Lligant bocins de la memòria

Un relat de: albir

TROSSOS DE VIDA: UNA HISTÒRIA INACABADA

Jo vaig créixer lentament en una casa humil d'un petit poble que hauria de ser l'univers de la meua existència durant molts anys, més enllà de l'arrelament que tots sentim pel nostre poble natal i que sempre ens lliga a la terra que ens va veure despertar del somni. Els carrers, els arbres, els paisatges, els silencis de molts racons que romanen buits formaren part del cordó que m'unia a la vida i que m'empenyia a ella, que m'hi feia trobar identitat, significat. Perquè la meua vida no podria ser, com alguns diuen, una existència cosmopolita sense temps ni espai que, en eixe estat intangible i inaprensible, m'alliberés dels instints infantils primaris i de les emocions primitives que esclavitzen l'home i limiten les seues potencialitats. La meua vida tenia sentit perquè estava clavada en uns camins, en uns horitzons que jo em sabia meus i que em protegien, m'hi arreceraven. Encara hui, tants anys després, sent eixe tros de terra que li diem casa com una fortalesa que em pertany més que cap altra cosa i que m'acompanya cada moment allà on vaig. I sé que sempre hi puc tornar, sé que tornant recupere part d'una vida, d'uns records que es perden a cada instant i que esmicolen la nostra existència en un trencaclosques de peces inconnexes que només veuen present i estan fetes de passat. Un passat que tothora intentem salvaguardar de l'oblit i rescatar-lo de la mort, com si així poguérem aturar el temps que ens esborra la consciència i que ens aboca al no-res.

De la meua infantesa a penes guarde records que no hagen passat pel sedàs dels àlbums de fotos familiars i de les explicacions mil vegades contades de pares i avis que retenen en la memòria les vivències d'uns anys carregats d'emocions i de projectes que jo no aconseguisc d'evocar a la consciència. Potser perquè encara no en tenia, de consciència, perquè s'hi estava fent en eixos anys. Només detalls m'acudeixen a la ment, només moments que no tenen continuïtat: el col·legi de les monges, el pati amb la font, la caseta de camp i la bassa, alguns mestres sense rostre, el primer dia de classe a l'escola, les nits que precedien a cada excursió, les lliteres de la granja-escola, les raquetes de bàdminton, els viatges amb tren a la platja cada setze d'agost, els mercats, l'arena, el mar... Però, quantes hores he perdut?, quants somriures, quantes gràcies, quant d'amor ja no recorde?. I, si no ho recorde, ja no està, ja no existeix?; si només jo sé que això fou real, si només jo ho vaig viure i sentir i ja no hi és dins de mi, ja no hi és?, qui em creuria si ni jo mateix no ho guarde?. És la vida que se'n va sense permís. I, tanmateix, si mire cap arrere i no veig el camí, com puc saber que he caminat, que he seguit?. Només perquè estic viu?. Què és viure sense recordar?.
La primera i la segona infància seran sempre gairebé inconscients i de color ocre, com una tardor llunyana que no perd intensitat en passar els anys. Les recorde com recorden els infants, amb il·lusió, amb fantasies que hui no sabria explicar, amb enyor d'instants feliços sense preocupacions, sense amargor. Són milers d'instantànies que s'apilotonen ara com diminuts vidres poliformes que van construint un espill incomplet que vol reflectir eixa part de la meua vida que ja no tornarà. Els carrers, els amics, els edificis, fins i tot molts detalls hi són encara, però eixe jo ja no hi és. Què és fer-se major?, què es madurar?, per què deixem de ser uns per a ser altres?. Si ésser humà és això, és anar desprenent-se d'una identitat per aprendre'n una altra, si és oblidar una història per encabir-ne una altra, aleshores ésser persona és anar buidant l'ànima de records i omplint-la de temps, de temps d'ara, de hui. Aquells anys apareixen ara alegres i innocents, plens de serenitat, de remor d'immortalitat, d'eternitat.

Aquests anys plens de dies es nuguen a una adolescència que començaria sense adonar-me'n i que sacsejaria les meues entranyes i les meues seguretats. El huité curs va ser determinant per a mi. Despertava d'una infantesa sovint monòtona i indiferenciada i abraçava, per fi, una de les meues passions que sempre m'havien arrabassat el son: les arts marcials. Abans de complir els catorze anys m'apuntava a les classes de Taekwondo que començaven a impartir-se eixe curs al meu poble. Eixe any va ser un dels bons i millors que recorde de la meua joventut, sobretot el recorde molt ple, molt complet: les classes de solfeig, les de trompa, les sessions al gimnàs, el dia a dia de l'escola... Tenia temps per a tot i ho feia tirant mà d'una energia que emergia sense esforç i que em feia sentir dinàmic i viu. Recorde les sensacions que començava a experimentar envers l'estudi i els exàmens, i que encara perduren. No m'agradava preparar els exàmens, em disgustava examinar-me contínuament, les vesprades d'estudi, l'atzar d'una prova que et sentenciava, l'angoixa dels moments previs... I generalment acabava per no preparar els exàmens, per ocupar el temps en altres tasques mentre deixava els llibres i els apunts oblidats a la motxilla on havien estat tot el dia i d'on rarament eixien. No em calien, eixes vesprades de memoritzacions urgents. Amb el que havia aprés a l'aula i el que habitualment retenia de les explicacions en tenia sempre suficient per arribar a l‘excel·lent, i eixa sensació de poder i de suficiència m'agradava, em feia sentit diferent i per sobre d'atacs d'histèria i estrés col·lectius que tant odiava. Va ser en aquells anys que vaig agafar l'hàbit i la bona costum -d'eixes bones costums que et porten a la perdició- de no estudiar per als exàmens com sempre ho havia fet, d'evitar les llargues jornades de preparació i memorització sense embuts, tot d'un glop. I he repetit aquesta pràctica tots els anys següents que he estat cursant uns estudis o altres, que ja en van uns quants. Amb el temps he pres consciència que aquesta aversió a la preparació és conseqüència directa de no fer servir les tècniques d'estudi adequades i d'una pràctica memorística i repetitiva. Esgotadora. Per això fuig sovint de seure a estudiar, perquè m'esgota l'ànim i em beu les energies. I tampoc no hi trobe massa sentit a unes dades retingudes forçosament per uns dies i que es perden ràpidament en una realitat quotidiana que t'allunya dels conceptes i t'ensorra de problemes i conflictes.

Però aquell any va ser també l'any de començar a eixir amb els amics per la nit, a organitzar sopars, a conéixer colles de xiques, a triar-ne unes quantes, a tastar l'alcohol, els primers Ducados vora el riu que ens marejaven, la roba que començava a comprar-me i a fer-li un espai destacat a l'armari... Ostres, ara començava la vida de veritat. De res al tot. Nits de gomina i colònia, la música discoteca que apreníem a ballar per demostrar-ne la nostra maduresa, les ampolles que compràvem d'amagat perquè ens eren prohibides, els paquets de Fortuna que aconseguíem a les màquines dels recreatius, les baralles a la colla pels criteris de què fer o no fer i fins on podíem raonablement arribar, les discussions que ens portaven al límit de separar-nos definitivament en dos grups que de fet, ja érem: els que no bevien alcohol, tornaven prompte a casa i no venien a les excursions i acampades perquè valia diners i els pares no els deixaven: i els que, viva la vida, fumàvem, bevíem, tornàvem moltes nits unes hores tard i ens menjàvem el món a cada passa, a cada alenada. El trencament es produiria anys més tard, però la llavor, la diferència, ja hi era. I tant. I no sé què va ser millor. El cas és que, malgrat tot, fou un curs decisiu perquè va trencar per sempre l'embolcall d'ingenuïtat, fantasia i dependència que t'abilla tota la infantesa, i et fa descobrir la primera glopada d'unes emocions i d'unes vivències sentimentals que solseixen el teu món d'infant i t'obrin un univers que t'era desconegut i a què ja no estaries disposat a renunciar: l'aventura, la colla, la diversió, la independència, la rebel·lia, l'altre sexe, el teu sexe que es dispara, l'amor... Almenys dos amors importants vaig tindre aquell curs, dos enamoraments d'adolescent que, en no ser correspostos, em deixaven un sabor agredolç que no m'acabava de satisfer. Però era innocu. La força, les ganes, l'energia d'aquells anys no es trencaven per dos xiques que, al capdavall, tampoc no m'oferien res que no em donaren els meus amics i amb qui passaria les millors hores d'un temps daurat.

