L'ÀVIA

La meva àvia materna era la persona més bona que mai he conegut. Sempre hem estat una família molt gregària. Vivíem gairebé en comuna, una casa al costat de l'altra, amb els meus tiets, cosins i avis materns. La meva àvia era qui cohesionava tot aquest grup familiar. Feia el dinar, se'n cuidava de tots nosaltres i contestava a moltes de les nostres preguntes. La recordo ensenyant-nos a fer ganxet, a la meva cosina i a mi, i deixant-nos els plats de l'esmorzar preparats perquè els rentéssim quan arribàvem d'escola. D'ella també recordo com ens estimava i com, en la nostra adolescència, havia fet de mediadora davant les nostres mares. Era una dona petita i prima però forta i lluitadora. El meu avi, un home alt i fort tant d'aspecte com de caràcter, va plorar com un nen quan ella se'n va anar i, a partir d'aquell moment, es va anar marcint A poc a poc. No va trigar ni tres anys a marxar amb ella.

Aquests dies he retornat a la meva infància i tot d'una els records de la meva àvia m'han dut als dels meus orígens. Ara que ens volen dir com hem de ser i com ens hem de sentir i com hem d'actuar. Amb el cor encongit sempre m'he debatut entre els meus orígens i els meus sentiments, perquè de vegades he pensat que potser la meva àvia m'hagués dit que he renegat dels meus orígens. Amb el cor dividit entre els meus orígens i els meus sentiments també he pensat que segurament no, que ella sàvia com era m'hagués dit el tan familiar de "allá donde fueres haz lo que vieres". I per aquells que ja no hi són, i que haguessin estat convençuts, per dignitat i per convenciment i contra tots aquests que parlen dels nostres avis i no saben res de les nostres lluites, de les nostres renúncies i dels nostres cors trencats, per tots aquests avui fem allò que farien els nostres avis.