M'assec ran de mar...

M’aturo
i deixo passar
al temps,
em somriu
i em diu bon dia.
Ell sempre va
al seu pas...

Un que el
vol avançar
cau extenuat
o s’ofega.
El temps se’l
mira de reüll.

S’atansa la paciència
i l’abraço...
ella somriu satisfeta,
jo també.

Passa l’orgull
i li dono una
puntada al cul...

S’acosta la por
i li faig pam i pipa.

La vanitat du
vestit de vanitosa.

Arriba l’encegament
i li crido que
obri els ulls!



L’estupidesa em mira
i li dic: No gràcies...
Sembla mentida
tothom passa pel carrer.

Ara el rector,
bon vent i barca nova.

Passa una vaca,
oh!, és la de
la bona llet...

Ara el director del banc,
ni el somriure no vull,
que sempre és artificial.

La beata que només
parla amb Déu.
El sant del carrer
s’ho mira sense dir res...

L’enveja camina
amb rampell d’envejosa.

S’acosta el vici
i li dic: no gràcies,
li repeteixo tres vegades
no fos cas...

S’apropa l’honestedat
cantant als quatre vents,
però llueix una
piga deshonesta...

La veritat va
tota tibada.

Passa la fe desesperada
buscant els creients.
Jo li dic: adéu adéu...



El sentit comú
camina trist, solitari
sembla que no
el vulgui ningú.

Passa la creu
i em mira mofeta,
jo li dic; treu-te
el clau i seràs lliure,
ja has crucificat
a massa gent.

S’acosta la saviesa
i marxem passejant junts,
jo sóc un inculte
però m’agrada
la seva senzillesa.

Veig passar el sexe
sense sexualitat,
només sexe per sexe,
no m’interessa.

El foc sempre crema,
és una flamarada,
en canvi la flama
sempre té caliu.

Passa la supèrbia
i ni em mira,
ni falta que fa...

La corrupció,
ecs quin fàstic.

Passa la mort
i em mira amb
un somriure de gel,
faig com si no la veiés...

Em trobo amb la lluna
ens escrivim un
poema als llavis
i passegem junts.

Arriba la pluja
i deixo que em
penetri fins les arrels.

M’assec ran de mar...

onatge