L'HOME QUE EM BANYA (I)

Un relat de: puramaria3

Després d'entrar, va pensar que en aquell lloc es podia percebre l'aroma que exhalen les paraules deixant la seua presència invisible amb una constància que no era recent. L'espai estava dividit en dues sales separades per una làmina de metall ondulada que establia una fragmentació simbòlica: a un costat i a l'altre, els llibres es mantenien ordenats, amb criteris diversos, en prestatgeries de fusta i metacrilat. Un rètol que recorrien, com si es tractaren de formigues lluminoses, lletres i xifres de colors fluorescents indicava a les persones que desitjaven formar part d'aquell escenari el nom de les melodies que anaven sonant, els títols que eren novetat i la secció en què es trobaven: USE ME, Rick Braun. SONY RÈCORDS/ Novetats: ELS HABITACIONS TANCADES; SEBASTIÁN, SAMUEL; Eliseu Climent Editor
Uns dies abans havia llegit la ressenya d'un llibre mentre prenia un cafè en una de les terrasses que interrompen el passeig de la ciutat. En realitat, el que havia cridat la seua atenció no eren les paraules que explicaven l'argument del llibre, una història que algú desitjava contar malgrat que conèixer qui mai havia estat per a ella el més important. Les cinc paraules que recorrien la portada per identificar-lo, gens arbitràries com ella va intuir des del primer moment, van ser una pedra inesperada que va provocar idees concèntriques i evocacions en el seu pensament que es van succeir amb rapidesa, creuant fins i tot el territori íntim d'alguns dels seus records. En aquell moment, va decidir no esperar més del que era necessari per a acostar-se a la llibreria i per sostindré en les seues mans aquell llibre.
Amava les paraules i qualsevol de les formes que prenien, amb una passió que depenia de la voluntat de l'home o la dona que les disposés sobre el paper després de sentir-les o imaginar-les. Pensar que un desconegut podia descriure moments i experiències que ella havia viscut i mantenia encara en secret li feia sentir una vulnerabilitat que no li dolia tant com la indefensió en què ens submergim més enllà de les paraules i la literatura, en la vida. Recordava sovint les paraules de Pamuk, en aquell llibre xicotet que un amic li havia regalat uns mesos arrere, tot explicant que ser escriptor era com detindre's en les ferides i cicatrius secretes que tots guardem en el nostre interior però que resten desconegudes i inexactes fins que es converteixen en veus escrites. Llavors, les descobrim, ens veiem, les coneixem amb major paciència, exposades a la llum d'una realitat menys mentida que el pensament.
Ella no sabia el perquè, però aquelles frases romanien en la seua sensibilitat, tot esperant una connexió amb qualsevol altra idea que poguera traçar-se en la seua ment, desplegant una atracció estranya. Al capdavall, la paraula era una ferida i escriure era demostrar una absoluta confiança davant les pròpies cicatrius i les situacions i persones que les havien propiciat. Vivia les paraules, buscava reconéixer-se, reconciliar-se amb les empremtes que la vida i les persones anaven deixant en ella, també.
En aquella llibreria de sostres extremadament alts i parets blanques,, hi havia paraules mesclades amb una desena de persones que esguitaven la superfície emmoquetada, realitzaven gestos semblants per a acostar la mirada a les prestatgeries, estenien els braços, subjectaven els volums, els obrien amb major o menor vehemència, sobrepassaven la portada i l'índex, llegien, rellegien, imaginaven i fins i tot gosaven vaticinar un possible desenllaç, un argument, una altra ferida.
Ella va avançar. Algú hauria dit que ho feia amb ímpetu i determinació malgrat que no era cert. A l'estiu, es permetia caminar amb sandàlies i abandonar les sabates de talons que utilitzava habitualment així que els seus peus mostraven un ritme que incitava a pensar en una decisió prèvia que no s'ajustava a la realitat, moltes vegades.
Va localitzar, al darrere d'una prestatgeria mòbil de fusta més fosca, el rètol que assenyalava amb un gest imprès inequívoc la secció que buscava. Va observar la barra de metall i fusta que s'alçava com un calaix de dimensions extremes enmig d'aquell espai. Dos homes i una dona, vestida amb colors cridaners, zigzaguejaven el sòl sobre el qual es mantenia i atenien als clients disposats a escoltar una resposta, la referència a un nom, un títol o tal vegada una confidència sobre algun costum íntim amagat en l'explicació d'una preferència de lectura.

