L'enterrament del vagabund

Res atura l'amarga turmenta pudent
que desprèn l'eixut pelatge de l'indigent,
moribund i estèril d'afecte, que somia
matins en una andana plena de comiats.

Amb les mans arrugades d'alcohol i de nit,
ofereix, tremolant, un pot esquizofrènic
de solidaritat als imprevistos assistents
a l'abandonat espectacle de veure'l

morir per capítols, a preu de voluntat.
Sense malícia, el fred va cavant una
tomba faraònica sobre els bruts cartrons
amb prou espai pel vell, la manta i l'oblit.

I quan sigui mort, les flors no visitaran
el seu enterrament. Ni llàgrimes, ni reis,
ni capellans, ni un sol condol. Res ni ningú.
I quan sigui mort, senzillament haurà mort.