I va ser després quan, acabada l'escola primària i decidit el meu ingrés a l'internat del CEI de Xest, començaria una vida substancialment nova i distinta en tots els sentits i que hauria de donar l'impuls definitiu a l'entrada segura en una adolescència inesperada i indeturable que apareixia de sobte i enmig de les ombres d'eixos instants d'incertesa que li diem entre dos clarors i que desafien la visió. A Xest s'enceta una etapa que havia de sentir com un punt i apart de la meua vida anterior i que, per això, havia d'escriure en un full apart, en un altre lloc. L'experiència tenia unes dimensions immenses: cinc mil alumnes i desenes de professors en un complex d'instituts, residències, edificis multiusos, menjadors, despatxos, centre mèdic, oratori, piscina, pavellons coberts, jardins immensos i carreteres inexplorades que encara tardaria molts mesos a fer meus i acostumar-me'n. El meu institut, l'institut D, l'únic que oferia una línia en valencià, i a la classe d'ètica, al tercer pis l'última porta. Em pregunte si era una ubicació ordinària o un arraconament (mal) intencionat, però era el temps que solien dividir els alumnes en "alumnos normales" i "los de valenciano", que -molt a pesar seu- estàvem orgullosos de ser-ho i de saber-nos diferents. Hi érem de tot el País i això ens va donar una riquesa i una perspectiva que mai no s'haurà d'esborrar: de Gandia, Villalonga, Montitxelvo, Vallada, Llutxent, Castelló de Rugat, Fontanars dels Alforins, Favara, La Pobla Llarga, Castell de Castells, Pego, Vall d'Alba, Artana, Cabanes, Canet lo Roi
g, Alfafara, Xeraco, Muro, Montaverner... I molts altres que ara no recorde però que, com tot, foren ben presents. I la meua residència, de xics, la residència Àguila, al huité pis sense ascensor (només per als malalts i el personal directiu). La meua habitació, la 28, l'última del corredor, junt a l'habitació del col·laborador i a tocar dels serveis i les dutxes: dues lliteres enfrontades, quatre armaris empotrats, dos escriptoris dividits a dos a dos, quatre flexos, quatre cadires de fusta i una finestra al fons, enreixada, mirant una residència abandonada, només ocupada per ocells negres i un munt de records que qui sap qui guarda encara. I tot, malgrat la gent i els moviments diürns, en un espai solitari, desolador. A mi el complex sencer se m'antoixava un grandíssim escenari inabastable, artificial, estranyament habitat, només aparentment viu, només aparentment. En el fons, als meus catorze i quinze anys, se'm representava una gran presó que jo no havia escollit i que, malgrat tots els avantatges, m'apartava de ma casa i dels meus amics, del meu poble, i d'una vida quotidiana que tenia sentit cada dia i que ara oscil·lava entre els dilluns esgotadors i trists d'arribada i els divendres de goig i energia continguda de partida a casa. El que hi havia entremig no hi comptava, no existia. Només era un temps que passava ràpid i que vivíem a mitges, sempre esperant.

