LES BRUIXES TRAPELLES - 2ª part

LES BRUIXES TRAPELLES – 2ª PART


Mentre tota la classe seguia “espantant abelles” elles van marxar, divertidíssimes.
-
- Que bé ens ho hem arribat a passar, anaven dient.
- Anem a seure un moment que em fa mal la panxa de tant riure, va dir la Dionisia.
- Si, anem, anem, varen dir plegades. Mentre descansaven i s’anaven comentant la jugada, la Quimeta va comentar:
- A veure quina se’ns en acut per la propera.
- A veure - li contestà la Dionisia.
- Bé – digué la Ramona - doncs que us sembla si ho deixem per la setmana que ve? Si passen uns quants dies, encara serà més divertit.
- Tens raó – opinà en veu alta la Conxa, i així ho decidiren.
- Ara nosaltres també hem de fer feina. Si no ens espavilem, no aprendrem mai a fer pocions màgiques com cal, digué la Dionisia.
- I també hem d’anar a classe amb l’avia Petra, digué la Quimeta.
- De moment ja ens ha ensenyat a comunicar-nos amb els nens i nenes.
- I apa, que no és divertit ni rés, contesta la Conxa.
- Molt, però ara ens han d’ensenyar a aparèixer de cop i volta i que ens puguin veure - respongué la Ramona.
- Doncs ja ens hi podem posar amb ganes, això si que deu ser difícil, digué la Quimeta - em sembla que en tenim per temps.

La Ramona s’aixeca decidida i els hi diu.
- Au som hi, anem per feina. La setmana que ve continuarem.

