Empatx de xocolata. Anàlisi d'un desengany amorós

El va veure per primer cop un dijous al migdia. Ella sortia de la classe de química analítica i ell venia del laboratori 4 de biologia. Ulleres negres de pasta, cabells castanys i despentinats, samarreta blava i groga de ratlles i uns ulls que també somreien quan ho feien els llavis. No es va fixar en les orelles, massa grosses, de pàmpol; ni en una de les incisives, que sobresortia uns dos mil·límetres per damunt de la resta.

Va ser la imatge d'aquelles ulleres el que va desencadenar la primera descàrrega elèctrica del seu sistema nerviós autònom. Això va provocar un alliberament sobtat de feniletilamina, responsable de l'augment de la freqüència cardíaca i de la producció de glòbuls vermells, i principal culpable de l'inici del seu estat d'imbecil·litat mental.

Ella, però, només pensava en com dissimular aquella sensació insòlita que li pujava per la panxa. Papallones amb la força de pterrodàctils aletejant-li per l'estómac, obrint-se pas a cops de bec per l'esòfag i esmunyint-se per la gola.

Es va llepar els llavis i va intentar esbossar un somriure. Havia de ser tímid i provocador, però al mateix temps calia que digués "m'interesses, però no et serà tan fàcil". I sense adonar-se'n ja s'havien creuat i ella continuava amb l'ombra d'un somrís estúpid penjant-li dels llavis, mentre ell s'allunyava passadís enllà.

No el va tornar a veure fins el següent dijous, aquest cop al bar de la facultat. S'havia passat la setmana sencera pensant en ell, intentant recordar si tenia els ulls color de mel o color de mar.

El torrent de feniletilamina, que una setmana abans li havia inundat sobtadament el cervell, havia provocat també la producció de dopamina: la causa dels pensaments obsessius que havia experimentat durant tota la setmana. Ella, però, simplement creia haver trobat la seva mitja taronja, que ara, seia allà, just a la taula del fons, menjant-se un entrepà de formatge i repassant uns apunts.
Decidida, prem la carpeta contra el pit i comença a avançar entre les taules. Avui per fi li dirà alguna cosa... S'adona que camina de manera estranya; inconscientment, està movent el cul més del que tocaria. Intenta rectificar el moviment de les cames, potser hauria de col·locar els peus més separats... S'entrebanca.
A l'instant, els capil·lars de les galtes reben l'ordre de dilatar-se i les seves glàndules sudoríferes comencen a funcionar. La cara li crema, es posa vermella, sua. Mira a banda i banda, i després cap a ell. Per sort, sembla que ningú ho ha vist...

Per fi arriba a la seva taula. Agafa una cadira i s'hi asseu. Ell aixeca el cap i se la mira sorprès, potser fins i tot contrariat. Ella, estranyament calmada, li demana l'hora i li comenta que li sona d'haver-lo vist per la facultat. I per arrodonir-ho, ho acompanya tot amb un somriure tímid i provocador, que al mateix temps diu "m'interesses però no et serà tan fàcil". Després abaixa la mirada, parpelleja i el mira de fit a fit mentre es col·loca els cabells darrere l'orella i deixa que la mà continuï lliscant suaument galta avall.

Al cap de mitja hora, ell s'aixeca i diu que té classe, que li ha agradat molt haver-la coneguda, i que a veure si es troben algun altre dia i continuen xerrant. Ella assenteix amb el cap, li contesta que també li ha agradat molt parlar amb ell, que si demà també estarà per aquí. Ell fa que sí i se'n va.

Aquest nou estímul oral provoca la commoció del seu hipotàlem que, al seu torn, ordena a les glàndules suprarrenals que augmentin la producció d'adrenalina, noradrenalina i feniletilamina. En canvi, ella només sent un formigueig que li recorre tot el cos i que l'acompanya durant tot el dia en forma de rialla inútil i de pensament obsessiu.

L'endemà, un quart abans del que hi va arribar ahir, es presenta al bar de la facultat. Avui no té classe, però no hi fa res; té ganes de veure'l. Torna a estar assegut la taula del fons, aquest cop, menjant-se un croissant. Comença a avançar entre les taules. De cop, una noia s'asseu al seu costat i li fa un petó. Ell li dóna la mà, li acarona la galta. Ella s'atura, expectant. Es tornen besar, mentre ella gira cua i se'n va.

Mitja hora després arriba a casa, desenganyada, amb les llàgrimes a punt de saltar-li dels ulls i unes ganes boges de menjar xocolata. Obre la nevera i n'agafa una rajola mig encetada. A mida que la xocolata se li fon lentament a la boca, es va tranquil·litzant. Respira a fons, i de cop arrenca a plorar. N'agafa un altre tros i el mastega amb desfici, barrejat amb les llàgrimes que li rellisquen com dos rius, galtes avall.

I no s'adona que, en realitat, està consumint massivament grans dosis de feniletilamina, component del cacau. Afortunadament, no és conscient que, mentre queixala i s'empassa la xocolata, el seu organisme està combatent la síndrome d'abstinència causada per l'estroncament en la producció d'aquesta substància que havia ordenat el seu cervell.

El terra de la cuina és fred i dur. Al cap d'una estona, li sembla que la fredor del marbre li comença a pujar a través dels ossos fins a arribar al cor, i això desemboca en un nou atac de plors. A més la rajola de xocolata ja s'ha acabat. S'aixeca i agafa un pot de nocilla del segon prestatge de l'armari, que està just al costat de la porta de la cuina. Del calaix dels coberts, el primer començant per dalt a la dreta dels fogons, en treu una cullera de cafè. I carregada amb això, s'asseu al sofà i engega el televisor just en el moment en què comença el resum de "El Cor de la Ciutat".