I no va ser per manca de relacions. Xest m'obrí les portes d'un centenar de noves relacions, companys i companyes amb qui hauria de passar molt bons dies i millors nits, i que formaran part encara molts anys de la meua biografia vital. Més de dos anys entre aquelles parets se m'apareixen enmig d'un clima d'aula seré, agradable i competitiu, dirigit per un professorat majorment molt competent, estimulant i professional. A molts d'ells els recordaré molt de temps i han esdevingut -i esdevenen encara- un referent irrenunciable per a mi: Agustín a Castellà, Sabina a Valencià, Anna a Ètica, Mª Carmen a Literatura Castellana, Vicent el d'Història i Geografia per haver fet possible la línia en valencià, Miquel perquè ens va ensenyar Llatí i no ens el va fer engolir... N'estic orgullós de molts d'ells, sempre diré que va estar un plaer compartir aquella relació. A la residència, pel seu costat, també hi ha moltes vivències que retornen d'aquells anys. Els directors havien d'encapçalar una enumeració que no s'ordena per ordre d'importància, sinó de pròpia voluntat: Juan Aragó, rígid, implacable i amb qui vaig entropessar més d'una vegada, i més de dues; Pepe, de Castelló, que encara no havia tornat a parlar en castellà des de l'aprovació de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, de 1983, que ja són anys; Leandro, que ens ensenyava bàdminton al pavelló cobert i em deia que en algun cosa s'havia de creure, que era bo creure en quelcom... Els nostres col·laboradors, que anaven i venien cada curs, i alguns repetien. I els companys, amuntegats a dos corredors: a un hi havia majorment els vinguts de molts pobles d'interior de València i Castelló i, per això, castellanoparlants: de la Canal de Navarrés, de Requena, d'Higueruelas, i de molts altres. A l'altre, al meu, de tots els pobles i racons d'allò que ara se'n diu les Comarques Centrals Valencianes, valencianoparlants i nacionalistes. La disputa estava sempre servida i l'enfrontament sempre apunt. Això, és clar, sempre que no érem jugant a tenis de taula o veient la televisió a la sala del mateix nom, o que féiem les llargues jornades d'estudi a les sales d'estudi que omplíem, obligatòriament, els dilluns i dimecres a la vesprada, quan no teníem classes a l'institut. I, després, a berenar, a arrasar el menjar prohibit que portàvem de casa i que devoràvem amagats a l'habitació, en guàrdia per si érem descoberts: entrepans, cacau, taronges, fuets, el que fóra per matar la fam fins l'hora de sopar. Abans de baixar als menjadors, la dutxa, el descans, el relax. El sopar ens permetia de distraure'ns, seure a les terrasses i conéixer xiques, moltes xiques. I elles a nosaltres. Quin remei. No hi havia més.

Clar, he dit més de dos anys, i no quatre. No podia aguantar més. Els meus principals amics i companys d'habitació van suspendre i se'n van haver d'anar. Jo em vaig quedar amb el meu germà bessó i un sol amic dels bons. La resta ja no hi eren. I aquest segon anys es va fer més llarg i menys emocionant. Xavi i Miquel ja no estarien més i això, sumat a l'angoixa general que Xest em provocava sovint van poder més que els projectes dels meus pares, i la beca d'estada generosa. Segon va ser un curs amb molts daltabaixos però amb bones notes, i va ser l'any de la meua primera relació: Lorena, de Torreblanca. A Lorena, per tot el que em va ensenyar, pel que va suposar per a mi, perquè m'estimava de veritat i jo la vaig deixar per immadur, no l'oblidaré mai. I és que només ella em feia sentit diferent, singular, enmig d'un ambient, d'una vida, que no em distingia del meu germà bessó, amb qui sempre tendia a confondre'm i mai no em particularitzava. Encara hui em passa. I això que, llevat d'un innegable paregut físic i intel·lectual, som persones -en caràcter, en personalitat, en projectes- molt distints, potser com jo ho seria respecte d'una altra persona, no més. Companys, professors, personal de serveis, família, sempre ens han tractat com una sola unitat i no com dues persones vitalment diferenciades. Donava igual un que l'altre, que ho fera, que ho diguera, que ho volgués un que l'altre, sempre ho érem els dos. Jo sempre he estat tractat en general, en global. I jo volia ser un, ser considerat una sola cosa, un individu, amb les meues característiques pròpies, amb la meua història i el meu present: amb la meua vida. I no ho tenia. I això, sumat al fet que el meu germà sempre ha estat més extravertit, més cridaner, i, per això, més dominant, van acabar per acomplexar-me, per diluir-me encara una mica més, per empènyer-me més encara a l'anomia, a la confusió. I jo volia tenir una identitat pròpia, a la recerca d'un jo mateix, un jo sol, un jo i prou. És la imatge que retrata Sabina a la seua cançó Yo mi me conmigo, que en el meu cas no buscava l'egoisme sinó el retrobament amb mi mateix.

