Llàgrimes que cremen

Cansada, esgotada, exhausta… De tot i de res. Un dolor físic i mental que la frustrava amb una fiblada al cor, penetrant; la qual la conduïa en aquell estat afligit, de desolació...
Sentia que les llàgrimes estaven a la còrnia dels teus ulls, no obstant, era incapaç de deixar-les caure. Sempre li havia estat fàcil, en moments així, sola, sense ningú que l'observés, plorar. Deixar caure dels seus ulls aquelles llàgrimes de ràbia i de dolor que guardava en el seu superego i que en instants com aquells, desprenia amb més força que mai.
Però, avui no podia. Buscava totes les maneres possibles d'alliberar-se d'aquell dolor que cremava dins seu conduit per la ràbia i la tristesa.
Sempre caminava amb el mateix equipatge; la tristesa, la soledat, la ràbia... Sí, no era feliç. Perquè? Per masses coses... Potser perquè de nou s'adonava que esperava massa dels altres. Que de la mateixa manera que regalava el seu cor i la seva persona, algú li respondria amb el mateix efecte. I no... No passava mai. Tot plegat, alhora li generava culpa, doncs sentia com la seva exigència la traspassava als altres i ara la feia sentir egoista i culpable.
I portava molt de temps (massa) buscant la resposta al mateix interrogant, perquè es sentia sola i no sabia on agafar-se. De vegades pensava que la solució seria trobar algú que s'enamorés d'ella, de la seva persona, del seu cor... Algú que li xiuxiuegés a cau d'orella que l'estimava, que era algú especial... Però no passava, i probablement no passaria mai. Paral·lelament seguia observant els murs impenetrables en aquell pilar que tant li importava, la família; una situació on no existien les sortides d'emergència ni les tiretes per tapar les ferides.
I de nou, mentre el sol cremava amb més força que mai, ella restava allà, absorta en els seus perquès... A la recerca d'una solució que mai arribaria... MAI.