Mariona

Un relat de: Lavínia

Del diumenge 3 de juny de 1960, me'n recordaré sempre. Es va casar la Mariona, la filla de la sra. Carme, veïnes del mateix replà on vivia la meva família. No oblidaré aquell dia perquè va quedar gravat en la meva memòria d'adolescent per diversos motius: primer la Mariona va anar a l'altar acompanyada per la sra. Carme, cosa poc habitual aleshores. La núvia no tenia pare i no perquè la mare fos viuda. No ho era. La Mariona era filla de mare soltera.
Si aquest fet devia preocupar o fer patir la noia, llavors això era un llast, no me'n vaig assabentar mai. A la seva mare, en canvi, sí que l'amoïnava i feia que s'hi revoltés, sobretot per com el criteri de la gent podria afectar a la filla
Segons que em van explicar a casa, quan la sra. Carme va decidir matricular la Mariona al col·legi de monges del barri; la monja que la va atendre es va adonar que mare i filla compartien el primer i segon cognom. La religiosa, de manera descarada va mirar la sra. Carme de fit a fit. Com a resultat la nena va anar al col·legi públic.
La segona vegada va ser quan la Mariona es va prometre i la família del xicot, uns oncles que li feien de pares, perquè els seus havien mort durant la guerra; havien anat a casa de la Mariona a "demanar-li la mà" a la mare.
─Prefereixo, senyora, que vostè s'hagi criat la noia i que no tingui pare ─ li havia dit l'oncle a la sra. Carme. I bavejant-li la mà amb un petó ─: No fos cas que fos un roig de merda.
Quan érem al convit, tothom es va adonar que entre la núvia i la mare hi havia un lloc buit. Davant d'aquell lloc hi havia una caixa de fusta amb marqueteria de nacre.
L'oncle que s'havia assegut al costat de la mare i quan estaven al cafè i la música començava a sonar, la mare va treure de dins de la caixa dues fotografies i les hi allargà a l'oncle. En una estava la sra. Carme de jove i embarassada de bracet amb un home amb una boina alt i ros i, en l'altra, el mateix home, ferit en una cama, sostenia un nadó als braços. Era la Mariona. La data 1938.
─ Collons! Si és un comunista! Aquest home és Hans Kahle, el cap de les Brigades Internacionals a la Batalla de l'Ebre!
Tot seguit, la sra. Carme li agafà suaument les fotografies i s'hi ventà molt suau. Feia una calor! I va tornar a desar les fotografies, amb molta més suavitat, dins la caixa.
Only yoouuu... A la pista els nuvis ballaven mirant-se als ulls. Havien triat la cançó The Platers. Millor que el Danubi Blau, oi?

Comentaris

  • Recordatori[Ofensiu]


    Benvolgut/da relataire:

    Recorda que, a més del Concurs ARC de Microrelats ARC A LA RÀDIO 2010, també tenim en marxa aquestes altres activitats:

    - Gimcana Virtual Literària ARC 2010: enllaç

    - Concurs ARC de Narrativa Breu 2010 "Barcelona, t'estimo": enllaç

    - Loteria de l'ARC: enllaç

    - Club de Lectura Virtual ARC: enllaç

    Participa-hi!

    Gràcies,

    ARC


  • Hola maca,[Ofensiu]
    Carme Cabús | 17-10-2010

    Com estàs? Feia més de tres anys que no penjaves res i que t'havies desconnectat de relatsencatala i em va alegrar molt veure que participaves al repte. Jo et vaig votar perquè em va agradar el poema i perquè t'estimulés també a seguir presentant-te.
    Ja veus que hi ha poetes de pes, com tu mateixa.
    Bé, només volia saludar-te, ja que sempre t'he apreciat molt i sempre que t'he vist he tingut una alegria.
    Jo he seguit a relatsencatala, sense deixar-ho mai, només el temps de vacances. He fet grans amistats, també, com és normal després de tant de temps. Per altra banda, segueixo escrivint contes, però fora dels reptes, perquè no em va bé la limitació de paraules, però si tinc temps segueixo participant-hi.

    I tu, què fas? Com va tot?

    T'envio una abraçada molt forta. Espero retrobar-nos aviat,

    Carme

  • Transmissions[Ofensiu]
    franz appa | 12-10-2010

    Hi ha coses que els repressors, els intolerants, els amics dels dictadors, no van poder anorrear. Van poder desplaçar la memòria, el record i el necessari homenatge. Però no van poder amb capsetes de nacre on quedaven amagats aquelles records individuals. I, sobretot, no van poder amb l'estirp, el llinatge, la memòria transmesa al si del misteri de l'ADN que va de generació en generació.
    És clar que ningú neix sense pare. I a mi m'agrada pensar que, encara que un no l'hagi conegut, el pare ens ha llegat una memòria impresa en la seqüencia genètica. Potser no estaran les claus del marxisme que el van convertir en un lluitador, idealista o no tant -això és qüestió de punts de vista-, però sí hi serà la fermesa i la generositat que el van dur als malaurats camps de batalla.
    Vull pensar que la Mariona va saber dur aquell llegat amb orgull i joia.
    El relat, amb dues certeres pinzellades, així ens ho fa pensar.
    Salutacions,
    franz

  • Estralls [Ofensiu]
    panxample | 11-10-2010 | Valoració: 10

    La memòria històrica, les vides dels personatges tan propers,encara presents, ens fan rebotar.
    Un relat especialment, tendre, entenedor i ben portat.
    Avant
    Coneixes l'Associació de Relataires en Català (ARC)?

    Encara no?

    Doncs aleshores potser no saps que, en breu, l'Associació posarà en marxa la Gimcana Virtual Literària ARC 2010, i que si t'agrada jugar amb les lletres, si t'agrada endinsar-te en els llibres, la vida dels seus autors, les seves històries... aquest és un bon motiu per participar-hi!
    El tercer cap de setmana d'octubre entra a la web de l'ARC... Comença el joc!


    Participa-hi!