L'imperi de la tolerància: Els Perses

PRÒLEG

He nascut a Halicarnàs i la meva terra ha estat durant molt de temps subjugada per tirans al servei de Persia. El meu nom és Heròdot i, després de viatjar per tot el món conegut, intentaré fer-vos conèixer el perquè d’un fet tan impactant com el naixement d’un imperi que ha convulsat les nostres vides, l’Imperi Persa.
Molts es neguen a creure tot el que he escrit. Ja sé que moltes de les coses que he anat recopilant en els meus viatges són tretes de històries que han passat de pares a fills. Coses que m’han explicat a cau d’orella. Esdeveniments extrets de llocs que mai ningú havia vist i experiències viscudes en els països que de incògnit he visitat. Però crec, tot i així, que el que he narrat pot donar una visió prou acurada del que va començar com un poble també subjugat i que a força de valor i convicció ha arrelat com una nació en la que s’emmirallen les altres.
Encara que els meus llibres comencen pel naixement del Imperi i acaben quan Grècia es va creure que podria ser una nació tan gran com l’imperi Persa, avui tan sols us explicaré els principis, ja que encara que en la seva història hi ha gestes dignes de ser narrades, en aquests principis està l’essència del que va fer que un poble, en un primer moment sotmès, aconseguís conquerir des de la Mediterrània fins al Indo.


ARRELS

Per començar el meu relat us he de fer conèixer perquè els que en un principi es deien “arteis”, un poble de raça “ària” que vol dir “descendència noble”, que vivia a l’Àsia Central, que era poderós i que tenia tot el que volia, es va desplaçar cap al Sud.
Hi ha moltes històries que em van contar en els meus viatges que podrien ser veritat, però hi ha dos motius perquè aquest poble busqués altres terres i sobre tot, que volgués conèixer “el ferro”.
Els pobles de l’Àsia Central ja feia temps que coneixien el bronze, les seves armes lluïen feia dècades sota el Sol, però dos fets els va fer que prenguessin el camí cap el Sud. El primer i potser més important va ser que les temperatures van començar a baixar desmesuradament. Aquells pobles, que eren nòmades, no van pogué aguantar més tan de fred i van moure’s cap a terres més benignes. I l’altre motiu que les va acabar de fer decidir va ser el resultat de la lluita contra uns estrangers que venien justament del Sud i que va convulsar a totes les tribus arteis.
Hi va haver un personatge que va ser molt important en tota aquesta història i es deia Aquèmenes. Ell va ser el que va aconseguir reunir en una sola les més de trenta tribus arteis, i un cop anomenat rei va decidir emprendre el viatge.
Va ser mentre els “arteis” ja començaven a desplaçar-se, quan en un enfrontament amb cinquanta estrangers, dos-cents soldats no van poder guanyar-los. Les seves espases eren tallades com si fossin de mantega. Les armes d’aquells guerrers superaven totes les lleis conegudes fins aquell moment. Tan sols quan el rei Aquèmenes va aturar la lluita i els va oferir hospitalitat, va ser quan aquells homes vinguts de llunyanes terres van explicar el seu secret, les seves armes no eren de bronze, sinó que eren d’un metall anomenat “ferro” molt més dur i resistent.
Reclutats com a guàrdies personals del rei, els va encomanar que el portessin fins a les terres a on aquell metall era forjat i que les temperatures eren adients per poder establir-se. Els guerrers li van advertir que no seria fàcil que els pobles d’on ells venien els deixessin quedar a les seves terres, però quan a un “artei” i si a més era rei, se li posava una cosa entre cella i cella no hi havia ningú capaç de fer-lo enrere. I així va ser com de mica en mica es van anar apropant a l’Àsia Menor.
En tota història d’un poble també hi ha una gran part de sort i aquest en va tenir de veritat. Quan van arribar al confins del imperi Meda, que era el que en aquell moment dominava. Va donar la casualitat que els medes estaven ficats en conflictes amb els assiris. Al assabentar-se de l’empenta del poble artei, el rei meda Arbaces amb un exercit de cinquanta mil soldats a peu i deu mil a cavall els va anar a trobar a la província anomenada Persis. Abans del enfrontament els dos reis i les seves guàrdies personals van tenir una reunió. Allí va començar el que seria la llavor d’un gran imperi. Aquèmenes, era un bon polític i gràcies a que tenia informació del que estava passant, li va oferir vassallatge al rei Arbaces per defensar els seus territoris del Nord i del Est de les possibles migracions que vindrien de l’Àsia Central degut al fred. A canvi li demanava tan sols que el deixés establir en aquell altiplà.
El rei meda ja tenia prou feina en lluitar contra els assiris per haver de enfrontar-se a aquell poble i llavors i a canvi de la seva lleialtat, i com no els impostos adients, van tancar el primer pacte a terres de la província de Persis, que des de aquell moment seria el territori dels artei.
Un cop establerts van deixar de ser nòmades per fundar la seva capital a Pasargada. Poc a poc van anar aprenent l’art de la metal·lúrgia del ferro, i defensant els territoris medes, al mateix temps s’expandien cap l’Est. Els reis artei van fundar la dinastia arqueménida en honor al seu primer rei, i durant segles van estar sota el vassallatge dels medes. De mica en mica el seu nom va anar canviant per convertir-se primer en “els que viuen en l’altiplà de Persis” i després en “Els Perses”. Encara estaven dominats pels Medes, però aviat tot això canviaria...


