Llegenda oblidada

Aquests fets que us narraré mai van ser relatats, potser no van passar o es van oblidar perquè ningú va saber donar explicació al que va succeir.
Als voltants de Nadal en el 1812, un any desprès de que el Timbaler del Bruc fes fugir a les tropes franceses, els generals "gavatxos" van voler escarmentar a les poblacions del Pla de Bages. Cinquanta mil soldats van sortir de Tarragona i es van endinsar per L'Anoia cap a Odena fins arribar a Sant Salvador de Guardiola, als peus de la Muntanya de Montserrat. La campanya era de càstig i les poblacions del Pla de Bages eren les que ho sofririen.
Els espies ja havien posat en guàrdia a les poblacions i uns deu mil soldats catalans estaven preparats per fer front a vida o mort al que els esperava. Si eren derrotats les seves famílies serien assassinades i els seus pobles cremats a soca-rel.
Al saber els monjos benedictins de L'Abadia que els francesos s'acostaven, van enviar a casa seva als nois que estudiaven i cantaven a L'escolania. Estaven segurs que els soldats anirien altre cop al Monestir per fer de les seves, i si trobaven als vailets, qui sap que podria passar.
En Manel era un d'aquells nois i amb tristesa va acatar les ordres, però abans de marxar va demanar que el deixessin anar acomiadar-se de la Mare de Deu, cosa que li van concedir.
Va pujar al cambril i es va agenollar davant d'ella tot demanant-li que no deixés que la gent pregués mal, mentre plorava desconsoladament. Va tancar els ulls i va resar amb més fervor que mai. Quan estava al bell mig de l'oració va sentir una sua veu que el cridava, va alçar els ulls i va veure amb admiració que una clara llum sortia de la imatge i que la Mare de Deu prenia vida i li parlava… Manel no temis, cap mal passarà aquest Nadal, ves i digués a tothom que jo estic amb ells, i perquè et creguin els hi dius que quan s'acabi la missa del gall, un gran estel sortirà per Sant Jeroni il·luminant el Pla de Bages. En Manel no sabia avenir-se del que estava passant, estava veient la suau cara morena de la Mare de Deu i el seu fillet que li somreien. La llum va augmentar i va tapar-se els ulls, quan va desaparèixer la claror la imatge de la Verge i el seu fill eren com abans.
Amb una alegria immensa en Manel va córrer a trobar al Pare Abat, li va explicar el que l'hi havia succeït. Ell mirant-lo amb tendresa li va fer una carícia i el va acompanyar a la tartana que l'estava esperant. En Manel al veure que no el creia volia fer-li veure que tot el que havia dit era veritat, però tot va ser en va. La tartana va emprendre el viatge i Manel va veure com el Pare Abat i altres monjos es quedaven al peu de l'Abadia tot dient adéu amb la mà.
Cinc hores desprès varen arribar a Manresa, el tartaner va parar la tartana a davant La Seu a on esperaven amb angoixa els pares dels vailets. En Manel no tenia pare, havia mort en la primera vegada que van lluitar amb els francesos, la seva mare se'l estimava molt, i ell a ella encara més. Ells vivien a Manresa al carrer Sobrerroca, a pocs metres del Ajuntament. Quan van arribar a casa en Manel li va explicar el que havia passat, i com el Pare Abat la seva mare no li va fer cas. Ell estava trist, sabia que la Mare de Deu estaria amb ells en la batalla i que els ajudaria perquè no prenguessin mal. No podia deixar de dir-ho, però a qui? Qui li faria cas?
Quan va veure que la seva mare estava distreta, es va escapar. Ja sabia a on havia d'anar, el comandant del exèrcit segur que li faria cas. Va córrer pels carrers fins arribar a prop de la Plana de l'Om a on hi havia el comandament. A la porta hi havien dos soldats que feien guàrdia i en Manel va voler entrar tot corrent. Els soldats el van aturar del braç i va quedar entre els dos sense tocar de peus a terra. Va dir i cridar que volia veure al comandant, però ells se'n reien. Els va dir que tenia una cosa molt important que dir-li, però entre riallades el deixaven espernegar. Ja estava a punt de deixar-ho quan una veu va fer que el deixessin a terra. En Manel va mirar i va veure que els soldats el saludaven tot dient-li comandant. Ell va agafar per l'espatlla al Manel i tot demanant-li que es el que volia, el va fer entrar al Quarter. Van arribar al seu despatx i el va fer seure tot manant al assistent que portés un got de llet calenta pel vailet.
