LES BRUIXES TRAPELLES

LES BRUIXES TRAPELLES

La Ramona, La Quimeta, la Dionisia i la Conxa estan assegudes al respatller d’un banc de la plaça. Son quatre bruixetes molt amigues. Son molt joves i sempre estan pensant en fer-ne alguna per divertir-se. Això sí, plegades, sinó no tindria cap gràcia.
Totes quatre tenen el poder mes apreciat i desitjat per tots el mags i bruixes: EL DE SER INVISIBLES, i no solament això, també tenen el poder dels mes escollits, si ho volen, NO SON APRECIABLES AL TACTE, com els fantasmes. Poden fer el que vulguin sense que ningú detecti que hi son.
Fa temps que es porten molt bé, van a l’escola de Bruixes, on els hi ensenyen a fer servir tots els altres poders màgics. Son unes alumnes exemplars, però comencen a estar una mica avorrides. Decideixen que ha arribat el moment de tornar a passar's-ho bé, ara, sense deixar de complir amb els seus deures.
Ja han après a manifestar-se amb el tacte, amb l’aire, o imitant qualsevol veu per fer una broma, com per exemple ara mateix que s’acaba d’asseure al banc una dona molt tocada i posada, amb la bossa a una mà i el vano a l’altre, per anar-se refrescant.
Les bruixetes es miren, fan que sí amb el cap i diuen.
- Ai!!!
La dona, es queda gelada, s’aixeca i arrenca a córrer, com pot, perquè Déu n’hi do els talons que porta. Veu uns nois a l’altre banda, va cap a ells i els hi diu
- A... aquell banc parla - Està tan espantada que quasi no l’hi surten les paraules i tan blanca, que fa por mirar-la. El nois es tomben, repassen bé el banc i es miren estranyats.
- Hi ha gent que està ben sonada - diu un d’ells.
Les bruixetes es peten de riure, ploren i tot de tanta gràcia que els hi fa. Ja se'ls hi han passat tots els mals, ara ve el moment de tornar a pensar “seriosament” quina n’organitzen.
La Quimeta ha tingut una idea. Veu passar nens que surten del col•legi que hi ha al costat mateix del banc on estan assegudes. Avui es el dia de la presentació però les classes comencen l’endemà mateix. Per que no fer ne alguna ja de bon matí, a l’hora del cole?
Els hi fa la proposta a les seves companyes i totes tres hi estan d’acord. Serà qüestió de posar fil a l’agulla i mirar de pensar alguna barrabassada que els hi permeti poder tirar endavant la primera trapelleria.
Estan decebudes. Per moltes voltes que li donen, no hi ha manera d’aconseguir trobar res que tingui un sentit còmic. Lo que se’ls hi ocorreix, no té ni cap ni peus.
La Ramona, mig decidida, els i diu que ha tingut una idea que pot ser interessant però que abans de parlar-ne, ho ha de perfilar molt be, perquè de moment, encara no ho te prou clar.
Les altres tres companyes confien plenament en ella i coneixent-la, no dubten en que no els hi fallarà i que sigui el que sigui, es podrà portar a terme i tot i que no n’hagin parlat abans, només caldrà anar-li seguint el joc.
S’acomiaden i queden d’acord per trobar-se l’endemà ben d’hora a la porta del col•legi, i poder veure als nens mentre van arribant. Així ella els hi farà cinc cèntims de la possible entremaliadura, encara que no els hi pot prometre res de segur.
L’endemà de bon matí, la Ramona arriba al cole abans d’hora. Està molt contenta. Durant la nit ha anat pensant en la idea que porta de cap i poc a poc la anat lligant. Ara si que ho té clar.
Quan apareixen les seves amigues i li veuen la cara d’alegria, ja saben que ha aconseguit el que es proposava i que avui ja la podran organitzar.
Només arribar, els hi diu que lo primer de tot i més important es trobar quatre nens o nenes que vagin a la mateixa classe, escollits a l’atzar. Creu que serà molt més interessant per totes les trapelleries que es puguin enginyar, tenir quatre protagonistes que els facin de cap de turc. Això sí, amb el compromís de que cada una es farà càrrec de la custodia del que hagi triat, i no precisament com a “àngel de la guarda”.
Després d’acceptar la normativa, totes quatre es posen a observar les colles de companys que van arribant, sense deixar de parar l’orella.
Veuen un grup de vuit o deu nens explicant-se aventures i rient pels descosits. S’assabenten de que tots faran cinquè i formen part de la classe B. Ràpidament, cada una senya-la el que millor li sembla per ser la seva propera “víctima”.
Fet això, la Ramona els hi diu.
- Be. Ara esperarem que entrin a la classe que els hi toca, i cada una ens posarem darrera del escollit, i esperarem que entri la senyoreta.
- Aneu seguint el joc que he pensat, no es gens complicat però crec que serà molt divertit.
Entren al pati i es col•loquen darrera dels alumnes. Sona el timbre i com una tromba van anant tots plegats cap a les classes.
A mida que trobaven la porta de la classe que els hi tocava anar, corrien cap als pupitres per mirar d’aconseguir el que els hi agradava més, abans que un altre company els hi prengués.
Les quatre bruixetes estan molt atentes per veure on seuen els que han escollit i per saber el seu nom.
Com que no paren de parlar i de cridar-se entre ells, no tenen cap dificultat en poder satisfer ràpidament la seva curiositat.
El que ha triat la Ramona es diu Marc. Veu que s’assenta molt a prop de l’escollit per la Conxa, que es diu Xavi. Estan quasi bé un davant de l’altre. Només els separa una cadira.