PREMONICIÓ

Després d’uns segles de convivència entre els medes i els ara ja anomenats perses, i sobre tot per el creixent poder que agafaven els segons, les famílies dels dos regnes es van anar fusionant per així tenir aliats segurs al seu costat. Era lògic que es casessin els uns amb els altres i així els regnes es mantenien units. En aquesta època va néixer Cir, el fill de Cambises rei dels perses i de la princesa meda Madane, filla del rei meda Astíages.
El dia en que va néixer Cir, el rei meda Astíages va tenir un somni en el que ell estava amb el seu net al costat del riu i el nen encara un nadó s’aixecava del seu jac i començava a créixer i créixer i apropant-se a ell, i agafant-lo pel coll, l’ofegava a les aigües del Èufrates. Aquest somni el va explicar al mag de la cort que li va aconsellar que es desfés del nen. El rei va enviar al seu general Harpagos a matar al petit Cir. A la nit, el general va entrar al palau de Cambises i va segrestar a Cir per dur-lo a la muntanya i matar-lo. A l’alba el general va alçar l’espasa per executar l’ordre del seu rei, però no va pogué i va donar el nen a un pastor anomenat Mitridates perquè el matés. Però aquell pastor feia poc que se l’hi havia mort un fill i va vestir el seu fill mort amb les robes de Cir i el va deixar al bosc perquè les feres fessin la seva feina. Quan Harpagos va veure les despulles del nen ho va comunicar al rei. Des de aquell moment el pastor li va fer de pare al petit Cir.
Els pares de Cir van estar molt de temps plorant per la mort del seu fill. Tranquil per la feina ben feta, no va ser fins uns quants anys més tard quan per casualitat el rei Astíages es va assabentar de la traïció del general. Llavors amb una sang freda digne d’un rei dèspota i cruel com era, va fer matar l’únic fill que tenia el general Harpagos. Però la crueltat d’aquest rei no tenia fi i no en va tenir prou en matar el nen sinó que a més a més el va presentar en una safata com a menjar en una festa en la que hi era present el general. Harpagos no es va ni immutar i tan sols va recollir les restes del seu fill per enterrar-lo.
Astíages després d’assabentar-se que Cir no estava mort va reunir als seus mags per saber que havia de fer, però ells li van dir que ja no era cap perill, mai arribaria a ser un rei Meda. No sabien aquells mags la raó que tenien. Llavors Astíages com a gran salvador del nen el va retornar als seus pares.
Des de llavors Harpagos va conspirar contra Astíages i va mantenir una gran amistat amb el Cir i segurament li deuria explicar que havia intentat fer el seu avi, ja que la relació entre avi i net mai va ser bona.


REVOLTA

Els anys següents en que Cir va anar creixent, va veure com el rei Astíages tenia per no res al seu pare Cambises. El maltractava i sempre que podia el feia quedar malament davant de la resta dels pobles que estaven sota la protecció dels medes.
Quan el Cir va ser gran, moltes vegades va parlar amb el seu pare de perquè li aguantava totes aquestes coses, però ell creia que si és rebel·lava, el regne dels perses podria acabar desapareixent.
Cir de mica en mica va anar teixint una xarxa de aliats entre els pobles subjugats per Astíages i aconsellat per el seu mentor Oebaras i pel general meda Harpagos va esperar el moment oportú d’actuar.
No va ser fins a la mort de Cambises, pare de Cir, i que va ser provocada per Astíages en una cacera posant-lo en un lloc en el que sabia passarien els lleons que havien acorralat els seus esclaus.
Segons expliquen algunes cròniques posteriors, Astíages tenia intenció de casar a la seva filla vídua i mare de Cir, Madane, amb el rei babiloni Nabonid amb el que volia una aliança molt més forta de la que tenia. Però Cir ja no li va donar temps per fer aquest moviment ja que es va alçar contra el seu avi ajudant als pobles que s’havien revoltat per culpa d’una desmesurada pujada d’impostos.
No va ser gens fàcil tirar endavant la revolta. Agrupar i posar en condicions els diferents exercits dels diferents pobles revoltats, va comportar dues derrotes en el camp de batalla i al mateix temps donar ànims a Astíages per perseguir-los. Però en la mateixa plana a on molts anys abans s’havien reunit els exercits, llavors dels “arteis” manats per Aquèmenes i per el rei mede Arbaces, és van trobar les tropes de Astíages i de Cir.
L’exèrcit dels medes superava tres a un al de la coalició dels pobles revoltats. Astíages somrient des de la seva tenda que dominava tota la vall, estava segur de la seva victòria i sense cap mirament va donar l’ordre d’atacar. Cir ho observava atentament des de un altre turó. Els dos podien veure els seus exèrcits com milers de formigues que s’apropen les unes a les altres. El xoc va ser brutal, com un terratrèmol va ressonar el soroll de cossos, crits, armes i laments dels animals al caure travessats per les llances.
Una hora després i les tropes medes estaven avançant i fent retrocedir als revoltats. Astíages encara tenia una carta amagada per acabar la feina i eren les tropes manades per Harpagos. Els corns van sonar perquè l’exèrcit del general entrés a la lluita i acabés per sempre més amb les il·lusions dels revolats, però Harpagos no es va moure del seu lloc, havia arribat el moment de la seva venjança. La resta de les tropes d’Astíages al veure que el general no atacava van quedar per uns moments aturades i va ser llavors quan els revoltats van contraatacar. La sorpresa i l’ordre de Harpagos d’atacar a l’exèrcit d’Astíages va fer que la lluita durés molt poc. Astíages va fugir a corre cuita seguit de la seva guàrdia personal cap a Ecbatana la seva capital i així poder reagrupar la resta de les seves tropes per defensar-la. Un cop guanyada la batalla, els soldats que quedaven del exèrcit d’Astíages van unir-se a Cir i victoriosos es van encaminar cap a la capital del imperi meda, Ecbatana els esperava.



NAIXEMENT D’UN IMPERI

Quan les tropes de Cir es van plantar davant de les muralles de la capital Ecbatana, Astíages encara tenia l’esperança de que els emissaris enviats a Babilonia i a Lídia li portessin notícies de que el vindrien a ajudar, però el que no sabia era que havien estat assassinats pel camí. L’ajuda mai arribaria a temps. Tampoc no es podia pensar que els seus generals al veure Harpagos davant les tropes de Cir, rendissin la capital sense lluitar.
Astíages assegut sol en el tro del seu palau va esperar amb resignació l’arribada de Cir. Era la seva fi i la de tota la seva família.
En lloc de executar-lo Cir li va donar una de les seves províncies més allunyades perquè la governés. Mai ningú va saber perquè, encara que el més segur és que la mare de Cir, Madane, intercedís per ell, no deixava de ser el seu pare.
Poc després el nou rei va ser anomenat per tots els pobles que formaven el nou Imperi Persa com a Cir II. Entre els soldats, quan anaven a entrar en combat, el cridaven com a “Koros” que vol dir “El Jove”, ja que va aconseguir ser rei a l’edat de vint anys. Com ben bé van dir els mags de Astíages, mai arribaria a ser un rei meda, seria un rei Persa.
Des de aquell moment va haver-hi un canvi en l’imperi ara ja anomenat Persa. Els impostos van ser cobrats segons la riquesa de cada regne. Els antics reis van passar a ser prínceps del Imperi i a cada regne va enviar una nova figura anomenada “sàtrapa” que era el lligam entre el príncep i l’Emperador. Cada príncep governava com volia el seu regne, tenien la seva religió, els seus Déus i tan sols devia respecte al sàtrapa i a Cir. Aquesta tolerància va fer que l’imperi estigués sempre en bona harmonia. Els regnes eren lliures, però estaven dintre d’un imperi que els defensava de tot mal.


EXPANSIÓ

Degut a la seva tolerància, el nom de Cir II va travessar les fronteres del Imperi. Com que tenia un tractat amb Babilonia i Lídia al Oest, va voler assegurar les seves fronteres del Est i va començar una campanya que va resultar fabulosa. Els pobles que anava trobant s’adherien al Imperi sense lluitar. Gràcies a això és va augmentar l’imperi amb els regnes de Hircània, Pàrtia, Drangiana, Aracòsia, Margiana y Bactriana.
Quasi va arribar fins el riu Indo i allí va fer construir ciutats fortalesa per guardar les seves espatlles per possibles invasions. Per l’Est semblava tenir-ho controlat i llavors va girar els seus ulls cap l’Oest. Babilonia, Egipte i Lídia eren el seu proper objectiu.
Feia molt de temps que li tenia guardada a Cressus, rei de Lídia. Sempre havia estat un aliat de Astíages i segurament si l’hi hagués arribat l’emissari demanant ajut per defensar Ecbatana l’hi hauria enviat el seu exercit de cavalleria, un dels millors del món.
Com que no estava segur que Cressus no s’aliaria amb Babilonia per lluitar junts contra ell, va aprofitar unes lluites a la frontera per declarar-li la guerra. Els lídis tenien fama de bons guerrers i sobre tot de bons genets.
L’avanç dels exercits de Cir va ser demolidor, però Cressus es guardava el millor del seu exercit per lluitar davant de Sardes, la seva capital. Allí quaranta mil soldats a peu i vint mil a cavall esperaven que arribés Cir amb el seu exèrcit. Seixanta mil soldats i deu mil a cavall es van col·locar a davant de les tropes de Cressus. Harpagos manava les tropes de Cir i li va demanar al emperador que li deixés posar al davant de les seves tropes tres mil genets a d’alt de camells. Cir li va demanar el perquè i Harpagos li va comentar que els cavalls de Cressus no havien vist mai camells i no estaven acostumats a la seva olor. Cir va accedir i la cavalleria de Cressus va recular davant la presencia d’aquells animals estranys, deixant a la resta del seu exèrcit venut a les forces de Cir. Sardes va caure i la llegenda diu que Cir no va matar a Cressus sinó que el va fer el seu conseller. Altres diuen que el cap de Cressus va estar clavat a una pica a les portes de la ciutat fins que els corbs, el Sol i els cucs no van deixar res d’ell.
Sardes es va incorporar al imperi juntament amb les colònies gregues de la Jònia sota el domini de Lídia.
Encara que tenia lluites contínuament en les fronteres orientals, sobre tot els escites, encara va conquerir altres territoris expandint el seu imperi.
En una època que semblava que les fronteres orientals estaven pacifiques va tornar a mirar cap a l’Oest, ara li tocava Babilonia.


