L'home normal, freqüent i ordinari

Sóc un home normal, freqüent i ordinari. La meva vida ha transcorregut dins de totes les mitjanes: les ponderades, les aritmètiques i les absolutes. La veritat és que mai he destacat en res, excepte potser per la meva pròpia mediocritat.

Aquest fet se'm va fer evident ja des de la infància. Els meus pelats mai no van superar la magnificència de les ferides dels meus companys d'escola, que apareixien en els llocs més insospitats i prenien les formes més insòlites. Tampoc era un nen prodigi, no sobresortia en aritmètica, ni en àlgebra i ni tan sols vaig arribar mai a guanyar un premi floral o un trist sorteig d'alguna bicicleta.

D'adolescent, la cosa va continuar igual. No em vaig escapar ni dels grans, ni dels canvis sobtats de veu, ni del creixement incontrolat de pèls i extremitats. La meva primera nòvia, que actualment és la meva esposa, era, com jo, d'allò més ordinària. El nostre primer petó no va ser especialment romàntic, i ho dic perquè ni tan sols el puc recordar. Tampoc ho va ser la primera vegada que vam fer l'amor. Tothom té anècdotes per explicar sobre aquesta experiència, però a nosaltres, com era d'esperar, no ens va passar res d'especial. Ni preservatius trencats ni problemes de cap tipus. El nostre primer coit va ser com tots els que el seguiren.

De gran, com us podeu imaginar, em vaig fer comptable. I ho dic amb tot el respecte envers aquesta noble professió, que tot i que no és de les més apassionants, és la que m'ha permès guanyar-me el pa de cada dia.

I ara, de vell, m'horroritza pensar que per primer cop sóc algú especial. Sí senyors, als 81 anys encara estic viu i sa com una poma, i crec que va per llarg. Segons l'estadística, l'esperança de vida dels homes en aquest país es troba als 73 anys i jo, ja la supero per 8. Potser la mort ha decidit passar de llarg i deixar-me de banda, de tan normal, freqüent i ordinari com sóc?

Aquesta és una qüestió que em comença a preocupar. Als 74 anys vaig arribar a pensar que potser seria millor suïcidar-me i entrar, encara que fos d'una manera barroera dins la mitjana. De totes maneres, vaig desestimar aquesta possibilitat, perquè com que la taxa de suïcidi és tan baixa, la meva falta seria encara més greu.

Ara doncs, em trobo davant d'un greu dilema. Tinc por de viure eternament, fet que, com és de suposar, seria el més extraordinari, meravellós i fora del comú en tota la història de la humanitat. A més, la meva vida ha transcorregut sempre dins d'una normalitat tan absoluta que ara em comença a resultar feixuga, pesada i realment avorrida.