L'endreça: troballa d'itineraris (3 de 4)

L'ENDREÇA: TROBALLA D'ITINERARIS (3 de 4) . . .

Als prestatges retrobo la "Gramática histórica catalana", en castellà, de Badia, publicada per Noguer, de coberta basta de color verd, molt fosc, ja una mica esquinçada. I la de Moll, de Gredos. Uns quants volums de Gredos, de coberta de beige esclarissat, de fulls gruixuts i rasposos d'unes pàgines que només podria llegir si m'ajudava d'un tallapapers o d' algun dit. Força volums d'aquesta editorial: molts, si compto els de teoria de la literatura que tinc a la saleta de dalt: a la veritable biblioteca en què s'han convertit les antigues golfes.
La dubtosa vigència d'alguns d'aquests títols. Tanmateix, són probablement clàssics del seu "gènere". ¿Quin valor monetari -comptant amb velles pessetes- té el conjunt d'aquests llibres que vaig anar comprant, als anys d'estudiant, a les llibreries dels rodals de la Universitat? Herder, Casa del Llibre, Bosch, Castells, algun establiment aparentment rònec d'Aribau, el carrer per on s'enfilaven els tramvies de soroll metàl.lic i de campanetes que transportaven l'amic Pere al col.legi major, exclusivament masculí, del carrer del Mestre Nicolau, a la part alta de la ciutat. I la Llar del Llibre: l' "Hogar del Libro", el primer aparador que ensumava, venint del Vallès, sortint del cau d'una Avinguda de la Llum de tertúlies blau-i-granes i d' olors de pastisseria barrejades amb fortor de conyac o d' orins dels lavabos de cues d'homes que, abans d'arribar a caseta, havien de fer una darrera parada per tal de desempallegar-se -també- de tota ferum sospitosa. L'"Hogar del Libro", la llibreria de tota la vida de la família del senyor que, al cap de vint anys, després de l'estranya fallida del negoci, em seguia atenent només com a simple dependent -i aleshores recomanant-me o venent-me tractats de psicologia o psicoanàlisi-. Un mal dia vaig sentir profundament, que se li entessin els ulls mentre m'informava del tancament definitiu de l'establiment, una mica abans que trobés el bon home en barris sospitosos. Més o menys a la mateixa època, i al mateix carrer de mala mort, que, un altre mal dia, hi vaig trobar l' antic professor d'història del col.legi religiós; i un altre dia, el cosí d'un amic, i un altre, el meu propi cosí…, a qui vaig fer veure que no veia.

¿Com vaig poder comprar tots aquests llibres en anys d'uns ingressos que només podien procedir de les quatre classes de català d'alguns vespres d'hivern, o de quatre correccions ? ¿Només? Em cal recordar que -per a aquest concepte sí- el pare dimitit en la funció d'amo em proporcionava el que li demanava. "Per a aquest concepte, sí". No pas per a pagar matrícules extraordinàries perquè jo havia participat en vagues no enteses per un pare, i potser ni per mi mateix, però sobretot no enteses per un pare a qui la malaltia anava obligant a dimitir també de la vida . ¿Havia d'haver comprat tots aquests volums? No sé exactament quins vaig arribar a llegir, quins vaig mig llegir, quins em van servir per a ampliar la cultureta lingüística, en uns cursos en què els apunts dictats pels professors -cap professora- substituïen gairebé sempre uns fet i fet inexistents "llibres de text". Uns "apunts dictats" -és una forma clàssica de dir- per uns docents que m'envejaven els companys més joves dels instituts de Secundària, quan els en parlava. El luxe del mestratge de Badia, Blecua pare, Martí de Riquer, Bustos, Comas, Vilanova. I d'algun joveníssim professor amb qui l'any anterior havia compartit pupitre d'alumne o amb qui havíem col.laborat en recerques dialectals per a un Atles del qual, tot just ara, acabo de rebre un inesperat darrer volum…
Sovint, qui sap, potser només m'importava, senzillament, d' apoderar-me d'uns llibres, d'uns títols. O del propi autor. Una mena d'identificació amb l'autor admirat o d'èxit. El desig de ser com ell, de ser ell. O potser -sense arribar a aquesta exageració patològica que anys més tard es va fer més palesa en relació a literats, a novel.listes- pretenia la "possessió" dels llibres: potser el plaer de sentir-me propietari de tresors, de succedanis de Bíblia, que contenien la revelació de la veritat lingüística. I, de segur, de molt més que això, segurament em deia. Tresor trobat després d'incursions solitàries -com d'amagat- als veritables temples de savieses universitàries de les llibreries. ¿ "Ser" a través de "tenir"? "Tenir" per poder "ser", crec que intentava de convèncer-me. Fromm. (També el començava a conèixer. ) Tresors que jo havia de posseir, com quan, al cap d'uns quants anys, maldava per omplir l'altaret dels autors i títols més significatius de la psicoanàlisi: autors i sobretot títols que ara encara conservo, també florint-se, a la biblioteca de les golfes. Freud, Horney, Jung, …"L'art d'estimar" de Fromm …, "Eros i civilització" de Marcuse, …"La revolució sexual" de Reich .

