L'ovella taronja (2a part)

Puc fumar?
Sí, és clar.
És que sap? Necessito notar alguna cosa tangible entre els meus dits, dins la meva boca, perquè la predisposició que tinc a sortir d'aquest món m'espanta fins a cert punt. Més em valdria resignar-me a les collonades que interessen als altres. Follar molt per després explicar-ho, beure molt per després explicar-ho, i totes aquestes coses que sovint no em fan ni fred ni calor. No estic segura de si m'hauria agradat néixer a principis de segle passat, o no haver nascut encara. El cas és que aquí estic, i no acabo de sentir-me acostumada al meu temps, no l'acabo d'entendre. Al passat no hi hauria volgut néixer, ben mirat, i menys essent dona.. però al futur.. tinc la vaga sensació que tot va de baixa, però clar, no sé com eren les coses abans per poder-les comparar amb ara i dir que han anat de baixa. De fet, tampoc no crec que els humans haguem empitjorat. Bé, no ho sé, en segons què sí. No s'ho prengui com a res personal, no tinc res en contra de vostè, ja ho sap. Sap? tampoc no sé fins a quin punt les persones s'acaben quan desapareixen de la meva vista, o si jo m'acabo quan desapareixo de la seva vista. Dependrà de qui em miri, suposo. A vegades penso que, en aquell instant, ningú em mira, i llavors ni m'acabo ni començo. Sóc allà, sí, però no sé gaire perquè. Per mi, suposo. No entenc de què em serveix ser-hi en els moments en què jo no hi vull ser i que ningú em veu. No sé quants cops apareixo i desapareixo al llarg d'un dia. Quants creu vostè? Tres, quinze, cent? Qui ho sap. M'agradaria saber quina cara faig, quan no hi sóc. Quan em miro al mirall, sempre poso la mateixa cara. Encara que faci ganyotes, o l'expressió dels ulls sigui més o menys brillant, la cara, en més o menys mesura, no em varia. És cara de mirar-me al mirall. Avui però, estava pensant en una cosa que m'havia fet gràcia, i al girar per una porta, m'he trobat de cares al mirall. M'he vist una cara diferent a la que estic acostumada i m'ha sobtat. Immediatament, se m'ha posat cara de mirall. He intentat recuperar l'altra, però no he pogut. Potser és que no és per mi. Del que tinc, no estic segura del que és meu i del que no ho és. La veu, per exemple. La meva veu només és pels altres. Quan penso no ho faig en veu alta, i el que ressona dins el meu cap, de fet, no té cap mena de so. És un xiuxiueig tan suau i dèbil que no arriba a ser res, a vegades es confon amb paraules que veig escrites, d'altres no té temps ni a ser això, és.. un xiuxiueig sense veu ni forma. Però quan parlo.. ho faig perquè algú altre em senti, i la veu que li dono, ni tan sols és la que sento.. potser ni sentim les mateixes paraules, vés a saber.. qui sap què deu estar entenent ara vostè.. Però bé, vostè tampoc pot saber quina veu tinc per dins, és ben meva.. la meva cara de mirar-me al mirall també és meva i prou. No és una cara gens objectiva. M'agradaria veure una cara objectiva. Però sé massa, i no la puc veure. Si veig un nas, sé massa coses del nas, sé que per allà es respira i que els forats, per exemple, no s'acaben darrere el front. No puc veure, senzillament, un nas. Tinc curiositat per saber què se sent quan veus una cosa i prou, sense recobrir-la de tot el que n'he anat aprenent. I és que no em sé conformar, les persones no ens sabem conformar. Si ens donen un objecte desconegut, de seguida hem de saber què és, perquè serveix, i tot això. No sabem limitar-nos a acceptar una cosa sense intentar trobar-li sentit. Si fins i tot busquem sentit als quadres i a la poesia, o a això que li estic explicant! I llavors em diuen que no doni tantes voltes a les coses.. se n'adona, ara, fins a quin punt sona d'absurd això? Ja m'agradaria ja, no tenir aquesta necessitat de donar algun sentit al que faig i deixo de fer, si en viuria de tranquil·la, així! Però sóc com sóc, i a aquestes alçades, he après a acceptar la major part de les coses de mi mateixa. Total, m'haig d'aguantar moltes hores al dia. No rigui no, que és ben bé així. A vegades em resulto insuportable, llavors desapareixeria de bon grat.. a vegades el que es fa insuportable, en canvi, és la resta del món. Cridaria, m'arrencaria el cabell, com si això m'hagués d'ajudar a entendre el temps que m'ha tocat viure.. no li passa que a vegades llegeix el diari i es desespera? Gent que trafica amb nens orfes, polítics que no volen deixar-te viure en pau, i tot és així.. i total, pels diners.. ja em dirà, et passes part de la teva vida per acumular-ne, i llavors et mors. Crec que les persones que s'obsessionen amb els diners és perquè s'han oblidat que es moriran, o que creuen que si en tenen molts, es sobreviuran. Ja em dirà què cony en fas, que et recordin després de mort. Diria que si en fossin conscients, dedicarien la seva vida a fer coses molt més gratificants, no pensa el mateix, vostè? Crec que els que trepitgen als altres per fer-se milionaris, deixen el cor al congelador creient que així viuran per sempre, i llavors no recorden on l'han deixat i es moren de pena. Si no, no ho entenc. No em cregui innocent, que no en sóc gens, d'innocent. Això del cor ho deia mig en broma, és clar que ho entenc. Però d'una manera molt superficial. M'agradaria entrar un moment dins el seu cap per veure què collons els empeny, o potser és que ni ells mateixos s'han aturat a pensar-hi. No ho sé, és tot molt estrany. Potser sóc jo l'estranya, vés a saber.. de fet, per mi és més fàcil dir que l'estranya sóc jo, és menys desesperant. Sóc jo que no els entenc a tots ells, i no tots ells, que no m'entenen a mi. Veu la diferència? És petita, però hi és. El que li deia abans.. ho veu, com n'estic de predisposada a deixar aquest món i a entrar al meu? Potser és una actitud covarda, vés a saber.. però jo no vull pas ser valenta o deixar de ser-ho, jo vull ser feliç. Si pogués, faria una reunió amb tota aquesta gent que no entenc i intentaria fer-los entrar en raó, en la meva raó, és clar. Crec que no els convenceria, però. Estan massa lluny, com si fóssim de.. Sí, potser no me n'adono i ja hi visc, a un altre món. Encara que, si hi pensa, al planeta tenim cucs i vaques barrejats, o sigui que al cap i a la fi, potser ells no són humans, potser són una altra espècie, potser ells tenen nassos objectius i no donen mai les seves veus als altres.. potser ja m'agrada haver nascut a aquest món, entre humans que apareixen i desapareixen davant dels meus ulls.. qui sap.. al final, l'únic que sé de segur és que, encara que tanqui els ulls molt fort, els fills de puta que mouen el món no desapareixen mai.