Llamineria irresistible

Tot tornant a casa amb les bosses de la compra, em penedia d'haver-me deixat arrossegar per un impuls, trencant el pacte que mantenia amb mi mateixa des de feia més d'un any, de no menjar llaminadures. I en un intent de d'autodisculpa, em deia que després de fer tants sacrificis perquè el pocavergonya de l'Àngel em trobés estupenda, i havent descobert que tot i així me la fotia amb la bruixa de la Nati, bé m'havia de permetre algun consol. Però la presència dins la bossa d'aquella rajola d'exquisida xocolata, de mida extra, amb cobertura 100x100 cacau, i interior de praliné fundent, m'acusava de manera tan escandalosa que arribant a casa, ja havia decidit que per no caure en més temptacions, l'amagaria al fons de l'armariet més alt. I així ho vaig fer, amb gran pesar. El cas és que no havien passat ni dos minuts quan, en obrir la panera per desar els llonguets, em trobo la rajola de xocolata damunt del marbre de la cuina. Com que estava segura, això sí, que només n'havia comprat una, vaig pensar que el disgust per l'affair de l'Àngel m'havia trasbalsat més del que creia. Disgustada, la vaig tornar a posar al seu lloc, i, vaig anar a buscar la olleta petita (sí, la individual), per començar-me a preparar un dinar hipocalòric, com sempre... (clar que, ara que viuria sola, potser deixaria la maleïda dieta...!) I llavors, en aixecar la tapa de l'olla... era allà! Ben embolicada amb el seu opulent paper daurat... la rajola de xocolata! Aquesta vegada l'ensurt va ser dels que es recorden! Vaig tapar l'olla i me'n vaig anar a la habitació... Necessitava un descans, ara ho veia claríssim!! Després de treure'm la roba de carrer, que encara duia, jo que m'estiro al llit i... què em trobo?? Redéu!! La rajola de xocolata!, i en posat provocatiu!, amb el luxós embolcall mig obert, i el suau paper de seda insinuant tot just aquella esplèndida cobertura negra i lluent, tan temptadora (mmm... només una llepadeta...!?) i alhora inquietant... doncs el meu inconscient insistia en oferir-me la visualització d'un tors fosquíssim i ben musculat, sota el teixit vaporós d'una camisa descordada amb indolència... Impressionada i confusa, vaig fugir d'allà i vaig córrer escales avall, arrossegant una sensualitat desconeguda fins aleshores... Però abans d'arribar al replà, una jaqueta daurada de lamé, llançada des de l'habitació, em va caure als peus, i en tombar-me, astorada, em vaig trobar cara a cara amb aquell tros de bombó que semblava que es fonia per ser devorat.
Bé, a dia d'avui, val a dir que ja no em cal fer dieta, perquè afortunadament, per algun motiu, ara cremo moltes més calories que abans. I estic segura de que quan per casualitat em trobo pel carrer amb l'Àngel, es pregunta d'on dec haver tret el morenàs de pell de cacau que darrerament m'acompanya allà on vagi... Clar que, fet i fet, ell sap prou bé que sempre he tingut debilitat per la xocolata negra...