L'eterna fugida

Encara no m'atreveixo a mirar enrera, a esperar que arribis, a sentir el teu singular alè recorrent-me el coll.
-Estic cansat, no ho negaré! -Els trossos de mirall, reflexes cruels de realitat, fan brollar la sang dels meus peus nus. Però jo no vull girar el cap, vull mirar endavant, vull sentir la dolça flaire del capvespre xocà en el meu front i pensar. Pensar mentres fujo de tu.
Omplir el meu subconcient d'utopies que inevitablement transformen la dèbil raó que em queda en follia, la qual em cega. No veig la llum...tot és nit, nit és tot!

Les parpelles fa temps que esperen l'última nota d'aquest rèquiem, per a la fi, poder baixar el teló d'aquesta patètica obra de teatre anomenada vida. Per desgràcia els déus no són clements amb mi, deuen pensar que encara és massa d'hora per otorgar-me el son etern, un regal que fa una eternitat, espero.
El meu plor, llàgrimes, és inútil, una mostra del sentiment d'impotència present a tot el meu ésser.
-Merda! -Mentre plorava m'ha atrapat, sento les seves passes, aquesta estranya olor….

El temps s'atura. No vull veure't. Dins la mèdul·la espinal hi ha retencions. El pèndul de l'univers torna a gronxar-se. Inspiro. Em paso la mà per el pectoral esquerra…TuM, TuM!
M'eixugo la suor del front, la veritat em mulla els dits. Tú no et mous, deus esperar, fas bé.
No entens perquè no fujo. Jo tampoc. Sembla que ha arribat la cadència tònica, el final. Ja no estàs lluny de mi, ara no puc creuar la cruïlla i creure amb la llibertat, ara númes em queda la fe, l'últim recurs que els homes solem utilitzar abans…si! Abans.

Em mossego la llengua. Els llavis esdevenen salts d'aigua vermella, aigua hemoglobinosa. Un gra de sorra cau de la pared….No és cap malson.
Obro la boca i faig vibrar les cordes vocals. Xisclo!Necessito que t'espantis. Acabo plorant de ràbia. Vull que vingui me mare, que m'abraçi mon pare i… que fugis.