Cap al tren de la Pobla (2)

RESSEGUINT EL SEGRE DES DE LLEIDA

Inici, a l'estació de Lleida, del petit viatge sentimental. Abans de pujar al tren, que ja m'espera a la via, he tingut temps d'admirar, assegut en un banc d'una andana, el trànsit ferroviari ben diversificat d'aquesta estació: des de serveis regionals que tant poden acabar a Cervera de Segarra com a Saragossa, fins a Talgos, trens d'alta velocitat, de mercaderies. I passatgers de tota raça i condició. Malgrat la varietat i quantitat de trens, i de gent, l'estació és lluny de produir la sensació d'efervescència pròpia de les grans estacions d'ara, com Sants o Atotxa, o de les velles grans estacions de la meva infantesa -encara recordables a través de fotografies de color de sèpia -. Però, deixant de banda algunes diferències, la renovellada estació de Lleida comparteix la fredor de la majoria d'equipaments moderns: un escàs caliu, observable tant a les andanes -llargs passadissos d'espera sota una altíssima volta que intenta d'imitar escates- com, també, al propi edifici de viatgers, una obra acabada l'any 1927, de la qual -després d'haver estat reformada i adaptada per als trànsits d'alta velocitat- amb prou feines se'n conserva el frontispici, sobri, classicista, que, rematat amb unes cúpules negroses, fa l'efecte d'un palau: un magnífic teló de fons al final del passeig arbrat de la Rambla de Ferran.

(Fantasies d'infant de fa unes dècades, que no s'havia distanciat gaire més de cent quilòmetres de la seva ciutat, de petit -entotsolat i resseguint un mapa escolar- imaginava que, a l'estació de Lleida, començaven a fer les Espanyes els trens expressos, els correus, els trens de càrrega que, procedents de Barcelona, anàvem a veure amb el pare al pas a nivell de prop de casa. Trens que, passat Lleida, s'endinsaven definitivament als territoris que -segons la ràdio, segons l'escola- eren sens dubte el melic del món. Oest enllà, aquests trens conquerien Saragossa, Bilbao, la Corunya…: després d'haver solcat planures que es perdien en la immensitat de la llunyania o en algun oceà o mar que ja no era el Mediterrani. Havent hagut de salvar i tot algun riu cabalós amb ponts potser no tan alts com el de Vacarisses -anant a Manresa-, que a mi sempre m'havia semblat un aqüeducte. Eren els trens que sabia que agafaven -carregats de mostraris- els viatjants de les fàbriques de la meva ciutat…, que anaven, efectivament, a fer les Espanyes… O que ja en tornaven. I, aleshores, l'estació de Lleida, bo i tancats els negocis, esdevenia la porta d'entrada a Catalunya, una d'aquelles portes per on, en aquella època, anaven entrant, també, dia rera dia, en un degoteig imparable, tants i tants d'"altres catalans", a bord de "Shangais Expressos" o de trens encara més atrotinats que el "Platillo"… L'estació i la pròpia ciutat de Lleida: als límits del meu petit món de la infantesa. Què hi havia, més enllà, a l' horitzó de ponent? Un horitzó sempre de cap al tard, sempre rogenc…Més que fantasies, realitats d'infanteses precàries.
…Ha hagut de ser, justament, en aquesta estació, on, ara, de gran, m'he enfilat per primera vegada a un tren d'alta velocitat que arribava a Catalunya.)
. . . . .

Pujo al tren de la Pobla darrera d'una parella de japonesos. Per tal d'amarar-me millor del paisatge -per poder llegir millor les pàgines del llibre que m'ofereix el paisatge-, m'assec arran d'una finestra: no pas a la banda que més m'hauria agradat. Mentre estic esperant que el tren comenci a circular -ho fa després que un factor de l'estació hagi aixecat una bandereta, en un gest que sembla d'altres èpoques-, tinc prou temps per recordar la història d'aquesta línia, concebuda com una part d'una de molt més ambiciosa, projectada en temps de Primo de Rivera, que pretenia enllaçar Baeza, prop de Jaén, amb St. Girons, a l'Ariège francès. El 1924 el tren havia arribat a Balaguer -des de Lleida-; al cap de vint-i-cinc anys, el 1949, era a Cellers; el 1950, a Tremp, i, el 1951, a la Pobla de Segur. I ja s'havia esplanat el terreny fins a Sort. Aleshores, un informe del Banc Mundial, de l'any 1962, va desaconsellar de prosseguir l'execució de cap dels trams de la gran línia projectada. Però el tren ja havia arribat a la Pobla de Segur… Ara, aquesta línia és la primera que, procedent de RENFE, ha estat traspassada als Ferrocarrils de la Generalitat.

