Les plegadores

Quan plegar les olives s'havia de fer d'una en una del terra (la vivència que comentaré és dels primers anys cinquanta), aquesta tasca tan penosa la feien normalment colles de dones plegadores que amb unes ungles de llauna i molta paciència les anaven recollint i ficant al cabàs, sempre vigilant que aquest no es tombés per l'efecte del vent (sempre el vent al meu poble) i es quedés en res l'esforç. Ho feien ajupides a terra, posició que cansava molt, vestint normalment unes faldes llargues (faldetes) i mocadors al cap per arrecerar-les del vent i del fred. Si no recordo malament una plegadora podia recollir al dia cinc o sis "barselles" d'olives que era la mida que s'utilitzava en aquelles contrades.
Degut a la poca quantitat que es podia plegar i a l'extensió del terme, la collita s'allargava en el temps. Les plegadores s'aplegaven en colles que normalment feien juntes tota la campanya. Suposo que hauria algun vincle com el veïnatge, el ser parentes, l'amistat o altres, que ajudaven a estar en un grup determinat. El que si és segur que després de tantes hores juntes, compartint coses, explicant i escoltant vivències, reforçava el lligam entre elles.
Jo, encara que petit, recordo haver estat també plegant amb una d'aquestes colles quan ho feien a casa dels padrins i del avis. Com he dit anteriorment elles utilitzaven cabàs, jo lògicament més inexpert em conformava en omplir una senalla, encara que el fred als dits i els "panellons", també els patia.
Com es natural la meva presència era més aviat testimonial doncs, degut a l'edat, poc profit podia donar el meu treball. Això si, procurava estar prop del grup arrecerat al costat d'una soca, escoltant les seves converses que es tornaven misterioses i críptiques quan el tema no era addient per la meva edat (hi ha roba estesa, deien).
En recordo especialment tres noms. La Marina i la Lola que eren les més joves de la colla, sempre cantant i rient, sempre contentes.
La tercera es deia la senyora Pepeta de l'Eularia (suposo haver-ho escrit bé) que sense saber-ho, explicant les seves vivències i histories, va ser la primera influència que vaig rebre, podríem dir-ne de tipus moral i social, en la meva infantesa. Després en el decurs del temps he recordat alguna d'aquelles anècdotes produint-me el mateix efecte de rebuig o complaença que aleshores.
La senyora Pepeta tenia fama de ser una bona cuinera, tant era així que quan havia algun casament (aleshores els convits es feien a casa d'un dels nuvis) normalment li encarregaven ajudar a la confecció de l'àpat. Doncs bé aquest bon gust per la cuina el va aprendre o si més no perfeccionar en època de la postguerra, a casa d'una de les famílies prominents de Tortosa on hi va estar ajudant en les tasques de la llar durant un temps. De les seves observacions, van nàixer les històries que tot plegant ens contava; algunes eren entretingudes, simpàtiques, altres em van deixar un regust amarg i em van fer que pensar.
Tot i que aquells anys eren bastant difícils per la majoria de la gent, degut a la mancança de coses com roba d'abric, de calçat, de menjar, etc. en aquesta casa segons explicava, sobrava de tot per la família però no així per el servei . Plats de menjar dels nens sense encetar tirats a la brossa, no permetent a ningú el seu aprofitament. Capricis consentits als nens, que jo plegant olives i passant fred no entenia. Semblaven contes d'en Dickens que passaven molt prop, era un contrast molt gran entre classes socials, contrast que per sort al poble no es va produir mai.
Així ho contava tot plegant la senyora Pepeta, i entre aquestes i altres històries, més les cançons de la Marina i la Lola el dia fins i tot es feia interessant.

Fifo