. . . .

Als prestatges que em toca endreçar, comprovo perfectament l'evolució dels meus interessos lingüístics: d'obres positivistes -ara a la banda dreta dels prestatges- a les estructuralistes, i a les generativistes després, a mesura que desvio la mirada cap a l'esquerra. D'antuvi, vénen -van venir- les obres d'orientació positivista, les més tradicionalistes: la majoria, volums que vaig anar adquirint pel meu compte, sense que ningú no m'ho demanés al principi; adquirits a l'any de preuniversitari o mentre estudiava els cursos comuns de Filosofia. Alguns quadernets em van ser facilitats a la institució extraoficial de la qual també vaig esdevenir alumne, gràcies a les recomanacions del meu professor de Gramàtica Històrica Catalana, el Dr. Soberanas -va arribar a confiar en mi-, i del Sr. Pere Bohigas -a qui vaig conèixer a través de la Sra. Rosa Rahola, directora de la biblioteca local a la qual anava a estudiar als primers cursos de carrera. La senyoreta Rahola: la bibliotecària d'una nissaga de prestigiosos polítics gironins i que va arribar a confiar, també (¿o eren enlluernaments platònics?), en qui era on era perquè, en el millor dels supòsits, s'havia de redimir. M'havia de redimir, possiblement, en el millor dels supòsits-.
Fullejo, ara, les "Separates" que ens lliurava el que aleshores -i des de feia temps- era el cap més visible d'uns pràcticament clandestins Estudis Universitaris Catalans: el senyor Aramon i Serra. El senyor convertit en el cos i l'ànima de l'ortodòxia i de l'essencialisme d'una institució, i d'una Secció de la institució, des d'on ara exerceixen controls lingüístics alguns dels que van ser seus alumnes, alguns dels que van ser meus companys…, menys anònims que els companys Escobedo, Arnal, Martí, Pagès, Comas, Bech, Turmo, Dubon, Bauzà o, potser, que el mateix amic Pere, malgrat la seva càtedra d'Institut, els seus poemes, els seus articles, la seva obra pictòrica. La subjectivitat, la frivolitat -més que no l'arbitrarietat- de la valoració social. La mateixa subjectivitat, frivolitat, arbitrarietat i la mateixa necessitat (però de qui i en nom de què?) que ara em porten a pensar i escriure que els meus companys Escobedo, Arnal, Martí, Pagès… tenien la mateixa excel.lència que els meus altres companys de curs Carme Riera, Pere Gimferrer, Joaquim Maria Puyal, Joaquim Nadal o Jesús Tusón… O en tenien d'altres, d'excel.lències.