L'escombriaire

Un relat de: Miracle

L'escombriaire és a la punta del passeig. Tranquil·lament, amb el cabàs en un braç i l'escombra en l'altre, va escombrant la tardor que s'ha estès per sobre del paviment. Va a poc a poc, però amb eficiència incontestable repassa tots els racons. És de matí i els caminants s'afanyen cap als seus destins diaris, cares fresques, dutxes recents, somnis que s'apaguen amb la llum del sol.

L'escombriaire gairebé no s'ajup per recollir les deixalles que va acumulant. Els seus genolls es vinclen només l'indispensable per posar el gros cabàs a terra, la pala-cabàs, mentre amb l'escombra s'acosta les fulles de sota els arbres, el paper de vora el banc, les burilles... És que tothom s'ha posat d'acord per venir a fumar al passeig? Els vianants, tot i la pressa, s'adonen de la seva feina i li fan una marrada, gràcies, així no ha de netejar sabates, aixecar el cap, té tot l'espai del món i el seu pas dibuixa clapes de buit, amples sanefes de net, el sòl es torna verge.

L'escombriaire és l'únic que té calor en aquest matí de novembre, i els ulls lluents de cercar entre els forats. Ara s'atura en un caixer automàtic, una boca a la paret. És terriblement curiós i no es pot estar d'agafar un parell de papers caiguts, números propietat d'algú que ha passat per allí fa dues, deu hores. Cap nom, però amb les xifres imagina les cares, interpreta la trajectòria dels papers que han sortit de la màquina. Cap bitllet, cap descuit.

L'escombriaire continua la seva ruta, impertorbable, ningú no sap el que pensa, solitari, amb la seva escombra, quan ensopega amb llaunes disperses al voltant d'una paperera. Abandona els seus estris i agafa les cocacoles i cerveses amb les mans enguantades, no en fa més ni menys, és a prop del bar que està de moda entre els joves de la ciutat.

L'escombriaire va baixant pel passeig, lent com la lava d'un volcà mandrós, fins a l'entrada del súper. Aplega els cartrons i els deixa a un cantó, no n'hi ha gaires i potser algú encara els podrà aprofitar. Hi ha restes d'enciams, bosses, més aviat queda una olor de passat i ell fa el que pot per escombrar-la. Enllesteix amb una mica més de rapidesa, sort que no ha esmorzat gaire, si pogués no respiraria.

L'escombriaire vol passar de llarg per davant de la botiga de roba, però un penjador l'en dissuadeix. És ample, qui sap si devia carregar un vestit jaqueta, o bé un abric... Ell es mira la roba que porta, groc llaminer amb lletres blanques, voldria ser discret, però el seu color l'amplifica enmig de l'hora ocre del matí. La botiga encara està tancada, trigaran a obrir. La persiana és avall. El penjador li pot fer servei. Tira endavant, dins la seva granota groga, elegant, malgrat tot, perquè té un cos prim, però fet, i porta barba blanca, curta. És per aquesta barba que la gent el mira amb respecte?

L'escombriaire s'aproxima. Enfront del cinema, aixeca el cap i llegeix amb una veu tan baixa que sembla que s'empassa les paraules. A vegades, barreja els noms i fa un embolic amb les cares, expressament, perquè s'inventa una pel·lícula de pel·lícules. Cull alguna entrada perduda, fragments de paper, i també algun programa. Així porta les pel·lícules un bon tros, i quan tothom intenta pensar què pensa l'escombriaire, ell pensa que no pensen el que pensa.

L'escombriaire arriba i es planta davant meu, jo escric i no em puc moure, però ell em comença a escombrar els peus, jo no puc marxar, escombriaire, i ell insisteix, em vol escombrar els papers i les lletres, i jo no ho vull, però tot i fer-me el valent i explicar-li que s'acaba el conte, escombriaire, si m'escombres a mi que t'he creat, encara podries haver escombrat molt més, si tot just començaves, escombriaire, no has escombrat els records, no has escombrat els somnis, escombriaire, però amb tu ho escombro tot, i et deixo el paper en blanc, com abans, sense l'escombriaire, fora el llenguatge misteriós, adéu, escombriaire.

Comentaris

  • Quin preciós[Ofensiu]
    RATUIX | 06-05-2008

    escrit! Una sorpresa anar seguint el camí d'aquest escombriaire, personatge que neix i mor en les paraules de l'autor. No podia desviar-me ni una passa, tot i haver d'agafar un altre carrer ja feia estona. L'he anat acompanyant fins a la fi. Un punt surrealista que s'aniquili a si mateix... ;)

  • màgia[Ofensiu]
    toneti | 19-12-2004

    S'ha de ser un mag per convertir petites cotidianitats en grans històries. I això, per sort dels teus lectors, és la teva especialitat.

  • tot es important[Ofensiu]
    isala | 26-11-2004 | Valoració: 9

    Hola mossa...
    M'ha agradat molt doncs demostres que la cosa mes cotidiana, pot esdevenir un element d'escriptura.