Van estar força estona parlant i el comandant l'escoltava amb deteniment, no se'n reia com els altres, ni posava la cara de resignació que havia vist en el Pare Abat. En Jaume Batlló, que així es deia el comandant, potser no creia que realment la Verge hagués parlat amb ell, però pensava que seria una bona manera de donar coratge als seus soldats, així que ho va fer pregonar per tota la ciutat i rodalies, "La Verge de Montserrat està amb nosaltres". Del que no va dir res va ser del estel que hauria de sortir de Sant Jeroni la nit de Nadal, abans de la batalla.
Després de que la seva mare el castigués per haver-se escapat, però per altre banda estigués molt orgullosa del seu fill, la nit de Nadal varen anar a missa del Gall a la Seu. Ell anava dient que desprès de la missa sortiria l'estel, i la mare li demanava que callés. L'església estava tan plena que es van tenir que quedar molta gent al carrer. Van obrir les portes encara que fes fred, perquè els de fora podessin escoltar les paraules del rector.
Quan es va haver acabat la missa, es va sentir un rumor de crits a fora La Seu, estaven cridant que una llum venia de Montserrat. Quan en Manel i la seva mare van poder sortir, van contemplar que el cel semblava quasi de dia i un gran resplendor sortia de Sant Jeroni. Ningú sabia el que passava, però en Manel si! i en Jaume Batlló des de el Quarter General va poder veure la llum i un somriure li va il·luminar la cara, potser si que era veritat el que havia dit el vailet, va pensar.
A l'albada els dos exercits estaven preparats, els francesos van sortir de Sant Salvador de Guardiola cap a la riera de Rajadell, els catalans estaven a la torre de Santa Caterina i van avançar també cap a la riera. Ara tan sols els separaven mil metres els uns dels altres. Cinquanta mil soldats francesos contra deu mil catalans, en Jaume Batlló pensava que segur que seria un miracle si en sortien d'aquella. Sabia que tenien la avantatja de que el terreny no era tot el pla que els hi agradava a les tropes de Napoleó, i ells es movien molt més bé. El problema era els seus canons. Segons havien dits els espies en portaven cent i els catalans tan sols en tenien vint.
A la senyal tot va començar, els canons del francesos tronaven i ressonaven com si es tractés d'una gran turmenta, però semblava impossible, les seves canonades passaven de llarg o no arribaven. El General francès escridassava als seus, però ells li deien que estaven tirant correctament. Abans que els catalans comencessin a disparar els seus canons, de la muntanya de Montserrat va aparèixer un gran núvol que en poca estona va cobrir tota la Plana, el Sol havia desaparegut i semblava que sigues quasi de nit. Jaume Batlló i els seus companys miraven esparverats el que estava passant, imagineu com estaven els francesos. De cop i volta un gran llampec acompanyat d'un immens tro va il·luminar-ho tot. La Plana va tremolar i va fer trontollar a tots els que allí hi estaven.
Els francesos sense saber com, van començar a veure que estava pedregant, al començament la calamarsa era petita, però de mica en mica va començar a caure més i més grossa, tan grossa que ja semblaven ous de gallina. A la banda dels catalans no passava res, ni plovia, ni queia res de res. Els francesos van començar a córrer, no ho podien aguantar, no tenien a on amagar-se i la calamarsa cada cop era més grossa. Segons explica la llegenda ara ja oblidada, els francesos van tenir que recular fins haver passat el riu Anoia, i van decidir no escarmentar a la gent del Pla de Bages.
Aquell dia de Nadal a la tarda, tothom el que va poder va anar al Monestir de Montserrat, la gent es comptava per milers. Venien de totes les contrades del Pla de Bages. La Basílica es va omplir de gom a gom. L'Escolania va cantar el Virolai i la gent van cantar amb ells. En Manel mentre cantava va mirar a la Verge i el seu fillet i va veure que li somreien.