D'ahí que, sense els meus propis amics, acomplexat i ferit per la dominància del meu alter ego i sense al·licients per seguir a Xest, a començaments del tercer curs, un mes després d'haver-lo iniciat, el vaig abandonar i vaig tornar a casa, per continuar els estudis en un altre lloc, més a prop del meu món. I ell lloc escollit va ser l'institut de Moixent, a pocs quilòmetres del poble. Allí, amb gent que coneixia, amb relacions que vaig fer meues en poc temps, amb les nits a casa al meu llit, amb les vesprades amb els meus amics de sempre, vaig retrobar l'equilibri i la seguretat que precisava. No va ser, tampoc, un any sense sorpreses. Unida a la recerca de la identitat que Erikson situa en aquesta etapa front a la confusió de rols i que havia començat un anys abans, va aparéixer una rebel·lia interior que rebutjava l'estudi, l'assistència a les classes i que reclamava eixir-me'n i buscar treball en algun lloc. Volia fer alguna cosa diferent, no haver de passar-me encara molts anys estudiant, superant cursos en una escala interminable que em conduiria a la Universitat i seguint el mateix model que els meus germans majors ja havien completat i que jo havia de repetir. Com sempre, supose que no volia esdevindre un germà més, una còpia idèntica del que ells havien estat i que jo havia d'imitar sense protestar. I ja ho crec, que vaig protestar. Vaig faltar una temporada a les classes, no em vaig presentar als exàmens de la primera avaluació, i vaig causar més d'un maldecap a molts dels meus professors. Em sentia en possessió de la raó i no volia cedir, no em servia de res cedir. Era un bon estudiant i amb recursos més que suficients, però preferia fer altres coses, explorar altres camins, viure experiències pròpies. Si de cas, equivocar-me jo, jo sol. I rectificar, si calia. Al final, però, vaig canviar de parer, potser influït per tot. Vaig seguir el curs i el vaig acabar amb resultats més que acceptables, tenint en compte el precedent. Hui me n'alegre, perquè em va conduir on sóc ara i perquè, d'altra banda, fora d'aquest món tampoc no sabria què fer, ni on anar. Per això, conscienciat ja de la necessitat d'estudiar i d'obrir-me camí en un món complex, competitiu i en què només em quedava aquesta possibilitat, vaig cursar el COU amb èxit i vaig provar la selectivitat sense problemes, tot en un any que recorde potser com el millor de la meua vida, estable, divertit, apassionant i en transició cap a una vida adulta que albirava esperançadora i sota el meu control i que, efectivament, ho estava. Almenys durant molt de temps.

L'any de complir els dihuit i cursar el COU va ser un any diferent, molt més actiu, productiu i dinàmic que l'any anterior. La colla d'amics del poble, més units i estables que mai, vam llogar un local per a nosaltres dalt mateix dels recreatius, a la plaça del Triangle, un dels llocs més freqüentats de la joventut d'aquella època. Vam reunir diners i ens vam passar dies i dies netejant i condicionant un local que havia estat una antiga fabrica i magatzem de mobles i que ara era nostra, no "por justo de derecho de conquista", com va fer Felip V amb els països de la Corona d'Aragó després de la Guerra de Successió, sinó perquè pagàvem mensualment i puntuals el lloguer. El resultat de dies de treball i acalorades ens entusiasmà: un espai considerablement gran i acollidor era nostre i, a poc a poc, vam anar omplint-lo al nostre gust. Férem una habitació tancada i reservada per a nosaltres, amb estufa i aire condicionat (de segona mà). Al costat hi havia la pista de ball, amb barra, una cabina per a la música i un complet equip de so i altaveus distribuïts i col·locats entre canyissos decorats que donaven a l'habitació un aire de discoteca que resultava real i engrescador. Més enllà, al fons i protegit per
una espessa lona verda que feia de mitgera, hi havia una sala amb maquinària antiga, inservible i mobles amuntegats, tot ple de brutícia. Allí no entràvem, i només passàvem per anar a un minúscul servei que hi havia al fons, junt a una pila per remullar el material, ara inundada d'aigua pudenta. Per unes escales es pujava dalt a una segona planta, on hi havia un gran espai obert buit on vam instal·lar una taula de tenis i alguns mobles sobrants i una xicoteta habitació separada, on vam posar uns sofàs, un espill i un aparell de música, i que el vam convertir a manera de reservat per a les nostres parelles i aventures prohibides dels caps de setmana. Hi havia lloc per a tot.

