L'estany

L'aire càlid de la nit estiuenca, li envoltava el cos com si petites nínfoles entremaliades li raptessin l'esperit per endur-se'l ben lluny de la seva presó carnal.
Després de mitja vida preocupant-se per l'altra gent, de sobte, se n'adonava de la seva pròpia existència, reconeixia el seu ésser de la mateixa manera que dos forasters descobreixen ser del mateix poble.
Es podia dir que aquella nit, en Joan tornava a néixer, que el seu cor, amb cinquanta anys de retard, començava a bategar de debò. Potser el llac que contemplava assegut des del moll i el nou contacte amb la natura, que des de petit no havia experimentat i que ara el feia somiar sense necessitat d'estimulants químics, foren el detonant que els seus ulls s'obrissin a la llum de la veritat. Però el fet és, que mai tornaria a veure el món de la manera bruta i viciada que la ciutat, amb els anys, li havia ensenyat.
Tot canviava aquella nit. Començava una metamorfosis?, tornava al seu estat primitiu?, ni ell mateix s'ho podia respondre. Només calia esperar.
Una part de la seva personalitat, aquella científica i escèptica que tot bon metge aprèn durant la carrera i que la mort dels seus pacients l'obliga a desenvolupar, es negava a creure en l'experiència irreal que la foscor de la nit li havia originat. Tants anys enganxat a la morfina necessàriament li havien castigat el cos; ara sofria els resultats creien en forces sobrenaturals quan segurament eren els inicis d'una llarga i dura síndrome d'abstinència.
Però tot i així no es preocupava, encara que sentia les cames clavades a les teules del vell moll continuava gaudint del seu encontre místic.
El llac oferia un perfum humit i intens, barreja d'aigua estancada i canyes podrides, que li alimentava els pulmons i alhora dilatava les pupil·les dels seus ulls cansats. Estava immòbil, sentia el cos des de l'exterior, com si d'una manera extraordinària pogués tocar-se les mans sense necessitat de moure'n cap de les dues. Notava cadascuna de les pressions que les potes dels mosquits que l'envoltaven li produïen quan s'alimentaven de la seva sang excitada. Sentia penetrar l'esperó sota la pell i com se l'hi enduien el líquid de les venes deixant a canvi un coagulant que gens ni mica li produïa la picor esperada. Ben aviat el seu cos inert es convertí en una font de vida de milers i milers de dípters afamats.
La nit s'allargava negant la sortida de l'astre rei, el món s'havia capgirat de tal manera, que les aigües fosques i profundes del llac reflectien al cel la seva claror apagada, tapant així qualsevol intent de llum diürna.
En Joan continuava assegut, quiet, davant l'estanc, els ulls se li havien obert del tot i una legió de formigues roges començava una expedició des de dos fronts, els peus i el clatell.
Quan més temps passava abraçat a aquell Kama alliberador, els seus sentits augmentaven la percepció, deixant de banda la sensibilitat corporal per enriquir progressivament la de l'esperit. Podia tastar la dolçor d'aquelles aigües, podia veure els infinits fragments de vida que acollien els fangs pantanosos de les riberes i sentir cada moment de la seva existència. Fins i tot podia néixer i morir en pocs segons, havent gaudit d'una història llarga i profitosa.
De sobte tots els sons naturals s'apagaren, l'aire emmudí, els mosquits i els pensaments també, fins i tot el seu respirar. Només silenci, un silenci de debò, artificial, un silenci irreproduïble. Ja no escoltava, no li calia, notava com s'alliberava de sorolls innecessaris, terrenals, massa molestos per la seva nova condició. També començava a veure-hi de nou, no amb aquells ulls infectats de falsa realitat, sinó amb una nova dimensió clara i esperançadora. Una dimensió on el temps no s'entenia, però que el cos d'en Joan no pogué assimilar. En una setmana havia perdut els ulls, fragmentats en petites porcions i convertits en l'aliment estrella dels magatzems formiguers. També els llavis i la llengua contribuïren, en aquest cas, a la bona dieta de mosques i abelles. Ben aviat sorgiren els cucs mortuoris encarregats d'acabar la feina començada per la Mare Natura.


Però en Joan continuava assegut vivint pas a pas la descomposició corporal, notant sense sentir-ho, com cada partícula de la seva carcassa es podria i s'assecava, fins convertir-se en una massa esquelètica que, amb el temps, el vent s'enduria feta pols. Només quan això succeí, en Joan se n'adonà de la seva desgràcia, de la condemna immortal a la que havia estat castigat. Un infern d'aigües estancades on podia sentir totes les meravelles del paradís conscient però, d'inassolir-les assegut eternament sobre les teules d'un vell moll de fusta.