Cercador
L'ós de peluix
Un relat de: Carles Campomar- Compartir:
És la matinada, no se ben bé quina hora deu ser però està fosc, i molt lluny sembla com si el sol volgués sortir per darrera unes muntanyes.
Ahir vaig sentir a la gent que ens té segrestats que avui tocaria caminar molt pel bosc, ja que abans de que es fes de nit havíem d’arribar a un poble en concret.
De sobte, ens diuen que hem de recollir les tendes de campanya i anar a menjar una mica de pa de fa dies.
Ara comencem a caminar pel bosc, el paisatge és molt verd i amb molts arbres que no deixen veure les muntanyes on hi ha el poble on anem.
Ja portem un parell d’hores caminant i ens fan parar en un lloc on hi ha un parell d’arbres al costat d’un riu.
Ens fan agafar unes pistoles i ens diuen que disparem als arbres per practicar, perquè al poble on anem ens farà molt de servei tenir bona punteria.
En acabar de practicar, ens fan agafar les coses i ens fan continuar caminant més estona; el meu cos ja no pot més de cansament, però ja es comença a veure el poble.
Quan arribem al poble la nit es a punt de caure i no hi ha gent pel carrer, i algú que trobem pel carrer marxa corrents a amagar-se en veure’ns arribar.
En uns minuts arribem al costat d’una casa, està en mal estat i falta alguna finestra i tot, i al fons es veu la llum d’una espelma.
Un dels nostres segrestadors entra a la casa i fa sortir a la gent que hi ha a dintre, estan espantats, és una família, un pare, una mare i una nena amb un ós de peluix agafat amb les mans.
Un dels homes em pega un fort cop a l’esquena i em demana que dispari a aquella família, però alguna cosa em diu que no ho puc fer, no és la primera vegada que em fan disparar a algú, i si no ho fem els que disparen són els homes i a nosaltres per no haver fet cas.
Em quedo mirant a la nena amb l’ós de peluix a les mans, i de sobte em ve la imatge d’aquell mateix ós però a les meves mans, fa anys que em van segrestar, era més petit i no tinc gaires record del meu poble ni de la meva gent però aquell ós… , em sona molt, em fixo en la cara i veig que li falta un ull, jo en tenia un igual i també li faltava un ull, el mateix ull, el dret.
El pare i la mare d’aquella família se’m queden mirant sense dir res només tremolant i plorant agenollats al terra.
El comandant em crida fort i em fa aixecar la pistola i no para de dir-me que dispari d’una vegada, jo aixeco el braç i apunto cap a aquella família i… disparo, però cap a mi, ja que no puc matar a aquella família, ja li van prendre un fill fa anys
Ahir vaig sentir a la gent que ens té segrestats que avui tocaria caminar molt pel bosc, ja que abans de que es fes de nit havíem d’arribar a un poble en concret.
De sobte, ens diuen que hem de recollir les tendes de campanya i anar a menjar una mica de pa de fa dies.
Ara comencem a caminar pel bosc, el paisatge és molt verd i amb molts arbres que no deixen veure les muntanyes on hi ha el poble on anem.
Ja portem un parell d’hores caminant i ens fan parar en un lloc on hi ha un parell d’arbres al costat d’un riu.
Ens fan agafar unes pistoles i ens diuen que disparem als arbres per practicar, perquè al poble on anem ens farà molt de servei tenir bona punteria.
En acabar de practicar, ens fan agafar les coses i ens fan continuar caminant més estona; el meu cos ja no pot més de cansament, però ja es comença a veure el poble.
Quan arribem al poble la nit es a punt de caure i no hi ha gent pel carrer, i algú que trobem pel carrer marxa corrents a amagar-se en veure’ns arribar.
En uns minuts arribem al costat d’una casa, està en mal estat i falta alguna finestra i tot, i al fons es veu la llum d’una espelma.
Un dels nostres segrestadors entra a la casa i fa sortir a la gent que hi ha a dintre, estan espantats, és una família, un pare, una mare i una nena amb un ós de peluix agafat amb les mans.
Un dels homes em pega un fort cop a l’esquena i em demana que dispari a aquella família, però alguna cosa em diu que no ho puc fer, no és la primera vegada que em fan disparar a algú, i si no ho fem els que disparen són els homes i a nosaltres per no haver fet cas.
Em quedo mirant a la nena amb l’ós de peluix a les mans, i de sobte em ve la imatge d’aquell mateix ós però a les meves mans, fa anys que em van segrestar, era més petit i no tinc gaires record del meu poble ni de la meva gent però aquell ós… , em sona molt, em fixo en la cara i veig que li falta un ull, jo en tenia un igual i també li faltava un ull, el mateix ull, el dret.
El pare i la mare d’aquella família se’m queden mirant sense dir res només tremolant i plorant agenollats al terra.
El comandant em crida fort i em fa aixecar la pistola i no para de dir-me que dispari d’una vegada, jo aixeco el braç i apunto cap a aquella família i… disparo, però cap a mi, ja que no puc matar a aquella família, ja li van prendre un fill fa anys
l´Autor
33 Relats
11 Comentaris
22035 Lectures
Valoració de l'autor: 9.50
Biografia:
Escriptor novel amb un llibre al mercat LA FINESTRA DE LA VIDA.La meva web es:
www.carlescampomar.com
tambe totes les novetats a twitter:
http://twitter.com/carlescampomar
Preparant el nou llibre titulat:
El matei cel, La mateixa lluna