L'àngel caigut

Fa fred i la gent passa abrigada, encorbada, impassible.

Roman allà, asseguda, constreta en un silenci reflexiu, mirant com desfilen aquelles figures anònimes davant d’ella. I es pregunta si no és massa tard, si no s’ha convertit ja en una d’ells sense adonar-se’n. Qui és ella? Darrerament s’ho pregunta sovint i li aterra comprovar que a penes es reconeix a si mateixa.

Quelcom no acaba de rutllar al seu interior i sent que viu una vida de la que no n’és protagonista. Tan sols una observadora obligada.

Passa una dona jove, o potser no tan jove. Se la veu cansada, gris. Li criden l’atenció els seus ulls; són preciosos. Però semblen haver perdut el color, no s’hi veu en ells cap guspira d’il·lusió, i miren l’infinit que es va creant davant dels seus peus.

Nota com si s’estigués contemplant a si mateixa i veu com s’allunya mesclant-se en l’ambient neguitós del carrer. No percep cap so al seu voltant, sols observa com la perd de vista i s’esfuma.

Beu un glop de cafè, estrenyent la tassa amb ambdues mans. Es fixa en elles i se les queda mirant una estona. Són fines i esveltes. Sempre li han agradat les seues mans. Aleshores nota l’escalfor del cafè transmetent-se a elles i això la reconforta.

Torna a aixecar la mirada, moguda per una tímida i renovada il·lusió, i continua mirant la gent passar. Potser no és massa tard.