Lloança de la memòria

Infame, infame,
Bèstia que t'exhibeixes
Avergonyida!

La cendra a la taula crida el pedaç,
El gel sempre demana un sour,
L‘exhibicionista exigeix
Espectadors: És honest.

Ja no canten les espurnes
Que podien cremar mobles
A la teva llar. Ja no ets
Immòbil ni estable ni fidel.

Cendres? Prou tens amb no gelar-te.

Si volies ser fred -i això
Era una tasca respectable-
Espenyares el bon Cardhu
Que trobaves

A cada aixella
A cada orella
A cada dia
A cada dia més.

Gel? Prou tens amb no cremar-te
I obrir el teu cau als ulls que no et veuen:

No penses que,
Molt abans que tu,
Altres fruïrem ja
El teu delit?

Infame, infame,
Bèstia que t'exhibeixes
Avergonyida!