No es pot notar gaire, encara, el canvi de titularitat d'una línia reoberta fa només dos anys, després de la renovació total de la via i de l'acondicionament -poc més que això- de baixadors i estacions… I després que s'haguessin reformat uns quants vehicles per poder viatjar sense angúnies, amb un mínim de seguretat i de comoditat. Però els trens i el personal segueixen essent de RENFE, i la infraestructura -inclosa la indefensable via d'amplada ibèrica- pertany a l'ens estatal ADIF. Ara per ara, la Generalitat és responsable de la confecció dels horaris, de la senyalització…; però, sobretot, ho és dels projectes de futur d'una línia que, als anys 80, va estar a punt de ser clausurada. Puc celebrar, doncs, ben assegut al vell vehicle renovellat, de poder seguir pujant amb tren -primer, seguint el Segre; després, arran de la Noguera Pallaresa- fins a Cellers, fins a Tremp, fins a la Pobla. Ho faig amb una de les unitats Man-592 -"Superman" en l'argot dels afeccionats ferroviaris-: un tren de tres vagons, net i confortable, de tracció dièsel -la línia no està electrificada-. (Si el passatger bada una mica, guiat pel soroll de la marxa, per l'olor que desprèn el motor, per la disposició de l'interior del comboi, podria creure's que viatja amb un autobús.)

Sortint de l'estació de Lleida, i fins a Balaguer, el tren -mitjanament ple, amb gent que s'ha desplaçat dels pobles cap a la capital provincial; amb immigrants de tots els colors; sense que jo hagi observat ningú interessant-se per ningú- va fent via per la plana regada pel Segre i pels canals, canalets i sèquies que hi conflueixen: una plana oberta -en part, del Segrià; en part, de la Noguera-, en la qual s'alternen els fruiterars i els camps de cereals: esquitxats de petites edificacions isolades, que fan l'efecte de torretes. Inesperadament, pot sorprendre el passatger algun fantasma del passat: una -més d'una- construcció més vella, mig enrunada, de panots de toves del color de la terra, amb senyals inequívocs de no enterrades ferides de guerra. Però, sobretot a mida que ens aproximem als pobles, com si els anunciessin, apareixen i sovintegen tota mena d'instal.lacions relacionades amb la indústria agropecuària d'aquestes comarques: naus, hivernacles, graners, dipòsits, centres de conservació i transformació dels productes de la terra…: un ampli mostrari d'una arquitectura funcional, gens pretensiosa, adotzenada, que s'escampa desordenadament prop de camps i de petits pobles que creixen -empesos per la nova immigració- sense gaires concessions al bon gust.

Tampoc no és possible de parlar de gaires valors estètics en les estacions d'aquest tram fins a Balaguer. De fet -i amb l'excepció de Vilanova de la Barca, que té un petit edifici fet d`'obra-, ni tan sols es pot parlar amb propietat d'estacions, sinó de punts d'aturada dels trens -de "baixadors", a tot estirar-, amb petites marquesines estandaritzades -de volta de plàstic translúcid- que es van instal.lar a les andanes quan es va reobrir la línia. A això es redueixen les "estacions" d'Alcoletge, Térmens i Vallfogona de Balaguer, en cap de les quals no es pot ni comprar un trist bitllet. I, a Vallfogona, com a d'altres "estacions" del trajecte, els trens només paren si els passatgers ho han sol.licitat. Parades facultatives que ajuden a entendre la naturalesa d'una línia que sempre ha conviscut amb dificultats identitàries: una línia que ja no va poder esdevenir el "tram" català de la pretesa connexió amb França; que s'ha hagut d'anar redefinint amb el pas dels anys, d'acord amb un munt de noves circumstàncies. I que ha calgut interpretar i reinterpretar per trams, per sectors, sobretot des del moment de la supressió de les circulacions directes de Barcelona a la Pobla. En aquest sentit, ara gosaria afirmar que si, als darrers temps, el tram de Lleida a Balaguer ha pogut ser considerat -sense gaires dubtes- dins la categoria de les rodalies -rurals-, a partir de la capital de la Noguera segueix essent una línia poc definible. La Generalitat -que no en descarta una prolongació cap al nord- té més aviat la idea de convertir-la en una línia turística -amb una primera part del recorregut, que seria clarament de rodalies, que potser es desvincularia del conjunt-. Si prospera tal opció, s'haurà perdut tanmateix una gran oportunitat de millorar les difícils comunicacions entre les poblacions del nord de Balaguer: pobles situats a banda i banda del Montsec…, entre les serres de Montclús i de Sant Mamet, entre les de Mont-roig i Carbonera…: un territori aspre, intrincat, difícil.
. . . . .