La fragància continuava sent la mateixa que havia apreciat després d'obrir la porta de vidre. Allí estaven les paraules, esperant-la, mostrant-se sense pudor en els lloms dels exemplars, en les etiquetes, en els dibuixos que ocupaven algunes de les parets. Les va rebutjar amb una certa dolçor i les esquivà intencionadament per a trobar les que desitjava trobar. Es detingué enfrontant la seua visió a una de les prestatgeries. Les obres enquadernades que l'ocupaven no eren excessivament voluminoses, es reclinaven lleugerament unes sobre altres perquè, segons semblava, algun títol havia aconseguit escapar d'aquella ubicació i havia deixat un espai en blanc, un buit que desorganitzava l'ordre amb què alguna vegada havien estat arrenglerats sense intersticis, amb exactitud i simetria. Va somriure. Es preguntà si també els llibres, agrupats en una convivència que podia desfer-se en qualsevol instant pel moviment més o menys capritxós d'una mà, coneixerien el sabor de l'enyorança, de la nostàlgia, de l'adéu, del buit que deixa allò que abandona el lloc que omplia, abans. Va somriure en adonar-se'n de la curiosa personalització a què la seua ment, sense demanar-li permís, estava sotmetent a les paraules capturades en aquelles pàgines, una vegada més
Els seus ulls ascendien i descendien, es desplaçaven amb lentitud de dreta a esquerra, repassaven els lloms dels exemplars de la prestatgeria, els aguaitaven. Aturà la vista en un grup que tenia en comú el color que suposadament identificava la col·lecció. Es tractava d'un color rosa diferent dels tons rosacis que ella hauria pogut descriure: quasi iridescent, canviava d'intensitat i de matisos segons incidia la llum que arribava des de l'exterior, des del carrer, sobre ell. No resultava estrident ni simple, res ho relacionava amb el concepte pròxim al romanticisme o la banalitat amb què sovint s'associava la gamma dels tons rosats. En realitat, la brillantor que revestia gairebé les cobertes d'una forma imperceptible era el que estimulava l'atenció i li atorgava a aquell color una textura singular.
Sobtadament, va sentir una brisa artificial que es va adherir a la pell del seu bescoll. Eixe matí, abans d'abandonar sa casa, s'havia recollit els cabells per alleujar la temperatura despietada amb què els últims dies d'agost dibuixaven la transició cap a un mes nou. L'instant en què va reconèixer el contrast d'aquell alè i la calor de la seua pell va perdurar més del que haguera estat previsible: va entretancar involuntàriament els ulls i es permeté percebre aquella humitat tènue i inesperada sense pronunciar cap paraula, sense realitzar cap moviment que enterbolís aquella impressió.
Va escoltar una veu mentre encara mantenia tancats els ulls.
-Saps el títol que busques veritat?
No va distingir molt bé què li feia desitjar no veure l'exterior, mantindre's en una foscor voluntària, momentània. Era un sentiment que no s'assemblava al temor o la indecisió o l'absència de curiositat, però tingué la impressió que demorar per un espai de temps ni que fóra molt breu l'acte d'obrir els ulls, girar el cos i creuar la mirada amb qui li havia parlat era el que ella desitjava íntimament fer.



Comentaris

  • PARAULA FERIDA[Ofensiu]
    puramaria3 | 17-09-2009

    Gràcies pel teu comentari i per considerar que el text és suggeridor. La segona part està escrivint-se.
    És cert el que dius: viure, viure'ns, és una ferida. Escriure és sentir les nostres ferides i les de l'altre, reconéixer-les, estimar-les i donar-les forma de paraula.
    Jo sóc la ferida vital que mostre en les meues paraules. M'enorgullixen les empremtes i les marques que altres van deixar en mi.
    Pura Maria

  • Detindre's en les ferides[Ofensiu]
    nadàlia | 17-09-2009 | Valoració: 10

    Certament escriure vol a voltes lavalentia de traspassar al paper les ferides que el viure ens va deixant, si t'he de ser sincer , encara no m'hi atrreveixo del tot, poder em faria un gran bé o si més no no m'aniria malalment, bé, bé/malament paràmetres massa breus i extrems alhora...Tens un vocabulari preciós,ara me'n vaig també a la biblioteca.
    Petons i endavant!

l´Autor

Foto de perfil de puramaria3

puramaria3

56 Relats

87 Comentaris

48756 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
M'agradaria tindre la veu que hi tenen altres, veus de salnitre, color i llum

"A TRAVÉS DEL CAMÍ
-VIATGERS DE LA SAL-
PASSEN ELS TEMPS CONFORMES
AL FUTUR QUE ACOMPANYEN.
EL SECRET DE LES HORES
CREUA EL SOL DE LES DUNES."

TERESA PASCUAL
REBEL·LIÓ DE LA SAL
..........................................................................

"PERÒ HE APRÈS QUE LES COSES NO CREIXEN PARAL·LELES,
I QUE, OCULTS, HI HA SENTIMENTS QUE BROSTEN A LES FOSQUES"

JOSEP LLUÍS ROIG
Peixos d'un mar sec

****************

puramariacreativa@gmail.com

Enllaça'm i visita'm...fes clic en les paraules següents:
SEXE I CIRCUMSTÀNCIES: JO
EROS Y PALABRAS
EVA Y SUS ADANES
FOTOPOEMES EN FLICKR
ELS MEUS E-BOOKS
LA MOSCA ROJA
FOTOPOEMES EN FOTOCOMMUNITY