L'home normal, freqüent i ordinari

Un relat de: marta_

Sóc un home normal, freqüent i ordinari. La meva vida ha transcorregut dins de totes les mitjanes: les ponderades, les aritmètiques i les absolutes. La veritat és que mai he destacat en res, excepte potser per la meva pròpia mediocritat.

Aquest fet se'm va fer evident ja des de la infància. Els meus pelats mai no van superar la magnificència de les ferides dels meus companys d'escola, que apareixien en els llocs més insospitats i prenien les formes més insòlites. Tampoc era un nen prodigi, no sobresortia en aritmètica, ni en àlgebra i ni tan sols vaig arribar mai a guanyar un premi floral o un trist sorteig d'alguna bicicleta.

D'adolescent, la cosa va continuar igual. No em vaig escapar ni dels grans, ni dels canvis sobtats de veu, ni del creixement incontrolat de pèls i extremitats. La meva primera nòvia, que actualment és la meva esposa, era, com jo, d'allò més ordinària. El nostre primer petó no va ser especialment romàntic, i ho dic perquè ni tan sols el puc recordar. Tampoc ho va ser la primera vegada que vam fer l'amor. Tothom té anècdotes per explicar sobre aquesta experiència, però a nosaltres, com era d'esperar, no ens va passar res d'especial. Ni preservatius trencats ni problemes de cap tipus. El nostre primer coit va ser com tots els que el seguiren.

De gran, com us podeu imaginar, em vaig fer comptable. I ho dic amb tot el respecte envers aquesta noble professió, que tot i que no és de les més apassionants, és la que m'ha permès guanyar-me el pa de cada dia.

I ara, de vell, m'horroritza pensar que per primer cop sóc algú especial. Sí senyors, als 81 anys encara estic viu i sa com una poma, i crec que va per llarg. Segons l'estadística, l'esperança de vida dels homes en aquest país es troba als 73 anys i jo, ja la supero per 8. Potser la mort ha decidit passar de llarg i deixar-me de banda, de tan normal, freqüent i ordinari com sóc?

Aquesta és una qüestió que em comença a preocupar. Als 74 anys vaig arribar a pensar que potser seria millor suïcidar-me i entrar, encara que fos d'una manera barroera dins la mitjana. De totes maneres, vaig desestimar aquesta possibilitat, perquè com que la taxa de suïcidi és tan baixa, la meva falta seria encara més greu.

Ara doncs, em trobo davant d'un greu dilema. Tinc por de viure eternament, fet que, com és de suposar, seria el més extraordinari, meravellós i fora del comú en tota la història de la humanitat. A més, la meva vida ha transcorregut sempre dins d'una normalitat tan absoluta que ara em comença a resultar feixuga, pesada i realment avorrida.





Comentaris

  • ei, marta_,[Ofensiu]
    Tiamat | 01-08-2005

    penso que tens un personatge collonut de tan soso com és, jo de tu, li treuria molt però que molt més suc.

    potser això putejaria a aquest pobre home, però bé.. que s'aguanti! :P




    Tiamat

  • Gràcies![Ofensiu]
    marta_ | 18-03-2005

    Gràcies pels comentaris! Aquests dies de vacances miraré d'escriure i de llegir relats x aquí la web! Encara que jo de valorar.... no sé no sabria com posar-m'hi!

    Gràcies! petons

  • jajajajajaja![Ofensiu]
    kispar fidu | 17-03-2005 | Valoració: 10

    K bó!!! Quina risa!!! Ostres! m'ha fet molta gràcia! A vegades després de tanta normalitat, et sorprèn que la vida et pugui sorprendre.
    També és veritat però, que la vida de cadascú és diferent i particular, i potser un mateix no veu les característiques de la seva pròpia vida que la fan especial i diferen de les de la resta!
    Però jo crec que en aquest món, ningú té una vida normal al 100%, segur que tothom, per molt callat que s'ho tingui, o per molt que no s'ho cregui, té algun secret amagat!!!

    jejejejeje
    (Per cert, Benvinguda!!)

  • sense pena ni glòria...[Ofensiu]
    ROSASP | 16-03-2005 | Valoració: 9

    Hi ha tantes vides que transcorren sense pena ni glòria.
    De colors apagats, tirant a grisos.
    La descripció del personatge és molt realista, comences per la seva infància i acabes en la vellesa, tota ella sense massa emocions.
    Normal, freqüent i ordinari, realment una mica trist i aborrit, pobre home li ha mancat moments d'encís, de màgia en les puntes dels dits, de somriures dolços, petits instants que et fan sentir tan especial.
    Crec que ho has volgut fer genèric, com si fos la vida d'una bona part de la societat.
    L'he trobat molt ben escrit i ple de força!
    Una abraçada i molta inspiració!

  • Ei, és molt bo![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 16-03-2005 | Valoració: 9

    Molt bé, Marteta, bon article?

    Ben bé colpidor, ja ho crec que sí. La vida d'un trist anònim. A la seva manera, m'hi he sentit una mica identificat.

    T'animo a fer més articles.

    I, també, a visitar els meus.

    A seguir la gran obra!

    I et poso un 9, que no està gens malament un excelent!

Valoració mitja: 9.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: