Dona-llop

Sempre havia somniat en una nit com aquesta. Tot està tan quiet que l'aire fins demana disculpes per passar. Els arbres aturen la respiració i encongeixen les branques, arrecerant-se dins la seva silueta estàtica. La frescor ha llepat l'herba i els insectes romanen sota les pedres, impàvids, esperant el primer xisclet del sol. Els pobles dormen turons enllà, incapaços d'imaginar les ombres silencioses i salvatges de la muntanya. És una foscor sagrada, com si el món encara s'hagués de pintar per primer cop.

I llavors, com un bolet de llum, neix la lluna de color carbassa i escampa un alè de pols sobre l'epidermis del bosc. I avança tota rodona, i els meus ulls s'omplen de la seva majestat. Ja no veig res més, sinó el seu camí invisible, absolut, per sobre de mi i de totes les coses vives i mortes. La lluna sembla advertir a les ànimes nocturnes que té el poder de canviar els colors de la nit. I la nit es contempla ella mateixa sota la seva claror, respectuosa, gairebé venerant la qui descobreix ombres sota les ombres.

M'he passat mitja vida esperant aquest moment. Sovint m'han vingut calfreds en notar com les ungles se m'allargaven fins a repetir la mida dels dits, en haver de treure'm les sabates perquè els peus ja no m'hi cabien, en estripar-me la brusa i deixar lliures els pits, tibats per la fresca i el desig. Tantes vegades cridant amb el cap estirat, amunt, amunt, amuuunt, buscant en va, frenètica de dolor i voluptuositat, a la recerca improbable d'un cos que la lluna m'ensenyés enfront de mi.

Però fins avui, amor meu, sempre estava tota sola.