El local va donar l'excusa a un any intens -més que mai- d'activitats i projectes: sopars constants, festa exclusiva per als socis, viatges a les principals discoteques valencianes, escapades de Pasqua, tancades sorpresa.... Ho vam passar molt bé i això donava més sentit i més il·lusions a les nostres vides, ens acompanyava a l'estudi i al treball. I ens omplia els caps de setmana d'aventures i d'històries que contar. Històries com la que vaig començar amb una altra xica, la que seria la meua parella més duradora fins al moment actual i a qui em lligaria durant dos anys: Lorena, una altra Lorena. La nostra relació va ser molt de temps paral·lela a la vida amb els amics i, per més que fou intensa i forta, no la recorde ja amb precisió ni hui, anys després, l'estime decisiva. La ruptura, després ja que desaparegués el local i que els amics gairebé ens separàrem definitivament, em va trasbalsar profundament durant molt de temps i em va afectar seriosament: ansietat, fòbies, capítols depressius, van ser alguns dels símptomes que van ser presents en mi durant molts mesos després de separar-nos i que, a més, van complementar la soledat que la disgregació de la colla havia provocat. Tot plegat, en uns anys que els recorde foscos i malaltissos. Que he preferit d'oblidar, d'esborrar de la consciència. Hui, quan fa sis anys de la nostra relació, quan aquella època, entre l'eufòria i la desesperació, se m'apareix llunyana i inaccessible, no faig sinó un trist balanç emocional d'aquella experiència: una relació que el temps m'ha demostrar estèril i mediocre, i que, a més, va provocar el fet que abandonés els estudis de Magisteri a València i que tornés al poble provisionalment. Ella m'hi empenyia, jo ho desitjava, jo no ho podia suportar. No sé si era amor o obsessió, però em costava estar sense ella, i en molts moments em moria de gels, de desconfiança, de complexos, de por de perdre-la. Tot això sumat a la nostra inexperiència i immaduresa, i potser al destí que no ens reservava la continuïtat, va acabar per separar-nos i allunyar-nos en un tauler d'escacs en què mai més no ens hem tornat a retrobar. I potser era millor així.

