Fugida?

Corria, suat, sense camisa, s'endinsava dins un bosc farcit de trampes naturals que la seva configuració urbana ben segur desconeixia. No duia un rumb fix ni s'havia marcat un pla a seguir, deixant de banda la finalitat primera que el motivava a fugir, salvar la vida.

Feia hores, minuts o potser segons però la ment havia compactat tot aquest espai de temps en una dècima nerviosa i espantada .

Els glops de sang picant al paladar li recordaven que la por té un gust massa evident, esperonant com mai la seva capacitat pessimista per enfrontar-se a les dificultats. De tota manera tampoc sabia com fugien els valents, ni s'ho havia plantejat, o potser un valent pel fet de ser-ho ja no té la capacitat d'escapar-se?

S'aturà, gemegant, apuntalant les mans als genolls, plorava, un plor covard i desesperat, un sanglot que faria avergonyir un fill orgullós del seu pare. En cada exhalació d'aire deixava anar un crit patètic i ofegat, mentre els seus ulls perduts miraven com un escarabat transitava davant seu, aliè a qualsevol tragèdia, arrodonint una bola àgil i perfecte on s'hi entreveia un mosquit atrapat entre els excrements, com un heroi mitològic, comdemnat eternament.

Un dolor sec i intens el despertà d'aquella visió, un mal terrible s'apoderà de la seva espina dorsal, cada vèrtebra pinçava un nervi i cada nervi enviava al cervell un missatge de patiment desconegut. Qui el colpejava? i per què?, preguntes absurdes que sabia que no tenien resposta.

Tornava a córrer, ara més que mai, qui l'havia colpejat podia estar satisfet, la seva iniciativa donava un resultat molt eficaç . Sortia de la foscor per a veure el sol, petites escletxes de llum li marcaven un camí d'entre la malesa com llances infinites i transparents.

De sobte, res, el buit, el silenci, una tremolor incansable envaïa tot el seu ésser, el cos se li buidava de vida com el motor d'un vell clàssic, de mica en mica però inexorablement, la reacció començava pels peus i lentament pujava apoderant-se del seu pànic covard. Només la sensació d'ésser observat per quelcom maliciós el feia sentir viu, corria però les petjades emmudien, sabia que el seu plor era histèric però només notava la salabror de les llàgrimes, ni tan sols els pensaments tenien veu en aquell món irreal.

Llavors fou quan en Joan decidí actuar, deixar de fugir i per una vegada enfrontar-se al perill tot i que evidentment ho pagaria amb la vida, canviar el rol de secundari espantat i covard per un actor principal que plantaria cara a la mort més horrible i desconeguda. Prou!! Cridà, usurpant valentia de temps passats, prou!!, prou!!, prouu, la darrera vocal inicià un lament trist i inhumà enterrant la guspira de coratge que ni ell sabia com havia ressorgit. Mentre, les llàgrimes vessades reobrien els sons que se li havien censurat i que ara només feien de testimoni de la seva desesperació.

La rosada del plor embellia l'herba curta però ample d'aquell paratge fantàstic, per un instant en Joan gaudia de l'esplèndida natura, s'incorporà de la seva perfecte posició fecal, només per poder respirar de veritat, fins i tot sentia la remor d'un torrent llunyà, l'aire era càlid com els de les nits estiuenques i tot semblava renéixer de cop com si el malson s'hagués aturat. S'ajupí de nou per admirar el vol tímid d'una papallona transparent, s'alçava veloç per caure damunt d'una flor generosa d'aroma i d'ombra, ombra que aprofitava un escarabat atrafegat per arrodonir una bola àgil i perfecte on s'hi entreveia un mosquit atrapat entre els excrements, com un heroi mitològic, comdemnat eternament.