Cercador
L'ANIVERSARI
Un relat de: hiolambda- Compartir:
El 65è aniversari de l’Enric. Una data límit esperada. Per a no llevar-se i a anar a fitxar i fer el dropo en aquella butaca i veure passar els dies a través d’una finestreta fosca i els papers i els impresos i la poca gent que darrerament s’atansava a l’oficina.
La festa, sorpresa... Una multitud esperant i no arribava.
La Pepa, una de les convidades i cunyada seva, havia estat un amor breu de joventut. Ella havia acabat casada feliçment amb son germà gran, qui li havia donat una vida plena d’emocions. Ella era un cul inquiet. Tot el contrari que l’Enric, que era tot peresa. Ella, vídua des de feia uns mesos, havia mantingut sempre una relació cordial amb l’Enric. Aclaparada per la gent, bevia un combinat al final de la barra.
Finalment, va aparèixer l’Enric. Arrossegant l’ànima i els peus. Arribava després d’haver fet una llarga migdiada. A les tres es tirava al sofà. Minuts després bavejava, mentre el comandament de la tele li queia de la mà. La cantarella d’un anunci el despertà a les set. Potser es pensava que pel fet de passar-se tanta estona dormint, la vida no continuaria.
Sense dutxar-se, arribava al bar. La gent ho va notar en passar-los-hi pel costat i es voltaven un altre cop per a mirar-lo, menyspreant-lo.
En entrar, fins i tot li va fer mandra fer-se el sorprès.
Saludà a la gent encabida dins el local fins que es va repenjar a la barra. La Pepa no gosava moure’s, estaven massa a prop i no tenia ganes de saludar-lo. A l’Enric, els cabells li havien anat caient i els que quedaven, llargs i descuidats, eren grisos, com sa vida. Es va adonar de la presència d’ella i li va dedicar un somriure, forçat, sense encant. La Pepa no podia deixar de mirar els seus ulls grisos, tristos i sense llum. Concentrada en els seus pensaments, en els seus records, en la trista vida d’aquell home pansit i en com havia pogut fugir del seu costat i viure feliç. Se’n alegrava i sentia molta pena per qui seguia al seu costat, qui després de badallar va demanar una altra copa.
La festa, sorpresa... Una multitud esperant i no arribava.
La Pepa, una de les convidades i cunyada seva, havia estat un amor breu de joventut. Ella havia acabat casada feliçment amb son germà gran, qui li havia donat una vida plena d’emocions. Ella era un cul inquiet. Tot el contrari que l’Enric, que era tot peresa. Ella, vídua des de feia uns mesos, havia mantingut sempre una relació cordial amb l’Enric. Aclaparada per la gent, bevia un combinat al final de la barra.
Finalment, va aparèixer l’Enric. Arrossegant l’ànima i els peus. Arribava després d’haver fet una llarga migdiada. A les tres es tirava al sofà. Minuts després bavejava, mentre el comandament de la tele li queia de la mà. La cantarella d’un anunci el despertà a les set. Potser es pensava que pel fet de passar-se tanta estona dormint, la vida no continuaria.
Sense dutxar-se, arribava al bar. La gent ho va notar en passar-los-hi pel costat i es voltaven un altre cop per a mirar-lo, menyspreant-lo.
En entrar, fins i tot li va fer mandra fer-se el sorprès.
Saludà a la gent encabida dins el local fins que es va repenjar a la barra. La Pepa no gosava moure’s, estaven massa a prop i no tenia ganes de saludar-lo. A l’Enric, els cabells li havien anat caient i els que quedaven, llargs i descuidats, eren grisos, com sa vida. Es va adonar de la presència d’ella i li va dedicar un somriure, forçat, sense encant. La Pepa no podia deixar de mirar els seus ulls grisos, tristos i sense llum. Concentrada en els seus pensaments, en els seus records, en la trista vida d’aquell home pansit i en com havia pogut fugir del seu costat i viure feliç. Se’n alegrava i sentia molta pena per qui seguia al seu costat, qui després de badallar va demanar una altra copa.