Per la seua banda, la meua vida acadèmica va travessar una llarga temporada de caos i confusions que hui no sabria explicar. En deixar Magisteri, vaig aprofitar l'any per traure'm el carnet de conduir i treballar uns mesos per comprar-me un cotxe de segona mà, el meu Fiesta 1.6 Sport. Després, tot va ser un anar i vindre sense resultats. En els anys successius, malalt, inestable i molt sol, vaig començar estudis de Dret per uns anys i després de Ciències Polítiques. Matrícules, llibres, material...tot va ser inútil. No em sentia motivat i no acabava cap curs, tot en una espiral de contradiccions i en un cercle viciós de frustracions i decaïment de què no sabia eixir per mi mateix. Va haver, entremig, alguna xica de rellevància considerable -no oblidaré mai a Clara, de Gavarda- i alguna experiència més, però la improductivitat i la indecisió omplien mesos i mesos entre la meua impotència i la ràbia continguda. Tan sols una cosa va tindre sentit en aquells anys i en gran part hui sóc hereu d'aquella ànsia, d'aquell esforç: en tota aquesta època vaig entrar en contacte amb el món de la política, del nacionalisme i la reivindicació lingüística i cultural valenciana i els mitjans de comunicació, on he seguit molt de temps després. A poc a poc, vaig anar madurant i establint contactes estables amb determinades entitats progressistes i aconseguint alguns treballs d'un pes i prestigi relativament considerables i que m'han aportat molt del que en bona mesura sóc i faig actualment. He estat redactor en cap del setmanari comarcal L'Informador de la Costera, editor i redactor del diari electrònic VilaWeb -el més llegit en llengua catalana i un dels de major audiència a Internet a tot l'Estat espanyol-, corrector lingüístic i columnista de la revista La Intro, i corresponsal del diari Levante-EMV, primer a Vallada i Moixent, i després a Ontinyent, amb local i despatx propi. També, darrerament, com a col·laborador a l'espai literari Posdata de Levante-EMV i com a director la revista local Vallada, ara, d'un èxit municipal inesperat. I tot, entre els vint i els vint-i-cinc anys, vull dir, sent un jovenet a qui ningú no coneixia i que ha crescut a un ritme de vertigen, i que no ha estat acompanyat, malauradament, del progrés acadèmic. Almenys fins ara.
Perquè ara tot ha canviat. El fet de retornar a uns estudis que sempre m'havien atret i en què m'he sentit còmode, les bones relacions establertes entre els companys i el professorat i la situació personal actual m'han estimulat positivament i he fet un dels millors cursos de la meua vida, a falta encara d'unes poques notes pendents. Però em sent bé i em trobe motivat per continuar la carrera i afrontar-la des de l'optimisme, la paciència i l'esforç, sense presses ni urgències. Acabat l'estiu i apunt de concloure dos exàmens pendents de setembre, faig un balanç positiu i encoratjador del curs transcorregut i dels resultats obtesos. I, sobretot, de les relacions que he encetat amb companys i companyes, que trascendeixen l'estricte marc escolar i que han derivat a una amistat sana i benvinguda. Perquè són un suport indispensable en la vida universitària de cada dia i perquè són amics que a mi, com a Simó, com a jo mateix, m'estimen i em respecten. Sense dominàncies, sense generalismes ni dualismes feridors: jo, tal qual. I ara, a pocs dies de realitzar la matrícula i de començar un nou curs -personalment amb matèries més interessants i atractives, donada l'optativitat- no sent sinó una certa emoció i desig d'encetar un nou cicle que vull imaginar d'èxits i progressos. De felicitat. Perquè hom no sap mai on es troba la felicitat. Jo la vaig trobar, enguany, a Magisteri, en Desa. Va ser pel novembre, que és sempre un mes de màgia. Desa em va fer redescobrir l'amor, el sexe i la seguretat, i què era això de tornar a estimar. Jo havia ingressat a Magisteri carregat de dubtes, de fracassos i de pors. Abans de Nadal, havia aconseguit fer nous amics, estabilitzar-me a l'estudi i una parella sentimental especial, atractiva i entregada. No podia demanar més. Però, com sempre, jo mateix m'havia de desestabilitzar, jo solet. Els últims dies de febrer vaig trencar amb Desa i la vaig abandonar, no estava segur. Ella, entre la incomprensió i la impotència, em va buscar moltes vegades, però la vaig negar. Tenia al cap també el treball, i una altra xica, que em va eclipsar unes setmanes només. Després de les vacances de Pasqua, però, el record i el desig de Desa se'm van fer insuportables i vaig voler recuperar-la, no havia passat tant de temps. Va ser impossible, ni tan sols no em va escoltar. Moltes voltes he intentat parlar amb ella, convéncer-la, demanar-li perdó. Però no m'ha deixat. Ni les roses hi han funcionat. Ella, implacable, m'ha negat des d'aquell dia i ja no n'ha volgut saber res més, amb una intransigència que m'ha sorprés tant com m'ha destruït interiorment. Jo no li vaig negar la paraula, ni la conversa entre persones que s'han estimat. Ella m'ha negat l'alé, i se m'ha endut el somriure. Que me'l torne, que em fa falta.

I és així que, en un moment de la meua vida que he superat el dramatisme i les incerteses d'èpoques passades i que mire al futur -el futur que és present ara- amb optimisme i confiança, em falta ella per fer-ho tot plegat versemblant. Perquè, al capdavall, quan m'alce cada matí i l'espill en torna la imatge on ella ja no hi apareix, hi ha alguna cosa que s'entristeix i es marceix sense sorolls ni escàndols: les il·lusions.

Moltes voltes, es torna a fer present una veritat indefugible: ella ja no hi és.
I jo ja no hi sóc...

