L'últim cop que vaig veure el planeta blau

El pare havia sortit a buscar aliments però rarament tornava amb alguna cosa més que pa rosegat, fruita podrida i aigua contaminada. La mare deia que mentre durés la tercera guerra mundial no podríem menjar ni hamburgueses, ni Coca-cola, ni pastissos de gelat ni res de res. Recordo haver celebrat tres aniversaris empresonat dins d'aquest antre que els grans l'hi deien refugi nuclear, sentint dia rera dia uns sorolls estridents que provenien de Los Angeles, la nostra ciutat. Abans era divertit ja que amb el Walter, el meu millor amic jugàvem a Marines i terroristes islàmics pels estrets túnels del refugi. Corríem i ens disparàvem amb les mans en forma de pistola, fins el dia que en Walter va relliscar i se li va trencar la màscara anti-gas. Aquell dia la mare em va dir que no m'havia de treure mai la màscara ja que cauria malalt com en Walter. La mare es deu pensar que encara sóc petit i que encara no sé que en Walter està mort, com tots els nens de la meva classe el dia que els terroristes van tirar la bomba sobre Los Angeles.

De sobte el silenci sepulcral del bunker es va trencar amb el so de les sirenes. Quan sonen les sirenes vol dir que ningú pot sortir del refugi, ja que a fora estan tirant bombes. La meva mare es va neguitejar. Sempre es neguiteja quan el pare és a fora i sonen les sirenes, però el pare és més valent que un Marine i sempre acaba tornant, amb aquell vestit groc que diuen que serveix per protegir-se dels perills que hi ha a fora. Per això jo no puc sortir, perquè tots els vestits grocs que tenim em van massa grans. I efectivament, el pare va tornar amb menjar però va dir que portava males notícies. Els Estats Units estaven perdent la guerra i tots els polítics importants s'havien reunit per a confeccionar un pla d'urgència. Mai havia entès com era que els dolents ens atacaven a nosaltres, que no havíem fet res i no als polítics importants que, segons el meu pare tot això de la guerra era culpa seva. Em sembla que el Walter em va dir un dia que el seu pare era el polític més important de tots, però no el vaig creure, ja que el Walter no parava de dir mentides i sempre volia ser Marine, perquè deia que els Marines havien de guanyar sempre. Per això el vaig empènyer, s'ho mereixia!

Uns dies després van venir uns homes al bunker i van preguntar per el senyor Walter Shub. Al refugi no hi havia cap senyor amb aquest nom, però el pare, en comptes de dir que s'havien equivocat, em va venir a buscar i em va dir que a partir d'aquell moment jo era en Walter Shub, el fill del president dels Estats Units d'Amèrica. Em va fer vergonya portar el nom del trampós del Walter, per molt important que fos el seu pare. Aquells homes estranys em van posar un uniforme groc de la meva talla i em van pujar a un cotxe molt estrany que tenien aparcat a fora. Per fi tornava a veure Los Angeles, però allò ja no era la ciutat per la que passejava en bicicleta amb el pare de petit. Els pisos s'havien ensorrat del tot, els parcs estaven completament cremats i no hi havia ni una sola persona per aquells immensos carrers. Vaig recórrer autopistes desertes i ciutats fantasmes en aquell auto que agafava velocitats inimaginables fins que em van portar a una espècie de base futurista. Em van fer baixar del vehicle quan vam arribar a una sala enorme amb forma de cúpula i amb un coet gegantí al mig. Em van dir que el meu pare m'esperava a dalt de la nau i que només faltava jo per marxar. Vaig pujar a poc a poc per l'escala de l'artefacte pensant en què li diria a aquell home que se suposava que era el meu pare però no era el meu pare de veritat. No em va fer falta dir-li res. Quan em va veure, va somriure, em va abraçar i vaig notar com la nau se sacsejava bruscament. Dins d'aquella cosa enorme hi havia molta més gent i tots semblaven persones importants. La majoria estaven molt tristos i alguns fins i tot ploraven. No ho vaig entendre, ja que cap d'ells semblava haver patit les misèries de la guerra. No ho vaig entendre fins que un monitor gegantí va aparèixer a un costat de l'habitació i va mostrar una imatge de la terra que s'anava allunyant. Sempre recordaré aquesta última visió del planeta blau, els plors dels meus companys de viatge i l'explosió...

NOTA: Els fets d'aquesta narració són inventats. Qualsevol semblança amb la realitat o amb una possible futura realitat és pura coincidència...o no!