Tot va canviant a partir de Balaguer. Començant pel tipus de passatgers, que ja no semblen -no semblem- els d'un tren de rodalies. Els pocs que continuem el viatge ens redistribuïm als seients. (Pocs -afirmava- i poc definibles, si no fos pel fet que, ben distanciats els uns dels altres pocs, tothom sembla tancat dins la bombolla del seu món. I no hi sé veure cap reagrupament superior a dues persones.) Jo puc asseure'm ja a la banda que considero més interessant per a poder llegir les pàgines del paisatge. El lloc que he deixat buit és ocupat ara per una noia molt jove, que inicia una conversa a través del telèfon mòbil al mateix moment que el tren comença a sortir de l'estació de Balaguer: un edifici senzill, amb les parets arrebossades, endreçades, sense més gràcies que una balconada d'obra a banda i banda del cos central. Però qu
e, això sí, compta -i és un fet noticiable en el context d'aquesta línia- amb algun dels serveis que un profà consideraria imprescindibles en qualsevol estació: la possibilitat de poder-hi adquirir un billet... (La noia que a partir d'aquesta estació seu on era jo… parla amb accent lleidatà. Pel que diu -que escolto amb curiositat quasi malaltissa- és estudiant. Possiblement del darrer curs de Batxillerat. Sento que diu que s'ha matriculat de Literatura. Sento -en un altre sentit de l'accepció, és clar- que el món dels estudis, i el de la teoria literària i el de la llengua, em van quedant enrera, com la pròpia vila de Balaguer, de plaça porticada, on -tal com vaig comprovar fa uns pocs mesos- desemboquen alguns carrerons foscos -amb més d'un racó degradat-, convertits ara en algun moment en aixopluc de temporers i de nouvinguts a la comarca.)

Passat Balaguer, acompanyat -i confortat- per la soledat i la comoditat del tren, vaig descobrint com, encerclada d' un muntanyam de no massa alçària, de vegetació més aviat pobra, la plana d'hortes que s'alternen amb els sembrats de cereals es va empetitint, es va tancant. Està naixent el tram de muntanya de la línia: que va obligar a una obra dura, costosísima…; que -afortunadament- s'ha sabut salvar. Trenta-un ponts. Quaranta-un túnels, un d'ells de prop de quatre quilòmetres. Resultat d'haver hagut de piconar la pedra viva i les parets del Montsec: arranant, trepanant, perforant a frec de la bretxa excavada pel riu. Amb mans i suors de gent obligada al treball: potser per la força de la fam de sempre, potser per altres forces més impresentables. Però és evident que la part més esquerpa del trajecte no arriba tot d'una. (I -ara me'n vaig convencent-: per a assaborir la transformació gradual de l'entorn, trobo els millors aliats en la lentitud i la tranquil.litat del tren: pujant sempre, Segre amunt. Una lentitud i una tranquil.litat que fan possible que m'adoni de com, al pla cada vegada més enlairat, més reduït, més estret, més despoblat, les oliveres, alguns ametllers…, i d'altres conreus propis de terres més eixutes, van desplaçant el generós fruiterar que, sempre prop de corriols d'aigua i amb tot l'ordre i concert del món, era fins no fa gaire estona l'amo i senyor del paisatge de la plana. Som ja als rodals de Gerb. Després, el tren arriba als dominis del poble de St. Llorenç de Montgai i del pantà d'aquest mateix nom -el primer pantà de la ruta, encara al riu Segre, abans que la Noguera Pallaresa en prengui el relleu, en entrar al Pallars Jussà-.

(I la noia que parlava per telèfon, pèl-roja, amb cinta ampla envoltant el cap, es descalça i, buscant comoditats absolutes, deixa els peus nus sobre el seient, amb els genolls apuntant al sostre. Porta anelles als canells i, també, damunt els turmells. El seu lleidatà em fa pensar en la parla d'uns coneguts de la família, que, escapant-se de la duresa -també climàtica- d'aquestes comarques, es van establir al Vallès. I em permet de pensar, també, en les successives onades immigratòries que han anat aterrant a les ciutats vallesanes -i a Barcelona-, molt abans que ho fessin els africans o els sudamericans amb qui he coincidit al primer tram del trajecte… Primer, van ser els pagesos de les rodalies: de Mura, de Rellinars, d'Abrera, de St. Esteve de Sesrovires -com algun dels meus avis i rebesavis-; després van arribar d'una mica més lluny: de les terres de Ponent: de la Segarra o, de més enllà encara, de Fraga, de l' Aragó; més endavant, del sud: de València; però, sobretot, i més ençà, d'Andalusia, de Múrcia, d'Extremadura…Al més sovint, comprimits dins uns trens més lents i bruts que el mític "Platillo" que caragolejava pels mateixos indrets pels que està circulant ara, amb pocs passatgers, aquesta unitat dièsel 592, aquest "Superman".)

Comença la part més admirable del trajecte…
……