MAL DESPERTAR

Espasmòdicament em vaig despertar intentant agafar del coll a algú que no hi era. Si la persona odiada hagués estat allà mateix, aquell atac d’ira hagués fet que l’estrangulés.
Uuiii!!! Quina ràbia que portava dins! Estava exhausta per un dur dia. Molta feina a l’oficina, aguantant clients imbècils i, per a acabar-ho d’adobar, una inesperada trucada a l’hora de dinar. La dona aquella fent-se la víctima. Ja fa temps que la tenia calada. Una inesperada trucada d’aquella donota i jo aguantant el tipus, escoltant les seves penes i plors. M’encenia. Qui em manava contestar? Ella mai escolta el que jo li dic! Aquells escassos minuts que la vaig tenir al telèfon, em turmentaven. Si ella era una dona dolenta, egoista i manipuladora… què esperava de mi? Què volia que li digués? Que es foti, home! Que es mereix tot el que li passa. Volia transmetre-li la sensació de què estava amb una paret, dura i freda. No sé si ho estava aconseguint, ja que ella continuava i continuava explicant-me com es trobava. I a mi què m’importava! Volia ser desagradable amb ella, però no ho devia aconseguir. “Bla, bla, bla...” encara sentia... Volia que jo li ajudés en alguna cosa? Que algú m’ajudi a mi a callar-li la boca a la vella aquesta! M’estava encenent, massa. Amb l’excusa de què no tenia gaire temps per a dinar i havia de tornar a la feina, vaig donar per acabada la conversa.

I per la nit em vaig despertar pensant en ella. Amb fúria, molta. Desitjava el pitjor per ella. Tota la paciència que havia tingut aquell migdia, escoltant-la, es va tornar en una agressivitat desmesurada a les quatre de la matinada. Estava tant enfadada, però tant!... que no podia dormir, donant voltes al llit, nerviosa, desitjant-li el pitjor. Aquesta idea em rondava el cap i així durant una llarga estona vaig estar imaginant-me-la patint. I així, presa d’aquest sentiment tant fort i que em va deixar esgotada, com si allà mateix jo hagués estat capaç de prendre-li la vida, la son va tornar a arribar.