Massa petita

És massa petita per entendre el que està passant. Algú l'ha fet aixecar-se d'on s'estava. És massa petita fins i tot per sentir res d'especial. Només una petita molèstia, una incomoditat provocada pel sobtat canvi de posició, que ara l'obliga a mantenir-se de peu. No fa gaire que ha après que una cosa anomenada equilibri li permet erguir-se sobre els seus dos peus i no caure, encara que potser per a ella hagi passat molt de temps. No plora, mai ha estat cridanera ni ploramiques, però comença a sentir que els altres sí que ho fan, sobretot els més grans, els que sí entenen alguna cosa. Potser és una sort no ser conscient de la realitat. I més quan aquesta es presenta de cop, implacable, inexorable.

"M'han estirat d'un braç. Qui ha estat? No la conec aquesta persona. No és la meva mare. Tampoc no és la dona que mana en aquesta casa on ma mare em deixa cada matí. Sembla que és un home, és fort i alt, com el meu pare, però tampoc no ho és el meu pare. No puc reconèixer aquesta persona. Però... però... què vol? Em farà mal si segueix agafant-me així... M'agradaria que vingués la mare i em portés a casa. Ja no vull estar aquí. No sé el que passa però ja no cantem ni juguem. Ens han posat contra la paret. Per què ens han castigat si jo no he fet res? Han castigat a tothom... potser algú ha fet una malifeta i volen descobrir qui ha estat. Deu ser això... Mare, vine a buscar-me..."

Segueix sense plorar, però ara la seva cara reflexa una desconfiança que aviat esdevindrà por. I la por té els seus propis mitjans per provocar el plor. I encara que no vulgui, encara que sigui forta, acabarà per expressar-se amb uns crits ofegats per les llàgrimes que li cauen dels seus bonics ulls. Uns crits que acompanyen els altres crits de les altres nenes. Un concert esgarrifós que acaba a l'ordre de "calleu!".

"Ara hem de sortir al carrer? Vaja... què haurà passat? Mira! Els nens també surten... sembla que també els han castigat. Ah! Allà està la mare! Mare! Mare!! No em veu... Sóc aquí, mare!! Clar... com m'ha de sentir si totes estem cridant el mateix... Cridaré més fort: Mareeeeee!!! Ai! I ara per què em peguen? Em fa mal… molt de mal, jo vull ser amb la mare…"

Ara el seu plor és desesperat, fins que a la fi es retroba amb la seva mare. Ningú no ha pogut evitar que es retrobin. Les llàgrimes segueixen brollant sense parar, en una barreja d'emocions alimentada de dolor, cansament, desfalliment i a la fi certa joia de sentir-se sota unes mans conegudes, que tindran cura d'ella. Deixa caure el cap sobre l'espatlla de sa mare i durant uns segons, o potser minuts, deixa de pensar, de sentir, d'intentar comprendre. És com si el seu cos s'hagués acoplat al de sa mare i que per aquesta raó ja no actués independent. És com si un invisible cordó umbilical les unís de nou i li permetés un repòs absolut. La seva mare, com qualsevol mare ho faria, nota aquest pes, un pes interior, a part del físic. I el suporta, com qualsevol mare ho faria, el temps que calgui.

"Sento caloreta... és el pit de la mare... què bé s'està aquí... Ja m'és igual on em portin si és ella qui mi porta. Encara que... el cop em fa mal... i noto... no sé... és estrany, mai no ho havia sentit... alguna cosa és mou dins meu... són aquests crits... se'm fiquen a dins i no surten... i això? Deu ser el cor... va molt ràpid... molt... què em passa? No li puc preguntar a la mare... si ho faig em tornaran a pegar... tothom està callat... desitjo que surti ja el que ha fet la malifeta. Ens tenen aquí a tots per culpa seva. Deu ser una malifeta molt grossa..."

No pot saber que el que està sentint és por. Una por especial. La primera por. Una por només rebaixada pel fet d'estar amb la seva mare. Un fet que no impedeix que la senti. Ni que deixi de sentir-la. O potser és aquest fet, el d'estar amb la seva mare, el que li ha produit la por. Potser ha estat ella, la seva mare, qui li ha traspassat aquesta por terrible per mitjà d'aquest invisible cordó umbilical que les comunica. O potser ha estat ella, tan petita, que inconscientment, ha notat el cor bategant accelerat en el pit de sa mare, la respiració forta i impacient, o els seus braços tremolosos, i tanmateix segurs, que la sostenen. No pot saber que el que està sentint és por. Però la sent.

"Marxem... Deu ser que ja han descobert el culpable. Aquest camí el conec: és el meu carrer! Per aquí tornem a casa amb la mare i el pare cada dia. I el pare? On deu ser? Treballant, clar... La malifeta l'ha degut fer un nen o una nena, per això estem tots aquí amb les mares. Tinc ganes de veure el pare i explicar-li el que ha passat... Tinc ganes de fer-li un petó... És tan bo el meu pare! Ai... no anem a casa... l'hem passada de llarg... però... aquest carrer, només va a un lloc més... a l'esglèsia... Ah! Ja sé! Anem a l'esglèsia per resar! La mare m'hi porta sempre. Hi va molta gent del poble, a resar. I l'esglèsia és molt gran i molt bonica."

Deu ser que ja han descobert el culpable. O deu ser que han decidit que tots són culpables. Sí, són tots a l'esglèsia, i tots resen. Però no hi han anat pas a resar. En el primer moment, tot és silenci. I de sobte, tot s'acaba. Gasos, fum, llamps i trons (i no pas de tempesta), plors, crits, cops, sang, forats, foc... No saben si és l'infern, però s'hi deu semblar. "Mare? Jo també t'estimo... mare?" Ja torna a estar tot en silenci. Un silenci que hom suposa normal dins una esglèsia. Però no és un silenci normal, és un silenci esquitxat de mort. Ja no hi resa ningú. Ja han pagat la seva pena. Algú va decidir que eren culpables i aquest algú va decidir executar la seva sentència. "I el pare? On deu ser?" Malauradament, el pare també va ser trobat culpable, com tots els altres pares i tots els altres que ni tan sols havien estat pares. Culpables de ser persones. Aquesta era la gran malifeta per la qual van ser castigats. Ella era massa petita per entendre-ho. I jo sóc massa gran per entendre-ho.


Oradour, 10 de juny de 1944