L'última cambra (1a part)

És una història imaginària, d'acord, però basada en un somni real.


Sense saber-ho, la seva vida donà un gir inesperat un tranquil vespre de primavera, mentre conversava a través del msn amb una amiga. Una conversa que va anar de la següent manera, més o menys:
Sara diu: perdona per no dir res, estava fent un got de llet amb colacao
Berta diu: no importa, jo també estava distreta
Sara diu: què feies?
Berta diu: res, un test d'aquells per internet
Sara diu: ah, fes fes
Berta diu: ja acabo, porto 87 preguntes
Berta diu: ja està. Em surt un gràfic, estic fatal d'autoestima, d'ànim per la vida… res, un desastre.
Sara diu: això és que és una secta, que volen que et deprimeixis.
Berta diu: jaja, pot ser, abans m'han demanat l'adreça de casa. Bah, què més dóna.
La Berta, adormida, es despedí de la seva amiga i anà a allitar-se, sense donar més importància a la conversa, que s'amagà entre els plecs del seu cervell, on esperaria pacient fins 3 setmanes més tard.
Tres setmanes més tard, el timbre de casa seva va sonar. Mal vestida amb xandall i un parell de samarretes, va obrir la porta. Dos homes, vestits com treballadors de banc, l'inspeccionaven amb un somriure tènue als llavis. Acostant-se-li sense demanar permís, van preguntar-li si era la Berta, i un cop afirmat, van explicar-li que eren del centre psicològic Atón. La noia es trobava desorientada. Els homes se li van apropar una mica més, amb uns papers a la mà, fins al punt que els cabells d'ella voletejaven cada vegada que respiraven. Els resultats del teu test, li van dir tot movent el plec de fulls, són preocupants. La Berta continuava mirant-los amb incredulitat. Què voleu? va preguntar a la fi. Podem passar? Ella, ensenyada per ser algú educat, no va poder negar-s'hi, i va invitar a que entressin. Els tres es van asseure al sofà, amb un platet de galetes salades davant. Allà li digueren que per favor, pel seu bé, assistís a una sessió perquè poguessin veure si realment estava com ells creien. Quan van sortir de la sala d'estar, una bona estona després, la Berta havia firmat uns fulls, llegint-los per sobre, on acceptava sotmetre's a un tractament per tal de millorar el seu estat anímic, que com molt clarament demostraven els resultats del test fet pel centre psicològic Atón, era tirant a patètic. Tenia cita pel dia següent, a l'adreça que li van apuntar en un petit tros de paper.
L'endemà, dimarts, la Berta va pujar a la bicicleta, i va dirigir-se fins l'edifici. Quan hi va arribar, no es va poder estar de fixar-se en la seva arquitectura. Era d'un to grisós i s'alçava fins altures insospitades, mostrant una façana ampla i forta, però totalment llisa, sense tan sols una obertura. Va donar-li una volta per examinar-ne la mesura, i un cop va voltejar la primera cara, va adonar-se que, al contràri de la façana, els costats eren exageradament prims, una sisena part del tamany de la part davantera. En un d'aquests costats, es trobava situada la porta d'entrada, i va anar-hi, deixant la bicicleta a certa distància, ja que davant l'edifici no hi havia lloc per aparcar-la. Va picar un petit timbre, mentre intentava entreveure l'interior a través de la porta de vidre fumat. Un home, vestit amb una bata blanca que li arribava als genolls, va obrir-li la porta, anomenant-la pel nom. Un cop dins, la noia va admirar-se de nou. Un cop baixats uns pocs esglaons, un passadís s'estenia llarg davant seu, tant llarg com ho era la façana, i a banda i banda, pujant per les parets, hi havia passadissos, un sobre l'altre, que permetien l'accés a centenars de cambres, totes d'un plàcid to groguenc, que cobrien tot l'interior de l'edifici. Aquestes cambres es veien petites, quadrades, de no més de 2 metres per banda, i a la porta hi tenien una circumferència d'una mica més de mig metre de diàmetre que deixava veure el que hi havia a l'interior de la cambra. De totes maneres, aquestes cambres començaven a partir del primer pis, que s'hi accedia mitjançant una escala de cargol situada al final del passadís. A la part de baix, on es trobava ara la Berta i l'home que l'havia deixat passar, les parets es trobaven buides d'habitacions i de qualsevol altra cosa. L'home, va començar a caminar pel passadís, i la Berta el va seguir, sense poder deixar de mirar cap amunt. De tant en tant, es creuaven amb persones que xiuxiuejaven entre elles, i la miraven somrient, gairebé analitzant-la. Finalment, van aturar-se davant d'una porta que abans no havia vist, creient que realment no hi havia res a les parets del pis més inferior, i un cop apretat un