La Quimeta i la Dionisia s’han fixat en dues nenes molt maques i que semblen ser molt bones amigues.
- Eh! Txell! - crida en Marc, dirigint-se a la nena pel roja. La Quimeta ja ha pogut saber el nom de la seva i la Dionisia també quasi bé al mateix temps, ja que la Txell es tomba mirant-se’l i també cridant li pregunta:
- Digues!
- Que feu tu i la Laura a l’altra banda de la classe?
- Home, no estem tan lluny. Seiem juntes i estem molt a la vora tan de tu com d’en Xavi.
- Bé, diu la Dionisia, o sigui que la teva és la Txell i la meva la Laura, eh Quimeta?
- Sí, ara ja els hi podrem dir pel nom.
De cop i volta, en Marc s’aixeca i crida als altres tres. S’ajunten al mig del passadís, obligant a les quatre bruixetes a córrer darrera d’ells per escoltar que diuen.
S’agafen tots quatre per les espatlles baixant el cap fent una rotllana i en Marc, que es el que porta la veu cantant, proposa:
- Comenceu a pensar en totes les gamberrades que se os ocorren per fer aquest curs, sobretot que siguin ben sonades, ens hem de divertir molt
La Ramona es mira a les altres tres i rient diu
- SI HO SABESSIS.
Els nens es separen i corren a seure als seus llocs, i les bruixetes els segueixen també fent carrera.
- Sort que no ens poden veure ni notar que hi som si no, quin xafarranxo, diu la Conxa.
Es tornen a col•locar darrera la cadira dels quatre amics, mig assegudes a la taula de la fila anterior.
SI ELS NENS QUE TENIEN LES MANS POSADES EN AQUELLES TAULES HAGUESSIN SABUT QUE ESTAVEN FENT PESSIGOLLES AL CUL D’UNA BRUIXA, L’ESGLAI QUE S’HAURIEN EMPORTAT.
En aquest moment, entra la senyoreta, se’ls mira somrient, i es presenta
- Em dic Francina, soc la vostra professora de Naturals, no ens coneixem encara perquè soc nova d’aquest any. Ara llegiré els vostres noms per saber qui sou i podrem començar la primera classe. Espero que ens entenguem bé i passem junts un curs agradable i profitós.
La Quimeta, la Dionisia i la Conxa miraren a la Ramona, a veure si es decidia. Havia arribat el moment. La Ramona els hi va picar l’ullet i digué
- Endavant. - Les altres tres esperaren, pensant a veure quina en portava de cap.
La Ramona respirà a fons, per poder omplir els pulmons d’oxigen, s’acostà a l’orella d’en Marc i feu sortir un brunzit molt suau de la seva boca, talment com el que fan les abelles.
Les altres tres, que ni menys s’esperaven aquest acudit, es trinxaven de riure. També van respirar a fons i es prepararen per anar seguint el joc.
En Marc, feu cara de sorprès i aixecà la mà, ventant-se l’orella per apartar l’abella. La senyoreta, que acabava de dir el seu nom, es quedà bastant parada al veure el gest tan enèrgic del noi. Seguí passant llista i tot d’una, la Laura començà a ventar-se, igual que en Marc.
Ara li tocava el torn a la Conxa, agafà aire, s’acostà a l’orella d’en Xavi i deixà sortir el brunzit. El noi aixecà el cap estranyat, buscant pel seu voltant i també va començà a agitar la mà, prop de l’orella. Al veure que la senyoreta anava a parlar, la Quimeta decidí esperar.
- Es pot saber que feu vosaltres tres?
- Mirem d’espantar l’abella, senyu, contestà la Laura.
- L’abella, quina abella? – preguntà estranyada la senyoreta buscant per tot arreu. Els altres nens també aixecaren el cap buscant l’insecte, alguns..., bastant espantats, per cert.
- No sé per on va corrent però a mi quasi m’ha tocat - digué en Xavi.
Havia arribat el moment, pensà la Quimeta. S’acostà a la Txell i començà a bufar, amb molta, molta suavitat. La Txell feu un crit. Estava molt espantada. L’abella se l’hi havia passejat per l’orella com si estes al mig de la rambla. Aixecà la mà tan fort per fer-la fora, que es va donar una bufetada tota sola. Tots els nens es partien de riure, fins hi tot la senyoreta no es podia aguantar.
Les bruixetes s’ho estaven passant pipa. La Ramona els hi va picar l’ullet i totes quatre es posaren a bufar plegades. Allò era com una bogeria. En Marc, la Laura, en Xavi i la Txell, semblava que s’haguessin tornat sonats. Els altres nens i la senyoreta, també començaren a agitar les mans per por de que l’abella els piqués.
La Txell, que no podia suportar els insectes, s’aixecà d’una revolada decidida a sortir “cames ajudeu-me” de la classe... en el mateix moment que passava per allà la directora que anava a entrar per saludar als nens i desitjar-los un bon curs. La dona parà en sec al rebre un cop de la Txell, que amb tantes presses, se’l hi havia tirat a sobre.
Quan va aconseguir entrar, veié a tots els nens amb les mans enlaire, ventilant-se les dues orelles i la senyoreta al mig, fent el mateix. La seva sorpresa fou tan gran, que es quedà dubtant de si havia entrat a la classe de Naturals o si es que si feia alguna assignatura nova, que li havia passat per alt.
Les bruixetes es rebolcaven per terra cargolant-se de riure. Tots els nens i nenes estaven espantant abelles I AIXÓ QUE JA FEIA ESTONA QUE ELLES NO BUFAVEN!!!