L'HUMIL VIOLETA

LA HUMIL VIOLETA

La humil violeta sempre es a camp-ras
Ningú se la mira, ningú ni fa cas,
Està sempre atent que no la trepitgin,
No fa cas del glaç, la pluja o el vent,
Que no la malmetin es el seu turment.....

Al hivern s'amaga al mateix racó
Que a la primavera treu el " caparró"
Ella es la primera que ens dona ses flors
Que tot i morades llancen forts olors.

Llavors qui les veu no ofega el seu crit:
Mireu les violetes, mireu , ja han florit!!!
Per allà on es ella tot sembla un coixí
Que s'ha obert un dia des de bon matí.

Ja tothom s'afanya a collir les flors
Que ella sempre guarda per alegrar els cors.
I així un any darrera l'altre ella va fent sempre via
Arraconada i polida, fins que el dia menys pensat
La trobarem ben pansida...

Pobreta ! ella que ha viscut per fer la seva missió
Se li hi acabat la florida, sense una ma generosa
Que li hagi estat amiga, ella que ha omplert nostres cors
Per alegrar-nos la vida donant-nos abundants flors....
Pobreta violeta!!!