Mal d'amor

Que difícil és definir i donar remei al "mal d'amor"!
Fa tants anys que la humanitat el pateix irremissiblement. Ja és ben complicada la naturalesa humana i els nostres vulnerables cors.
Potser el pas del temps, el veure les coses des d'unes altres perspectives, els nous camins que miraculosament s'obren, fan cicatritzar petites i grans ferides d'amor, roents i devastadores. Encara que algun cop ens serveixen de lliçó i ens obren els ulls a nous horitzons, aprenent fins i tot de l'experiència.
Gairebé tots en algun moment de la vida hem patit de "mal d'amor", que ens ha tret la gana, la son i la il·lusió, per això ens fem conscients del sofriment que representa, encara que per a molts semblin rucades.

Tens dibuixada a la mirada , avui lànguida i melangiosa, l'ombra d'una llàgrima. Viu al fons de l'iris, difuminant els colors verdosos dels teus ulls que ara semblen un llac immòbil.
Tirada al llit, panxa amunt, tanques els ulls. Les imatges es repeteixen sagnants i tempestuoses: els seus ulls de caramel, els seus llavis encisadors, l'olor del seu cos, el seu somriure ple de promeses, l'expressió d'uns moments que t'han quedat gravats dins del cap. Tot et martelleja i trontolla, insistents imatges que et fan perdre la raó.
No saps que fer. No tens inspiració, ja no pots fer poemes ni cançons d'amor, totes són tristes, plenes de ràbia i desconsol.
Tens el cor ferit, el sol és menys lluent, la música perd el ritme i s'esvaeix pels racons de la teva habitació, com els teus pobres pensaments.
No vols escoltar ningú, et sobra tothom i en canvi voldries que algú et pogués ajudar, ho voldries desesperadament però no ho vols demanar, potser no pots. La tristesa anul·la els intents de sobreposar-te.
Voldries fer-te una bola, arraulir-te i dormir el son reparador que et dugui a l'engany d'un món fet a la teva mida.
Et raspalles les dents i et pentines sense alçar els ulls de la pica, no et vols veure al mirall. Mirar-t'hi et fa mal, perquè veure't tan feta pols et fa emprenyar encara més amb tu mateixa, per no ser capaç de fer desaparèixer tantes imatges.
Tens ganes de cridar molt fort i ho fas, surts al balcó i treus la veu que neix des del centre del cor, amb tota la força dels pulmons. Plores, la llàgrima ja no és una ombra, ara plorés de debò buidant cor i ànima.
Entres a casa tot panteixant fins que agafes el ritme de la respiració. Vas al lavabo i et rentes la cara i tot d'una decideixes sortir al carrer amb la intenció de menjar-te el món...
T'asseus en un banc de la plaça, mires els arbres, la font que raja, els nens que corren, sents uns instants de pau.
Dos bancs més enllà hi ha una parelleta menjant-se a petons, somrient i fent-se manyagues, són joves i dolços i semblen estimar-se. No els destorba ningú ni res, perquè en aquests moments en el món només existeixen ells.
Els contemples uns segons i abans de sentir com l'enyor t'encongeix el pit, l'alces i comences a caminar a pas lleuger. Dibuixes un somriure capriciós i soltes els teus negres cabells, que el vent comença a fer onejar com una bandera.
Saps que has fet un primer pas i ja no et vols parar, camines sense pausa deixant endarrera l'ombra de les llàgrimes i l'embruix dels records.
En arribar al riu, et reflexes en les aigües, la teva imatge desvirtuada per les bufades del vent et fa sentir coses noves.
Et repenges a la gespa, mig tombada. El sol t'acarona, l'escalfor desgela el teu cor de glaç i deixes la ment nua, tot mirant els núvols.
En els teus llavis el càlid i vibrant petó del sol et recorda tants moments, però ja no sents el dolor tan punyent com abans. Endevines que la ferida es tancarà aviat i tornaràs a ser tu, per gaudir de la gent i de la vida. Qui sap, potser aviat podràs estimar de nou!