codi, van entrar-hi. Allà, un petit despatx, il·luminat per una finestra rectangular per on es veia la vorera del carrer, amb les parets grises de ciment, recobertes de claus, decorat unicament amb una taula i tres cadires, un home o una dona, la seva fesomia no deixava veure-ho clar, s'amagava entre un munt de papers. L'home que l'havia acompanyat fins llavors, va fer-la asseure i va anar-se'n, tancant la porta darrere seu. Fins aquell moment, l'altre persona que omplia l'habitació, no s'havia adonat de la presència de la Berta. Un petit estossec d'aquesta va fer que aixequés la vista. Va dirigir-se-li amb una veu que tampoc deixava que s'intuís el seu sexe. Bonica, va començar, ets la Berta no? és clar, té, aquesta clau és la de la teva cambra. Li va atansar una petita clau groguenca, amb una placa penjada, que duia un número escrit, com les d'un hotel. La teva primera sessió de recuperació serà allà. Espantada per la mirada com de mort del seu interlocutor, va aixecar-se i obrint la porta, que no li va impedir el pas, va córrer fora l'edifici, tot agafant la bicicleta i pedalejant amb por fins casa seva. Fins llavors no va adonar-se que la clau havia restat dins el seu puny.

Els dies passaven com sempre, tranquilament, però dins ella alguna cosa havia canviat, la visió d'aquell edifici la turmentava per dins, i els seus ulls es passaven hores fixes en la petita clau. La curiositat se la menjava mica en mica, i la temptació de tornar-hi, cada dia era una mica més gran. El dimarts següent de la seva primera visita, va decidir retornar-hi. Aquest cop no va agafar la bicicleta, ja que era prou aprop com per arribar-s'hi a peu, tot i que, malgrat com n'era d'imponent l'edifici, ella no l'havia vist mai abans. Aquesta vegada, va poder entrar sense que ningú li hagués d'obrir la porta, i va dirigir-se fins la porta que donava al despatx. Va picar amb el revers de la mà, i després d'un "passa" dit des de l'interior, va entrar. Tot es trobava en el mateix estat que ella recordava, sols que alguns dels munts de papers havien canviat de tamany, per augmentar o disminuir. El personatge se la mirava somrient. Has tornat Berta, ja ho sabia. La teva va ser una reacció del tot normal. Ara, per favor, no marxis de nou i dirigeix-te a la cambra que t'hem assignat. El sol fet que hagis tornat demostra la necessitat que tens de nosaltres. Ella va assentir, i va sortir del petit despatx. Una dona l'esperava a fora, i agafant-la del braç, va fer que pugés les escales i la va portar fins a les cambres del primer pis. Va assenyalar-ne una, i la Berta va encaminar-s'hi. Anava passant per davant d'altres habitacions, sense poder estar-se de mirar què hi havia dins. Diversa gent, estava asseguda en un tamboret mirant fixament, amb cara somrient, a través de la rodona de vidre que hi havia a la porta de cada cambra. Quan va arribar a la que li tocava, va obrir la porta i va entrar-hi, i aquesta va tancar-se suaument i amb delicadesa darrere seu. L'habitació era petita, sense una sola finestra a les parets, però il·luminada, tot i que tampoc hi havia cap bombeta, i l'interior de l'edifici, que podria donar-hi llum a través de la finestra de la porta, era fosc també. Al mig, hi havia un tamboret i prou. Sense saber què fer, ni de què tractava la sessió de recuperació, va asseure's, intentant mirar per la finestra, per entretenint-se amb el que passava fora. Sols en aquell instant va adonar-se que la finestra no era una finestra en si, sinò que reflectia la seva imatge. No va poder deixar de somriure, recordant les sales emmirallades de les pel·lícules de policies. Mentre s'observava al mirall, una imatge que no era la seva va aparèixer. No era la seva, però la reconeixia. Era la Sara, que la mirava somrient. Captivada, va veure com la imatge es fonia amb una altra, un conill de pelutx gegant que duia un jersei amb el seu nom, que li havien regalat ja feia anys. Després, va tornar a fondre's, per transformar-se en la cara de cadascún dels seus amics, dels seus familiars, dels objectes que li proporcionaven diversos bons records. Al cap d'un parell d'hores, el mirall va tornar a fer la seva funció, i va reflectir la seva imatge. Després d'aquella sessió de remenar tot record bonic, la seva cara es veia il·luminada, i els ulls li brillaven d'entusiasme. La porta va obrir-se de nou, i la dona d'abans la va rebre amb un somriure calurós. Molt bé Berta, li va dir agafant-la amistosament per l'espatlla, ho has fet molt bé bonica. Va acompanyar-la fins la porta que donava al carrer, fent-li prometre que tornaria el dimarts següent.

