L'estaquirot

L’ESTAQUIROT

Dilluns era el dia de festa del restaurant. En Jordi es despertà d’hora, gairebé com si hagués d’anar a treballar, i la primera cosa que li vingué al cap fou el comentari del seu cosí i company de cuina, en Miquel, sobre el video que havien fet a la festa de l’àvia Ramona: -mite’l, surt tota l’estona al costat dels iaios, com un pasmarote.... –Estaquirot, imbècil, respongué en Jordi dins del seu cap, però mostrà un pacífic somriure de cara al públic. El mateix somriure de sempre, aguanta, Jordi, que no t’hi pots barallar, que és el teu cosí, que els pares tindrien un disgust, que ningú ho entendria, que...
Es quedà mirant la llum que entrava per la finestra, sentint com li pujava l’agror del comentari. Deixem-ho estar, és una tonteria. Però el mal humor no li passava, com si ja li hagués entrat el verí a la vena. De cop, es deixondí i anà a fer-se un bon cafè a la cuina. Almenys aquí estic sol, no l’he de compartir, tota meva. Tantes hores allà posats, tots dos, compartint tasques i inventant plats nous per a la clientela. Bé, inventant, jo, perquè ell es dedica sempre als plats tradicionals. Quan els clients celebren alguna de les meves innovacions, es queda mut, quiet, rígid, fred, inexpressiu, ert, mort, absent, tocat i enfonsat, gelat. Cada vegada.
Mentre acabava de pujar el cafè, es preparà una torrada. Amb aquests estímuls a la creativitat, ja hauria d’haver plegat fa dies d’intentar res de nou, però mira, sóc tossut i em compensa la mirada curiosa i admirada d’alguns clients. No sempre me’n surto, perquè el maigret de pit de gallina amb espígol no tingué gaire acceptació, però imaginació no me’n falta... Mossegada a la torrada. Estic una mica tip de tot plegat.
En Jordi agafà el Corsa i se n’anà cap al Montseny. A esbargir-se, a buscar bolets, a que li toqués l’aire. S’enfilà fins a sant Marçal amb el CD de Jorge Drexler a tota hòstia. M’agrada aquest paio, aquest sí que canta el que vol i no ha de donar explicacions. O no, jo que sé.
Una bona estona contemplant el paisatge, caminant, el distragué de les cabòries. Es concentrà, a veure si era capaç de trobar algun bolet. Pocs n’hi haurà, amb aquesta sequera. Trobà uns rossinyols, no gaires, però farien el fet per muntar alguna coseta guapa al restaurant. Baixà cap a sant Celoni, a trobar-se amb la Rosa, havien quedat per dinar, res, carn a la brasa, el cas és estar una estona junts. ( Sí, reina, si jo per dinar el que vulguis, el que m’interessa és la migdiada amb tu, a veure si ens entenem) Bé: sí, Rosa, i tant, jo també tinc moltes ganes de veure’t.
Amb la Rosa, retrobà la conversa, el vinet, el dinar de pagès i sí, per fi la migdiada desitjada, caram, quina sort que he tingut. En Jordi tornà renovat cap a casa, lluny de qualsevol cabòria.
Dimarts al matí feu una entrada triomfal a la cuina del restaurant: -Miquel, mira quins rossinyols que porto! –En Miquel somrigué complagut: -que bé, els posarem a la vedella!. En Jordi també somrigué, per amagar la seva decepció: no se t’acut res més? Calla i aguanta, no emboliquis la troca només començar la setmana. Emprenyat com una ceba per no poder experimentar res amb aquells bolets que ell mateix havia collit, es disposà a iniciar la jornada. De fet, tampoc havia pensat gaire què en faria, ves. Però en podria confitar uns quants per una altra ocasió. A en Miquel li semblà una tonteria la proposta. Si hi ha quatre bolets, ni en notaran el gust si els repartim. És per a algun altre dels teus experiments, cosí?
El dia es presentava monòton i avorrit, als ulls d’en Jordi. Es disposà a endinyar-se el davantal i no moure brega, que pel que sembla hem de fer feina junts durant molt de temps encara. A veure quan podré estalviar per muntar-m’ho pel meu compte.
Quan començaren a arribar els clients habituals, apressats, una horeta justa per tornar a la feina, el tragí a la cuina era fort. Tothom vol menjar bé, bo i ràpid. Ho veus, Jordi? Gairebé a totes les taules s’ha servit vedella amb bolets, a la gent això li agrada, la cuina de l’àvia.
A l’hora de les postres, la Fàtima, estranyada, va entrar a l’office rient: -els Molina m’han demanat les postres en àrab! –Dona, potser n’han après una mica aquest estiu i
t’han volgut fer una gràcia... En Jordi sortí a servir els vins i se sorprengué de sentir els de la taula tres demanant un bon vin blanc. Sí, senyora Roure, ara mateix. Estan de conya, aquests. Li ha agradat la vedella? Els rossinyols són del Montseny, collits per mi. Ça va, garçon, ça va. Ai, hòstia, la dona!.
La sorpresa vingué més endavant, quan la Fàtima arribà dient que els de la vuit li havien demanat coffee, please i el senyor Bonet de la quatre parlava en una llengua molt estranya i s’estava enfadant perquè ella no l’entenia. –Esperi, senyor Bonet, ara ve en Miquel. En Lluís, el del garatge, havia pagat el compte i se n’anà dient alguna cosa així com Ci vediamo, bambina!
En Miquel renyà la Fàtima entre dents:-nena, amb el temps que portes aquí ja podries haver après català! i sortí a veure què li passava al senyor Bonet i si li havia agradat la vedella amb rossinyols. En aquell moment el menjador començava a semblar l’ONU, la torre de Babel o el mercat de Canovelles diumenge al matí, tria. Tots els amants dels bolets parlaven llengües diferents, vives o mortes, en una mena d’al•lucinació lingüística col:lectiva: serbo-croat, mandinga, llatí clàssic gaèl.lic, aranès... Entre ells no s’entenien, l’home que havia menjat peix no entenia la seva dona que sí, havia escurat fins l’últim bolet del plat ... Els d’una taula observaven empipats els de les altres i el guirigall anava augmentant de volum. Hi començava a haver amenaces d’agressió.
En Miquel contemplà la pau del seu petit regne esmicolada i es morí a l’acte d’un infart, sense entendre res. La seva rigidesa habitual s’emparà d’ell per a tota l’eternitat.
I en Jordi, vés per on, s’inaugurà com a únic amo i senyor d’un restaurant molt sofisticat i internacional, al qual posà per nom L’ESTAQUIROT.