Comentaris

  • m'encanta![Ofensiu]
    misterisocults | 31-01-2009 | Valoració: 9

    és una història que quan l'has acabada de llegir et quedes pensant..
    m'agradat molt!
    enhorabona!

  • m'encanta![Ofensiu]
    misterisocults | 31-01-2009 | Valoració: 9

    és una història que quan l'has acabada de llegir et quedes pensant..
    m'agradat molt!
    enhorabona!

  • Aniversari[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • molt be[Ofensiu]
    pipioleta | 05-07-2008 | Valoració: 10

    ola simó que tal? que jo pense que el teu text mereix de nota més d'un deu però... no es pot fer res. Volia dir-te que està molt be i és molt llarg

    Pipioleta

  • bocins[Ofensiu]
    donablanca | 11-04-2005 | Valoració: 10

    dir-te que ha estat llarg. l'he llegit a estones i m'ha ocupat varis dies.
    potser per això m'ha deixt bon regust.
    està molt ben elaborat

  • A Vilella, a Llibre, a Tiamat i a Miquel[Ofensiu]
    albir | 25-02-2005

    Gràcies per aquestes mostres d'amor, gràcies per donar-me un alé que de vegades s'escapa i t'allunyen. Demane perdó per no haver respost abans, faia molt temps que no havia tornat a Relats en català, per motius de feina i d'altres. Promet que a partir d'ara entraré tos els dies.

    Per les paraules, gràcies.

    Albir
    Ontinyent-la Vall d'Albaida (País Valencià)

  • molt bé[Ofensiu]
    vilella | 30-12-2004 | Valoració: 8

    fantàstic

  • Diuen al fòrum...[Ofensiu]
    Llibre | 22-12-2004

    que aquí hi ha un relat que paga la pena llegir. Ho aconsella la Tiamat, i en Miquel ho corrobora. Jo, que sóc tafanera de mena, no he pogut evitar cercar el teu nom i el teu relat (no ho he pogut evitar, i no tenia per què fer-ho). I és clar: l'he llegit.

    És un relat força ben estructurat, on avances amb passos ferms però amb tranquil·litat, sense presses, en el lent degoteig de l'explicació de tota una vida. O d'una part de la vida, aquella que de moment ha sigut viscuda.

    És interessant la intercalació d'algunes falques "filosòfiques". Vull dir quan no només expliques els esdevenimenst que han tingut lloc en un moment determinat, sinó que les raones, o cerques el per què, les motivacions que et van conduir a aquelles situacions. Trobo que donen agilitat al text.

    Certament, tal com diuen la Tiamat i el Miquel, un relat que paga la pena ser llegit.

    Endavant! I ànims!

    LLIBRE

  • Tota una vida[Ofensiu]

    Jo sóc el pare que va imprimir el relat perquè la Tiamat se'l llegís i així fou que et va poder fer el primer comentari.

    Aquest és, doncs, el segon comentari.

    Quan sigui gran jo també vull ser capaç d'escriure una biografia com aquesta. De fet, ja dec ser gran, perquè moltes coses ja no les recordo. O sigui que ja m'ha passat l'ocasió.

    Sort que sempre ens queden relats com el teu, molt més interessants del que jo hauria pogut arribar a escriure mai.

  • Tiamat | 25-10-2004

    el meu pare va imprimir aquest relat i me'l va donar per tal que me'l llegís, i quan vaig tenir un moment de calma, me'l vaig llegir de dalt a baix d'una tirada, i haig de dir que m'ha agradat molt, com si anés seguint-te els passos a mesura que els explicaves. No perquè haguem tingut vides semblants, però no sé, no em costava gens anar-m'ho imaginant. El final potser és el que fluixeja més, no està tan ben descrit com la resta, i desentona una mica.

    au doncs, a viure per molts anys!


    Tiamat

Valoració mitja: 9.2

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de albir

albir

1 Relats

10 Comentaris

1329 Lectures

Valoració de l'autor: 9.20

Biografia:
Sóc a punt de convertir-me en mestre d'Educació Infantil, deitjaria ser un bon educador, un model de persona i un millor home. Visc sol i el meu univers espera un estel per esdevindre real. Escrivint, de vegades, em sembla albirar una llum al final del camí...

Últims relats de l'autor