El rei a casa

Mirava el foc de la llar mentre feia glops curts a la copa de cervesa. Era el seu moment. Deixava enrere els maldecaps d’aquella jornada i, simplement, permetia que tot ocorreguera en aquell preciós moment. Assaborint la birra, distret en les seues cabòries, va aclucar els ulls i va inspirar profundament. Es sentia relaxat, en connexió amb si mateix, en pau amb el món, en harmonia amb...
- Me cague en tot!!! – va exclamar fent un bot que li va separar el cul de la butaca.
Tan bon punt el gat havia guimbat per sorpresa damunt del seu amo no havia tingut altre remei que saltar a terra i ara corria espantat pel menjador. Amb aquell sigil felí, sense pretendre-ho, l’animal havia pillat amb la guàrdia baixada aquell confiat tastador de la vida i el pobre home s’havia emportat tal sobresalt que se li havien posat el ous per corbata.
- Ostres, tu! Quin ensurt m’has donat, Ezio! – deixant la copa damunt la tauleta auxiliar es va posar una mà al pit per comprovar que, efectivament, el cor li bategava a mil per hora.
El gat s’havia esfumat. Devia haver-se amagat acollonit en algun racó de la casa. A saber on estava!
Tan bon punt es va recobrar, va sentir pena per l’animalet. Segur que sols havia volgut pujar a la seua falda per a que l’acariciés. Es passava quasi tot el dia sol i només demanava un poc d’afecte ara que els seu benvolgut amo hi era a casa. Sí, pobre gat. Va baixar les cames del reposapeus i es va incorporar lentament. Cap a on havia tirat l’Ezio? Es va posar a cridar-lo:
- Pshp, pshhhp! Muix, muiiiix! Ezio, on estàs? – caminava encorbat estirant un braç cap endavant i fregant-se els dits de la mà en una mena de pinça. I el gat sense donar senyals de vida.
Al poc es va cansar de pegar voltes per la casa amb aquell posat ridícul i va decidir passar del tema i tornar amb la seua cervesa.
Quan va tirar mà a seure a la butaca s’hi va trobar la seua mascota tombada, espatarrada i llepant-se entre les cames. Per un moment a l’home li va semblar una escena de molt mal gust però immediatament va recordar que no feia ni una setmana que l’havia fet capar i que l’animal segurament necessitava netejar-se la zona atenent als seus instints inherents. Es va quedar plantat davant, contemplant el panorama, esperant que acabés aquell ritual higiènic.
I el gat, com si no hi fos, es va llepar amb tota la calma del món des del cul fins una de les urpes, repassant a consciència la pota ben estirada. Aleshores va dirigir una mirada avorrida a aquell espectador de primera fila.
La mala hòstia va fer presa de l’amo i li van vindre unes ganes majúscules de pegar-li una puntada de peu a aquell arrogant hedonista. Però ràpidament es va treure aquella temptació del cap i es va recriminar haver-se plantejat tal idea. El gat sols volia afecte, es va recordar; el pobre quasi sempre estava sol.
El va agafar amb ambdues mans, va seure i se’l va posar damunt de les cuixes. Amb una mà es portava la copa a la boca i amb l’altra expressava la seua comprensió i estima acariciant aquella peluda criatura que no parava de roncar.
El soroll crepitant de les flames va omplir el menjador mentre els dos amics compartien aquell moment. L’un, pensant massa; l’altre, senzillament, essent gat.