Llàgimes perdudes

Et mous lentament mentre la boira et colpeja el rostre. Tens fred i busques un lloc exigu que t'aporti una mica de caliu. I entres per la porta de la universitat i una onada tèrmica t'abraça i trastoca el teu organisme. Et retrobes amb mirades que t'observen, avui és l'últim dia, l'últim examen.
Sents com les mans encara et tremolen, has dormit poc i has repassat milers de vegades la lliçó apressa, malgrat tot, encara et dóna la sensació que no ho portes prou preparat i de nou et dirigeixes a la biblioteca i t'internes en el teu món de llibres i estudi.
Ahir vas mirar els resultats dels exàmens, i sí, són positius, molt positius, però no saps perquè, únicament vas somriure i llavors, res. Un deu, un nou... En què?
Te n'adones de la teva facilitat d'amagar-te i evadir-te dels problemes, de nou has deixat que les teves llàgrimes s'escolessin per la pica del lavabo on cada matí et rentes la cara, mentre per dins teu, milers de sentiments lluitaven per florir. Aquell ambient del pis que t'ofega, les paraules encegadores d'aquell que només mira per ell sense importar-li si fa mal algú, aquell materialisme que perceps cada vegada que entres i observes al teu voltant, la impotència en veure com una persona està caient i ningú l'ajuda...
I davant de tot això calles, perquè les paraules ja no serveixen, s'evaporen o es perden cada vegada que s'obra la porta del carrer.
Et dirigeixes cap al teu llit, però abans decideixes apropar-te a la seva habitació. Com sempre, està assentada al llit i amb el cap cot intenta estudiar mentre els crits i la televisió a tot volum provoquen un maldecap pertorbador. T'acostes a ella, li fas un petó i li recordes que estàs aquí, al seu costat, mentre veus que dels seus ulls hi neixen centenars de llàgrimes que lluiten per no caure, mentre amb un somriure et diu "tranquil·la, estic bé". Li fas un petó i l'abraces. Però la impotència et mata en saber que no saps què fer per ajudar-la, perquè saps molt bé el que li passa, però no saps que dir-li, perquè aquesta és la mateixa pregunta que et fas a tu mateixa cada matí quan obres els ulls.

Un dia més, un mes més, s'acaba.