segons se'l menjà i n'agafava un altre. Els pares, en comprovar la cara de satisfacció del menut també agafaren carn i en menjaren. Van trobar que la vianda era boníssima.
La notícia de la troballa s'escampà per la vall i aviat tots els clans cremaven la carn abans de menjar-ne. L'home, veien l'èxit que tenia aquell descobriment, decidí posar-li nom. Li va posar el nom del nen que havia estat el primer a tastar la carn: "Rostit".