Han anat passant els dies i per fi ha arribat l’hora de fer-ne un altre. Es troben totes en el banc de la plaça i s’expliquen les quatre idees. Totes són molt divertides però aquesta vegada han escollit la de la Dionisia. Troben que és molt encertada i deixen que s’expliqui bé per poder fer-li les preguntes i aclariments necessaris.
-
- Tal com os he dit, m’agradaria que els “ajudéssim” a fer gimnàstica.
- Bé, diu la Ramona, ara falta saber com i quin dia tenen classe.
- Oh!, això ja ho sé, contesta la Dionisia – he anat venint i així he sabut quan i quins exercicis practiquen.
- Això has fet? – li diu la Conxa.
- Dona, és clar – respon la Dionisia - em tenia d’assegurar si ho podria tirar endavant.
- Doncs a veure que has pensat, estic ben intrigada, diu la Quimeta.
- Ara us ho dic, contesta la Dionisia tota entusiasmada. – Cada vegada que canvien d’exercici, la monitora els fa caminar un darrera l’altre en cercle, diu que és perquè descansin. Jo he pensat que cada unes quantes passes, facin una tombarella. Començarà la Laura que és la meva.
- I com ho vols fer això?, pregunta la Ramona - els que segueixen se’l hi tiraran a sobre.
- Que va, diu la Dionisia. Mira, en el moment de fer-la, es tombarà de cara al centre, arrencarà a córrer i farà la tombarella així que arribi al mig. Un cop feta, es girarà en direcció d’allà on venia i tornarà a posar-se de seguida al mateix lloc on estava del cercle i continuarà caminant com si res no hagués passat. Ha de ser tot molt ràpid.
- Però llavors no tindrà lloc, els altres aniran seguint, diu la Quimeta.
- I tant !, respon la Dionisia - es quedaran tots tan sorpresos, que hi haurà una aturada general. I aquí és on entreu vosaltres. Així que la Laura hagi tornat a lloc, els altres tres faran el mateix, un darrere l’altre.
- Doncs és una bona idea - diu la Conxa - pot ser molt divertit. Però, com ho sabran que han de fer una tombarella?
- Ah! si, contesta la Dionisia - això no os ho havia dit. Haureu d’estar sempre pendents de on queda situat el vostre escollit i posar-vos-hi al darrera. Els hi farem un conjur i direm, a cau d’orella amb una veu molt suau, i VOL... i ja veureu que quan acabin la tombarella diran... TA!.
- I com és que n’estàs tant segura?, continua la Conxa.
- Perquè l’altre dia ho vaig provar amb la Laura, diu la Dionisia.
- Ei!, aquest no és el tracte, contesta la Quimeta, mig enfadada.
- Només ho vaig fer una vegada, per veure si sortiria bé i va ser amb la Laura.
- Ho va fer? – pregunta la Ramona.
- Sí – contesta la Dionisia - i no es va adonar de res !.
- I a quina hora comencen la classe? - diu la Ramona somrient.
- D’aquí deu minuts, avui comencen amb gimnàstica respon la Dionisia.
- Doncs som-hi, no perdem temps, diu la Quimeta aixecant-se i començant a caminar ben de pressa.
Com l’altre vegada, es posen darrera de tots els nens i així que han arribat a la classe, s’asseuen esperant que comencin i que la Dionisia els hi faci la senyal. Desprès d’un parell d’exercicis d’escalfament, es posen tots en fila, la monitora els hi prepara el banc i tots i van saltant per sobre, uns amb més traça que altres. Quan ja han acabat tots, fan el cercle i comencen a caminar. La Dionisia s’aixeca i fa senyal a les altres perquè també es posin de peu.
En el moment que passa la Laura per davant seu, mira sí cadascuna de les altres tres està al seu lloc (no oblidem que són bruixetes i per elles l’ espai-temps no és cap problema.) La Dionisia s’acosta a la Laura i a cau d’orella li diu
- I VOL... - la nena és tomba rapidíssima i va al centre, fa la tombarella, diu
- TA! - i torna a lloc quasi volant.
En Xavi, la Txell i en Marc fan exactament el mateix que la Laura, però no a l’hora sinó deixant un espai de temps quasi imperceptible entremig d’un i altre. Els altres nens del cercle, han quedat tan sorpresos, que han parant de cop. Quan decideixen tornar a caminar, els altres quatre ja tornaven a estar en els seus llocs corresponents, seguint com si res no hagués passat.
La Dionisia satisfeta, mira a les seves companyes i els hi fa senyal per tornar a repetir l’operació. Ara són elles les que es queden sorpreses al veure a la Dionisia fent unes passes exagerades, al mateix temps que les va contant amb els dits de les mans, aixecades ben enlaire sobre el seu cap. Es tomba, se les mira i els hi ensenya els deu dits ben separats, fent senyal de que són deu.
Les altres tres no l’acaben d’entendre. La Dionisia, en adonar-se’n, decideix tornar a repetir l’exercici, però ara ben complert, amb tombarella i tot. I en acabar, corre com una bala fent veure que s’ha situat altre vegada al lloc que li tocava del cercle.
Les seves companyes han collit l’onda i es preparen per situar-se darrera els nens, desprès de que hagin fet les deu passes corresponents, contant a partir d’aquest mateix moment.
A la segona vegada, la Monitora decideix parlar, després de la sorpresa però al anar-ho a fer, ja han tornat a caminar deu passes i ara no són només els quatre “escollits” els que volten, sinó quasi bé tothom.
Ja no hi ha ni ordre ni concert. Cada un va a parar allà on pot, tant si hi ha espai com si ha de caure damunt d’algun altre. N’hi ha que no paren d’intentar-ho... però, no tothom en sap de fer tombarelles, aquests són els que fan de catifa, sempre hi ha algú que els hi va a parar a sobre.
Les bruixetes també estan per terra, rient com a boges. Ja no els hi cal dir res, ara són elles las que s’han quedat ben parades al sentir un ...TA! general corejat per tots plegats i cridant de tal manera, que deixen sord a qualsevol.
La monitora es queda perplexa davant d’aquell panorama, amb cara de sorpresa i d’ impotència.
La Dionisia, al veure-ho, fa senyal a les seves companyes per “ajudar” a la monitora a decidir-se a imitar a tots els altres. Es posen totes quatre al seu voltant dient
- I VOL... - La noia, sense ni adonar-se'n, diu
- ...TA!
Es contagia de l’alegria dels nens i també va girant, però entre lo contenta que està i la pràctica que hi té, tant gira del dret com del revés, dient el conseqüent ...TA!. No entén el perquè però so està passant pipa.
Es tal el xivarri que fan, que arriba fins el despatx de la Directora. La dona s’aixeca, surt al passadís i veu la porta oberta de varies classes, amb els professors traient el cap intentant endevinar que passa.
Se'n va directe al gimnàs i és troba a tots els nens girant amb tombarella, cridant TA!, i fent la pila del greix, i una mica més apartada, la monitora que només fa que girar, i després seure per poder riure de gust, agafar aire i seguir girant, amb uns crits de...TA! ...TA! ...TA! que sembla que vagi tocant el tambor.
La Directora no es pot creure el que veu. Reconeix alguns nens, mira l’ordre de llista de classes que hi ha a la porta, i l’hi confirma que és el grup de 5è. B, el mateix que ja l’havia organitzat dies enrere. Se’n fa creus.
- No ho entenc – diu - i això que ara la professora és una altra, sembla cosa de bruixes.
Quan ella entra, les quatre bruixetes surten quasi volant. No poden fer gaire esforç perquè les riallades no els hi permeten.
Poc a poc s’han anat calmant i quan ja han aconseguit asserenar-se, decideixen deixar-ho per més endavant. Ara toca estudiar i intentar treure el trimestre.

JA VEUREM QUINA SE'N EMPESQUEN QUAN SI TORNIN A POSAR.


Gemma Matas