EL REI QUE VA CONDEMNAR A MORT A UN RIU

Feia molt de temps que el regne de Babilonia obstaculitzava l’expansió del Imperi Persa cap el Sud i sobre tot per poder conquerir el regne d’Egipte. També tenia un deute pendent amb el seu rei Nabonid, ja que havia gosat fixar-se en la mare de Cir abans de que el seu pare morís. Per això va agafar els seus exercits i va dirigir-se cap el regne de Babilonia.
Uns dies després van arribar a les ribes del riu Gyndes. Mentre feien els preparatius per creuar-lo mitjançant barcasses, un dels cavalls blancs sagrats del rei es va deslligar i va intentar creuar el riu nadant. Com que la corrent era molt forta el cavall es va ofegar. El rei Cir va entrar en còlera i va condemnar a mort al riu. Va donar ordres de que fessin rebaixar el seu cabal fins que les dones el poguessin travessar només mullant-se els peus.
Va aplaçar la seva invasió sobre Babilonia per executar la seva ordre. Tres mesos després i 360 canals van fer quedés reduït a una xarxa insignificant de rierols. Llavors Cir va continuar la seva campanya.



REI DELS QUATRE EXTREMS DE LA TERRA

Després de la primera confrontació en la batalla d’Opis amb els babilonis, les portes es van obrir per Cir i els seus exercits. Les ciutats es rendien sense lluitar i poques setmanes després ja estaven a les portes de Babilim (Babilonia). Segurament Cir va obtenir un acord amb els generals babilonis per no entrar en combat i les portes de la capital es van obrir de bat a bat perquè poguessin entrar el perses.
Nabonid va ser fet presoner i hi ha moltes controvèrsies sobre que va ser d’ell. Alguns diuen que el va fer sàtrapa de la província de Carmania. Altres diuen que el va matar el mateix Cir a les masmorres de la ciutat i que el seu cos va ser desmembrat i escampat pel desert perquè se’l mengessin les feres.
Al conquerir Babilonia, Cir també va ser proclamat rei de Sumer, Accàdia, Síria, Palestina i Aràbia Petraea, i aclamat pel seu imperi com a “Rei dels quatre extrems de la Terra”.
Potser que sigui propaganda política però a tot arreu està escrit que en totes les seves conquestes va tenir una manera especial de generositat, no aferrissant-se contra els seus enemics i fins i tot fent-los servir de consellers. Després de la conquesta de Babilonia, va fer tornar a Palestina 40.000 jueus que havien estat deportats quan van conquerir els babilonis el seu país. I a més va ajudar a construir altra cop el Temple de Jerusalem. La seva tolerància religiosa el va fer ser respectat per tothom.
Una vegada conquerida Babilonia, tan sols li faltava un objectiu Egipte.


EL FINAL DE CIR II

Quan ja es preparava per la conquesta d’Egipte, una rebel·lió dels nòmades escites de la tribu dels masagetes, va fer que la campanya la portés el seu fill Cambises que després seria anomenat Cambises II de Persia.
Cir va anar cap el Nord-Est del seu imperi per neutralitzar la rebel·lió. Cir va voler acabar l’enfrontament casant-se amb Tomiris, mare del rei dels masagetes, però el va rebutjar, el que va obligar a Cir a continuar la lluita.
En l’enfrontament els va derrotar i el seu rei Espargàpides, al ser fet presoner, és va suïcidar. Al saber-ho la seva mare Tomiris va amenaçar a Cir que “Saciaria la seva set de sang”.
Poc després en la següent batalla els escites van aconseguir una victòria i Cir va ser mort per una fletxa .
Tomiris va fer omplir un bot amb la sang dels soldats perses i tallant el cap al cos sense vida de Cir li va submergir tot exclamant:

- Com et vaig prometre, t’he saciat la teva set de sang!

Poc després el fill de Cir, Cambises II, va derrotar al masagetes i va poder recuperar el cos del seu pare i enterrar-lo a Pasargada, la primera capital dels perses.
El nom de Cir II “El Gran” sempre anirà lligat amb la tolerància, la generositat, la intel·ligència i el saber fer d’un bon governant.
La seva descendència va continuar l’Imperi i fins i tot el va engrandir. L’Imperi Persa va ser durant molt de temps el dominador de l’Àsia Central. Tan sols un altre gran estadista el va poder fer recular i desaparèixer, Alexandre “El Gran”.








FI