El comportament de la Berta havia canviat, el seu caràcter era irreconeixible per qualsevol que la coneixia. El seu aire era abscent i la seva mirada sempre estava perduda. Però creient que era cosa de l'estrés, ningú va fer-n'hi massa cas. Ella només desitjava que tornés el dimarts, volia tornar a embolcallar-se entre els seus records bonics. I finalment, el seu desig es va tornar en una realitat. Va agafar la seva clau i va anar fins l'edifici, saltironejant pel camí. Aquest cop tampoc es va trobar cap mena d'impediment per entrar, i li va semblar que l'edifici era ple de vida. Quan ja es dirigia cap a l'habitació del dia anterior, una mà la va aturar. On vas? va preguntar-li, la teva habitació és una altra. Ves a buscar la clau a recepció, mentre la mateixa mà li assenyalava el petit despatx. Un cop dins, tot continuava exactament
igual. Hola, va dir, la meva clau... aquesta vegada, la persona que s'estava a recepció no la va mirar, i li va entregar directament una altra clau, que indicava que havia d'adreçar-se al segon pis. Ningú va acompanyar-la, però ella va trobar fàcilment el camí, i també la cambra. Les cares de les altres persones de les diferents habitacions no es veien, però això no la va preocupar. Va entrar contenta a la seva, i va asseure's al tamboret que ja esperava. També hi havia un mirall, que es va posar a contemplar amb il·lusió. Aquest cop però, les imatges no van ser tan agradables com la setmana anterior. Només hi va poder veure tots els moments dolents que havia viscut, que la turmentaven i que li oprimien el cor. Els records transcurrien en el mateix ordre que havien passat en la seva vida, fins que eren ja aprop de l'actualitat. Una imatge inesperada, de l'edifici on estava, la va sorpendre i inquietar. De sobte, quan no havia tingut temps de concienciar-se que acabava de veure les cambres de l'edifici, les imatges es van aturar i es va veure a ella mateixa, amb els ulls cansats i la cara gairebé pàlida. Va acariciar-se la galta, en un intent de reconeixre's. La porta es va obrir bruscament i un home i una dona, vestits amb bates blanques, la van arrossegar, tot agafant-la pels braços, fins fora la cambra. Li van dir que siusplau se n'anés, la sessió s'havia acabat. Mentre baixava les escales, va creuar-se amb diversa gent que corria cap a l'habitació fins on havia estat en aquell moment, amb eines a la mà, xiuxiuejant espantats entre ells. Va parar l'orella, i va sentir que algú comentava: i si ha vist les cambres de dalt? Un home la va aturar agafant-la pels canells, amb els ulls sortits, fent una mueca amb la boca i va dir-li: l'últim que has vist… encara no tocava. No ho vulguis veure mai, després pot ser massa tard. No deixis que et mirin més a dins els ulls. La va deixar anar bruscament, i ella va fugir amb la por a dins.
Un cop a casa no podia deixar de donar voltes al tema. No entenia les paraules de l'home, ni què significaven les imatges de l'edifici, ni què hi podia haver a les cambres de dalt, ni perquè aquella preocupació pel que podia haver vist, aquell fer-la marxar brusc, i aquella sensació que alguna cosa d'allà l'inquietava, era un món massa apart i aïllat com per no sospitar-ne. De totes maneres, la setmana següent hi va tornar. Volia entendre-ho.