Malson despert

Un relat de: Llibre

Aboquem les ombres com mars de dubtes
que brollen i acaronen els nostres cossos.
Repassem els contorns amb la mirada
sense veure el color ni la forma estimada.

Ens amaguem dels fòssils que humitegen
entre roques escampades a la gespa,
i reptem embrutits per les tenebres
clavant colzes i genolls al terra.

Aspirem la solitud compassada
del rellotge que agonitza al calaix,
i alcem la vista escampant-la
perquè reneixi amarada d'obscuritat.

Ens capbussem en el fètid llac embruixat
per profecies que ens proclamen la mort
fins a trobar-ne el sentit, el significat,
de cada estrella ofegada amb les mans.

És així: no ens cal cercar contes
per jugar com criatures esgarriades,
ni ens cal ja cap joguina
per construir el nostre castell d'aigua.

És així i jo m'impregno
de tanta penúria, de tantes mancances.

És així, i jo escapo
pel camí de les fades salvatges.

(13-7-2005)

Comentaris

  • Les fades salvatges[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 02-09-2005 | Valoració: 10

    "Ens amaguem dels fòssils que humitegen
    entre roques escampades a la gespa,
    i reptem embrutits per les tenebres
    clavant colzes i genolls al terra"

    T'has superat noia, amb aquest poema, crees unes imatges magnífiques amb un signifícat profund que pot tenir significat per cada un de nosaltres que ens amaguem en els forats de la imaginació per no veure les penuries del nostre dia a dia.

    Pot ser sentiments prtopis, potser elucubracions d'un jo interior, que mancat de estimació, cerca en el més enllà aquellas fades salvatges que mai hauríen de tenir camí fins al nostre món.

    Genial, noia, a veure si com a mínim posem la poesia als últims comentats, oi?????

  • Els somnis no sempre són com vols [Ofensiu]
    brideshead | 01-08-2005

    Quan te n'anodes que el que no vols és, precisament, el que veus, el que es mostra als teus ulls, despullat de tot engalanament que no hauria fet altre cosa que empobrir, encara més la realitat...

    Has descrit perfectament totes aquelles coses que et fan creure que has tingut un malson... [aboques ombres.... no no t'atures a veure colors ni formes...].... [reptes entre la brutícia "genial aquesta estrofa!] .... sí, has tingut un malson, però no ho creus,.... no ho vols creure, no ho pots creure. Per un moment, t'has sentit sola, davant el temps amagat en un calaix... que va passant, i tu allà, mirant-lo, sense fer-hi res, sense poder fer res. I és així, poc a poc, com et vas posant en la pell del desànim, del desconcert, del "res no ha valgut la pena". Ja no cal cercar mentides per seguir viu, ni joquines per fer castells de sorra.... tot s'ha trencat, i t'atures, i és quan t'impregnes de la penúria que sent la teva ànima.... i tu caus com faria el castell més alt, el més fort, el més ben construït.... quan el comencen a ferir des dels fonaments més soterrats. Llavors és el millor moment per a escapar-se, per fugir, com en el millor conte, on la fada només té sentit quan la imatge, i el contingut, tenen sentit, quan tot és bonic.... I cal marxar, de vegades.... fins a retrobar una altra fada que et digui que no, que no havies de marxar, que els miratges són possibles, que et poden enganyar... i que al darrera del sol enlluernant hi ha l'albada.... una nova albada... la de demà, que vindrà amb una nova llum, et mostrarà tot allò amagat.... darrere de la teva incredulitat.

    Llibre, un poema meravellós. Una ferida de mort portada a la millor poesia. Però m'alegra el toc d'esperança final: es pot fugir, sempre, però si ho fas pel camí de les fades.... t'arrisques a tenir sorpreses... inesperades.

    Una abraçada, t'ho vaig dir i m'ho fas reafirmar: ets una reina de les lletres!

  • L'anàlisi de l'angoixa i la fugida[Ofensiu]
    Lavínia | 14-07-2005

    expressada en la 1a. persona del pluralen les 5 primeres estrofes de 4 versos cadascuna, en què l'estat d'ànim del jo poètic atravessa els dubtes que el fan seguir reptant
    reptem embrutits per les tenebres
    clavant colzes i genolls a terra


    o enfonsar-se en els moments més obscurs, d'on, a vegades, ens pot ser difícil el retorn a la normalitat. Tant és així que la quarta estrofa ens ofereix l'angoixa com paraula que englobaria tot el seu significat:

    capbussem-nos en el fètid llac embruixat
    per profecies que ens reclamen la mort


    i ens continua dient que els jocs dinfants que simbolitzen els somnis més purs (fades (...) castells d'aigua ) no existeixen.

    A partir d'aquí, però, que poema fa un canvi estructural i de punt de vista, ja que les dues últimes estrofes de dos versos cadascuna és la 1a. persona del singular que ens parla per dir-nos que, malgrat ella està enmig d'aquesta incertesa que l'angoixa, ella, el jo poètic, se n'escapa
    pel camí de les fades salvatges

    Una clara afirmació que recupera els somnis d'infantesa, la puresa de la creativitat?

    Una altra clara intenció de principis, Llibre!!

    Un altre petonàs i una abraçada.


Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Llibre

160 Relats

1348 Comentaris

277549 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Hola a tothom!

Què faig? M'enrotllo i us explico coses o ho deixo córrer?

Millor ho deixo estar i us indico l'enllaç cap a la meva web, on també trobareu la meva adreça de correu electrònic: Sílvia Romero i Olea


Sílvia Romero