Cap al tren de La Pobla (1)

Un relat de: Perot

CAP AL TREN DE LA POBLA (I)


(Al pati de Lletres, acabàvem d'enllestir els plans per a peregrinar -en el fons era això-
cap a alguna vall pirinenca. Amb alguns companys de Facultat -l' Àngel. C., en Pere. P., en Lluís. M., l' Albert. S.-, havíem decidit -per exemple- que, aquesta vegada, iniciaríem a Taüll el camí que ens havia de dur fins a la Vall d'Aran… Però, a Taüll, hi hauríem d'arribar amb un autocar des de la Pobla, i, per arribar-hi, abans hauríem d'agafar un tren, segurament el "Platillo"… )

Avui m'hauria agradat de reviure una mica els viatges amb aquell tren que era conegut com a "Platillo", que, als anys cinquantes i seixantes, sortia a trenc d'alba d'una vella Estació del Nord de Barcelona encara amarada del fum d'algunes locomotores de vapor, i arribava a la Pobla de Segur esgotat, esbufegant, al cap de més de sis hores d'haver trotat per mitja Catalunya interior: pel meu Vallès encara ple de telers , per la diversitat del Bages -resseguint, a una distància, Montserrat-, per les planes de la Segarra -per a mi, ara i sempre una mena d' anticipació de l'eixut paisatge de la Meseta -, per les hortes del Segrià, per la Conca de Tremp -del pla a l'engorjat-…

Jo, amb algun company expedicionari, agafava aquest tren a Terrassa, i alguna vegada -per tal de no perdre'l- havia hagut de córrer de valent -empès per la fresqueta de la matinada- pels carrers costeruts i solitaris d'una ciutat encara adormida, silenciosa... Un cop assolida la vetusta estació -amb la seva amplíssima i sutjosa platja de vies i, encara, amb els vells molls de mercaderies i tot el munt de dependències imaginables per als usos d'una època que s'anava morint-, aviat podria veure des de l'andana com, potser grinyolant a causa de la frenada, s'anava apropant, com una bestiola mecànica, un tren de vagons de fusta vernissada, tibat per una locomotora elèctrica -de color verd cridaner- que a Sant Vicenç de Castellet caldria substituir per una de vapor i que a Lleida s'hauria de tornar a canviar per una altra de més apta per al traçat dels darrers quilòmetres del trajecte. Jo, dret a l'andana, amb una motxilla i un sac de dormir a l'esquena, esperava poder distingir aviat -en alguna finestreta dels vagons- algun cap conegut, de qualsevol dels companys que venien de Barcelona.

El "Platillo" -al qual s'accedia pujant una minúscula, dreta, escaleta de ferro- era un més dels trens que, ara fa quatre o cinc dècades, recorrien viles i comarques no gaire distanciades. Complidors, servicials -uns serveis de proximitat per a tothom - uns "ómnibus", en deien-, s'aturaven a totes les estacions. Això els acabava de fer lents, lentíssims. Els sorolls, el sotragueig, els seients de fusta -una mena de banquetes- … feien força incòmodes aquests trens, que solien ser bruts…: potser perquè, al marge de la descurança i la higiene pròpies de l'època, la durada del viatge quasi forçava a convertir els vagons de tercera classe en una mena de berenadors (si calia, amb jocs i discussions i tot). Poc s'exigia a uns trens que complien prou arribant al seu destí i traslladant moltes persones que, encara als seixantes, i en època de pocs viatges -potser només els indispensables, els essencials, no pas els d'oci-, no tenien l'alternativa del vehicle privat ni la d'uns autocars de línia que milloressin gaire les condicions del tren…
.
Si ara algú pretén fer -com jo- tot el recorregut del vell "Platillo", ha de recórrer a trens de dues línies diferents. Des de Barcelona, primer haurà d' agafar un "Tren Regional" que, passant per Manresa, va fins a Lleida. Un cop acabat aquest primer trajecte, caldrà agafar, a la mateixa estació de Lleida, el tren d'una altra línia, que duu fins a la Pobla de Segur. M'hauria agradat -en el meu intent d'evocar i de reviure el vell tren, els antics viatges- de fer seguides, a la mateixa sortida, aquestes dues parts del trajecte. Però ho impedeix a la pràctica la mala correspondència d'horaris del tren que arriba a Lleida amb el que surt cap a la Pobla, que obliga -entre tren i tren- a una espera de quasi tres hores a l'estació de Lleida. I vaig decidir, per això, que, en aquesta ocasió, em limitaria a resseguir la darrera part del trajecte….

