Biografia? Autobiografia?

Un relat de: Perot

16 de febrer

Si no fos pel respecte que em fan els termes substantius "biografia", "autobiografia", gosaria afirmar que, ara en forma de diari personal esquitxat de monòleg interior lliure, estic escrivint una mena d'apunts biogràfics, autobiogràfics. Però no hi puc fer més: associo indefectiblement "biografia" (i "autobiografia") a vides rellevants, a trajectòries ben definides, concloses i tot; proveeixo aquests mots d'unes connotacions que, malgrat que en sé l'arbitrarietat, em veig incapaç de substituir per d'altres que m'imposin menys.
...I haig de recórrer a mots il.lustres, de gent considerada sàvia..., a fi d'escurçar distàncies entre la manera com sento aquests termes que m'impressionen i el que són en la seva estricta denotació. Mots il.lustres com alguns que recordava abans-d'ahir mateix mentre em semblava estar viatjant cap enlloc, cap a un destí escassament definit, en una hora de ningú, en cap de les hores pretesament importants: les de l'anada al treball, o de la tornada, o les de l'inici o la fi d'algun dels esdeveniments reconeguts per la tribu. Mots que tenia ben presents, mentre viatjava efectivament en un tren de ningú, en un trist tren de rodalies, a punt ja de posar els peus a terra en una de les moltes estacions poc distingides, quasi sòrdides: una estació de ningú..., en una contrada de pas -potser només definible per aquesta circumstància-. "Viatjant", he afirmat impròpiament. En realitat, potser simplement anant, transitant, transportat, de bracet de paquistanesos, marroquins, d'algun senegalès, d'algun europeu de l'est -delatat només per l'idioma-. Podia imaginar-me fàcilment que tots plegats érem potser l'expressió d'una certa indefensió, d'un cert desemparament, de la necessitat de sobreviure, d'una mateixa necessitat en el fons, capaç d'adoptar tanmateix les fesomies més heterogènies. (Expressió també d'un cert exili?)
Mentre era en el trajecte, recordava mots il.lustres de gent considerada sàvia, de gent a qui hem pogut concedir la categoria de pont entre ribes aparentment molt distants. Kafka com un d'aquests ponts. I jo seguia el meu itinerari. No sé si una etapa més de l'estranya cursa d'estranyes sortides, que em costaria força de justificar si algú suposadament més normal s'hi interessés i me'n demanés les motivacions. No sé si -amb la intenció de tranquil.litzar-me una mica a mi mateix- al.ludiria a sortides a través de les quals he intentat d'assaborir la desconnexió respecte de veritats que no entenc fàcilment, o respecte de ferides que fan mal. Potser desitjant de desconnectar de mi mateix. I no sé si hauria d'entendre aquesta darrera sortida -transitant en el tren, hora i indret de ningú- com una manifestació del desarrelament més profund, igual que quan em perdia per carrers d'algunes grans ciutats, com un transeünt, com un home deslligat, potser aspirant a poc més que a unes espurnes de vida vegetativa. Potser cercant i trobant i retrobant l'indefinible..., en viatges estranys que algun interlocutor podria creure que només són in invent de la meva imaginació. ...Carrers de Ciutat de Mallorca, de Madrid, de València... Carrers allunyats de poblacions físicament i relativament allunyades. Bars vulgars, cantines d'estacions d'autobusos d'avingudes despersonalitzades, de gent de pas. De vegades, també d'altres indrets massificats. Difuminat entre la multitud... Difuminant-m'hi jo, un transeünt més, paradoxalment el mateix que, moments abans, potser havia respirat en alguna carena -com la setmana passada- o s'havia emocionat a redós d'alguna olivera mil.lenària, retorçuda, a les marjades de pedra seca de Deià, de Valldemossa, prop del mar, prop del mite.
("Haig de recórrer a mots il.lustres de gent considerada sàvia", afirmava. Puc recórrer-hi per tal d'intentar de desposseir alguns mots -"biografia", "autobiografia"- de determinades connotacions; per tal de mirar d'estendre ponts entre l'alta cultura acreditada i la realitat quotidiana més senzilla, més ordinària.)

Des de l'estació de ningú del poble de ningú, recordava -abans-d'ahir- unes anotacions de Kafka, d'un dia dels seus "Diaris": la declaració d'una certa satisfacció seva perquè, un diumenge a la tarda, entrant a la casa del seu amic Max, unes dones que seguien l'escriptor podrien veure com ell entrava en algun lloc, per a alguna feina, per a alguna conversa, amb alguna motivació...

"Diaris" de Kafka que jo havia utilitzat, també, en classes de Literatura, quan m'era possible la petita comunió amb joves a qui podíem introduir en el goig per la lectura, per l'escriptura, per la complexitat de la vida...; en el coneixement de tècniques literàries, d'estructures narratives, del relat dins un relat dins un altre relat... (fins a l'infinit, d'acord amb aquelles teories de la recursivitat que m'havien arribat a fascinar).

. . . .

Relacionant-lo amb els altres relats anteriors, també el que estic escrivint ara -potser biogràfic; però què no ho és?- pot ser interpretat com una mena de relat dins el relat dins el relat: un parèntesi dins el text en què relatava i descrivia impressions mentre pujava a la carena, i que, al seu torn, podria ja ser entès com un parèntesi respecte al relat en què expressava la intenció d'arraconar llibres que em dic que ja no faré servir més... Exercicis literaris. I de recerca de mots. Exercicis en l'intent d'explorar, també, el pòsit de permanents sensacions d'insignificança. I exercicis que revelen la dèria -el vici- de voler interpretar les accions més elementals, més prosaiques: com ara el fet que, un dia sense d'altres objectius especials o atractius, m'arribés en tren fins a una estació de bifurcacions, creient que em seria possible, i fàcil, d'observar -arran de les vies convencionals- algun convoi d'alta velocitat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer