Linda

La seva cara em mira amb uns ulls sense vida. És fràgil com de porcellana, pàl·lida, prima. És jove, té la meva edat. Avui la conec. Fa molts anys que està patint. Està malalta. A temporades sembla que la cosa s'arregla però quan menys s'ho espera, quan ja ha fet projectes per complir.... torna a caure. Sense saber si se'n sortirà. I si se'n surt, amb quina qualitat de vida?? No se sap.
Està cansada i no pot més. Està desanimada. La seva mare està al seu costat intentant-la animar al mateix temps que es compadeix d'ella.
La rabia que té la Linda acomulada l'expresa contra la seva mare a qui més estima. A la mare li fa mal, però ho enten.
S'acaba el meu torn, és hora de plegar de l'hospital els hi dic adéu i els hi desitjo sort. Els hi dic que es cuidin.
Ja estic vestida de carrer i estic sortint pel llarg passadís, quan arribo a l'alçada de la seva habitació veig a mare i filla plorar. La Linda està molt nerviosa, el seu cor batega massa ràpid i la seva respiració és superficial. Entro a l'habitació, li pico l'ullet a la seva mare, agafo la mà de la Linda i em quedo una estona al seu costat . Aconsegueixo que es calmi una mica. Ara té els ulls tancats. Sembla estar més tranquil·la. Em penso que es queda adormida. Quan em decideixo a marxar la seva mare em fa cara de complicitat i d'agraiment. Li començo a deixar la mà a la Linda. Obre els ulls per despedir-se. La última frase que em diu és: "Me estoy muriendo".



Moltes vegades no sabem apreciar el que tenim. Ens preocupem per coses que ens semblen muntanyes però que realment potser no són tan importants.

Hem d'intentar aprofitar al màxim la vida perquè el nostre passat el coneixem, el present és molt breu però el futur ÉS INCERT. Sabem on estem avui però no on esterem demà.


"CARPE DIEM"




Linda és un nom fictici per tal de respectar el dret a la intimitat.