De fet, és quasi un miracle que avui encara es pugui recórrer, sobre vies, tota la ruta del vell "Platillo". Dues de les línies més deficitàries de Catalunya han estat justament la que va de Barcelona a Lleida -per Manresa- i la de Lleida a la Pobla de Segur. Aquestes dues línies haurien pogut desaparèixer dels mapes ferroviaris. Tanmateix, a la fi, la primera s'ha anat reformant per trams: primer, se'n va reparar el tram comprès entre Lleida i Cervera; després, el de Cervera a Calaf. En resta, però, el més conflictiu: el de Calaf a Manresa: l'orografia feréstega -que propicia, als vessants obacs, tardors admirables pels jocs de colors- obliga a un traçat amb fortes pujades i baixades, amb corbes molt pronunciades. En aquest fragment de recorregut l' estat d'estacions, de via, de catenària, dels sistemes de control, és -en algun cas- més aviat deplorable. I els trens no hi poden superar en alguns moments els 30 km. per hora. (No deixo de tenir present, i de meravellar-me'n, que, fins no fa gaires anys, aquesta era la ruta que seguien els expressos i els correus que enllaçaven amb el nord de la Península o de la Meseta; o que era per aquí per on havien circulat els TAF, uns dels primers trens automotors -de FIAT-, que anàvem a veure amb el pare, al desaparegut pas a nivell de prop de casa; o per on transitava l'"Estrella Ciudad Condal" que -ara fa divuit anys- encara vaig poder agafar per anar -com un bon provincià- a Madrid, en una fosca i llarga nit d'incòmoda llitera, havent hagut de travessar mitja Espanya … Ara, en temps de l'Alta Velocitat i de possibles noves línies transversals, potser es fa complicat de parlar del futur d'aquesta línia fins a Lleida. No està malament -i no m´és desplaent, com a amant del ferrocarril tradicional- que s'hi hagin anat fent pedacets. Però de segur que, ben gestionada, aquesta línia podria facilitar molt més la bona comunicació necessària entre moltes zones del Bages, de la Segarra, del Segrià… (El tram més malmès és -solament- d'una vintena de quilòmetres…)

I és igualment miraculós que s'hagi mantingut la circulació ferroviària entre Lleida i la Pobla. De fet, i abans que passés a mans dels Ferrocarrils de la Generalitat, "el tren de la Pobla" va sobreviure gràcies a l'aportació de la Diputació de Lleida. Ningú no diria que es tracta d'una línia força recent, de no gaire més de mig segle de vida -va arribar a la Pobla el 1951-, després que s'haguessin hagut d'executar un seguit d' obres complicadíssimes i costosíssimes, que van permetre -permeten- d' arribar a les portes del Pirineu i de poder articular de nord a sud una bona part de l'anomenada província de Lleida…

- - - -

Ara, al migdia d'un dia xafogós de ple estiu, i ben a prop d'un AVE de tecnologia alemanya, estic esperant a l'andana de l'estació de Lleida l'arribada del nou 592 dels Ferrocarrils de la Generalitat: pensant a retrobar les estacions, els camps de fruiters, els pobles, els engorjats oberts pel riu, que havia resseguit enfilat al vell "Platillo"; pensant a retrobar el propi viatge, el propi tren. I també de retrobar una part de mi mateix.

Pujo ja al tren, a la renovellada estació de Lleida: amb un peu a mitjan segle XX -o abans i tot- i amb un altre a ple segle XXI… (Ho dic per mi i per l'estació.)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer