L'home dels ulls grocs

Seia sol, silenciós i quiet. Hi era desaparegut allà, a pocs metres de mi. I dic desaparegut perquè em donava la sensació com de que durant un breu instant aquell home havia estat realment descansant en el seu seient i que, sense que ningú se n’hagués adonat, se n’havia anat deixant allà una imatge residual del seu cos.

L’observava, però ni tan sols ara podria afirmar que aquella fos una presència real. Simplement el veia.

El tren portava ja un temps en moviment quan em vaig fixar en ell per primera vegada. Jo seia en sentit contrari a la marxa, al costat de la porta que comunicava amb l’altre vagó, i mirava distret a través de la finestra. Els edificis corrien ràpidament allunyant-se de tots nosaltres, quedant-se allà per on acabàvem de passar. Semblava que allà fora el món fugira de mi.

S’estava fent fosc i això em feia sentir encara més sol i insignificant. Vaig voler fixar-me en els demés passatgers per veure si en les seues cares trobava alguna senyal que em demostrara que no era l’únic ésser que es sentia torbament prescindible dins d’aquell vagó. I va ser aleshores quan el vaig veure.

No sé el per què, però la meua mirada es va dirigir directament a ell… que em mirava amb un posat inexpressiu assegut de costat a pocs passos de mi… que em resultava inquietant i alhora reconfortant. M’observava, sense immutar-se, amb els seus ulls engroguits.