LES OQUES DE SANTA CÀNDIA. TRESORS DE L’ANOIA

Ens arribàvem fins a Santa Càndia, al terme d’Orpí, seguint la petjada de la nostra sherpa Sonia Ortiz Tironi, la Irene Tironi, la Carmen Toledo, l’Antonio Mora, i el Josep Uriz, el Tomàs Irigaray a la recerca del millor angle per retratar l’indret, fa el descens entre horts i terres conreades. Ens explicarà més tard, que un amable pagès, li comenta que està treballant ara pels porcs senglars - sembla que tenen bull-la per perjudicar impunement als pocs que treballen encara al camp - , i a l’estiu per turistes i vianants; una visió socarrona, però dolorosament certa del que succeeix al camp català.


La resta ens aturem – cinc segons – davant de la capella de Santa Càndia, - desprès tothom va a la recerca del millor enquadrament - ; és un edifici gòtic d’una única nau rectangular amb l’absis poligonal, amb dos trams de voltes d’aresta gòtica.

Es va construir un primer tram de la nau molt auster i la porta a la façana sud al segle XV i un segon tram de la nau i el mur de ponent amb l’espadanya al segle XVI.

La coberta és de volta de creueria. Exteriorment destaca la portalada catalogable com d’un gòtic tardà o flamíger, a partir d’un arc conopial que arrenca d’unes mènsules decorades amb caps d’àngels. Les arquivoltes sorgeixen d’unes columnes amb capitells decorats amb elements vegetals d’aglans d’alzina. Al timpà hi ha una imatge de Santa Càndia sota un petit dosseret.

L’edifici fou restaurat per la Diputació de Barcelona l’any 1985. Per explicar-se la magnificència d’aquesta església, els Goigs de la Santa recullen una interessant hipòtesis; algun important propietari de la contrada devia fer la seva fortuna amb el comerç amb l’Orient. En aquell temps l’Illa de Càndia o Creta era un dels centres més importants de la Mediterrània, agraït per la seva fortuna i/o en compliment d’un vot, va fer-se amb un relíquia de la Santa, i a la tornada a la seva terra va fer bastir aquest magnífic edifici.


Això podria explicar la presència d’oques en aquest indret, on exerceixen amb gran eficàcia , funcions de guardià, com constaten primer la Sonia i el Josep, i més tard el Tomàs, que son allunyats inicialment amb un xiuxiueig semblant al de les serps, i acte seguit amb una exhibició del bec; la majoria d’oques domèstiques actuals provenen de l’oca salvatge o vulgar (Anser anser), del nord d’Euràsia; una excepció seria l’oca xinesa, robust descendent de l’oca cigne d’Àsia. No obstant, de la domesticació de l’oca se’n tenen poques dades. Hom conjectura que hi ha diverses zones on es produí la seva domesticació. Hi ha evidències de domesticació a l’Àsia Menor del 4000 a.C. A Egipte, sembla que hom domesticà tant l’oca vulgar com l’oca egípcia (Alopochen aegyptiacus) cap al 2500 a.C. A Europa, és possible que abans de les civilitzacions mediterrànies les tribus germàniques ja haguessin domesticat l’oca vulgar, tot i que no es pot descartar que aquesta espècie fos domesticada independentment en altres punts de la seva àrea de distribució. A Grècia, l’oca ja es coneixia en estat domèstic cap el 1000 a.C. Homer, el 950 a.C., ja l'esmenta a l'Odissea, tot dient que Penélope, l'esposa d'Ulisses, tenia 20 oques blanques. Aristòtil celebra les excel•lents propietats d’aquesta espècie com a animal de taula, i els romans les utilitzaven com a guardianes de les propietats, perquè com havien comprovat la Sonia, el Josep i el Tomàs, les oques claquen davant la presència d’estranys; altrament també sabien com engreixar-les i augmentar-ne artificialment el seu fetge amb una alimentació adequada. Les oques, com ja sabeu, són la font del “Pâté de foie-gras” que s’elabora amb fetge d’oca hipertrofiada mitjançant sobrealimentació forçada i privació d’exercici.

La Irene, la Carmen i l’Antonio, assentats davant la portalada de l’església, estàvem apunt de fer una becaina, quan algú comenta que son ja les 13,00 hores, i per tant aquest matí deliciós s’acosta a la seva fi.

Ens acomiadem de la Sonia i la Irene, agraint-los la seva bona tasca com a sherpas; a elles els espera una curt viatge fins a Igualada i a la resta no menys d’una hora de vehicle per arribar al Vallès. Quin país tant meravellós !; únicament ens cal – potser cercant-los fora, com Santa Càndia - trobar persones honestes i capaces per portar-ne el timó. Renovem per intercessió de la Santa, la nostra habitual pregaria ; Senyor allibera el teu poble !