L'ÀVIA MARIONA

Encara me'n recordo de la molt estimada àvia Mariona, i de tot el que m'explicava el pare d'ella. Poques vegades l'havíem anat a visitar al poble, sobretot perquè nosaltres vivíem a Tortosa i ella a prop de Sort, cosa que requería moltes hores pesades de viatje.
Jo la recordo asseguda , en la seva vella butaca vermell burdeus davant del finestral del menjador, mirant la placeta mentre feia punteta.
Els seus ullets cansats rere els vidres de les ulleres de pasta mig caigudes i el seu somrriure que no desapareixia mai dels seus llavis. Els seus cabells blanquinosos i ondulats com les ones del mar que ella mai havia vist i que li encantava que li expliquès com era, i em preguntava pel soroll que feien les onades quan xocaven amb els erosionats penyasegats,com era estar assegut a la sorra mirant de cara l'infinit,i si banyar-se al mar era el mateix que fer-ho al riu.
En una d'aquelles escasses visites li vaig portar una fotografia que havia fet jo en els meus primers inicis de fotògraf amateur, en el que es podien veure aquelles onades de que tant li havia parlat. No podré oblidar mai la expressió de la seva cara, una barreja d'il·lusió, eufòria i una mena de melancolia inexplicable.
I avui, jo, estic aquí assegut, a la mateixa butaca vermell burdeus, davant del mateix finestral, i l'enyoro, i l'enyoro casi com ella enyorava el mar que mai havia vist, perquè feia més de dos mesos que no la venia a visitar i quasi me'n havia oblidat d'ella, i ara no la tinc, ara se que ella no està al poble, esperant les meves històries de la platja, i les meves fotografies.
Tenco per un moment els ulls cansats de plorar, i…
I la torno a veure, la meva estimada àvia Mariona, estem els dos asseguts en la mateixa butaca, llavors ella em diu que miri pel finestral, i com si d'una pantalla de cinema es tractés comença una pel·lícula. La pel·lícula de la vida de l'àvia.
Apareix una habitació iluminada amb dues escasses espelmes, una dona jove que està donant a llum, amb l'ajuda d'una mena de comadrona mentre que una alta noia li dona la mà perquè apreti amb força, i al cap de poca estona neix el nadó.
Una nena!, una nena! Maria una nena!- crida eufòrica la comadrona, la dona jove s'incorpora amb les poques forces que li queden i amb llàgrimes als ulls mira il·lusionada al nadó recient nascut, - Mariona, li direm Mariona- diu amb veu tremolosa.
L'àvia era un nadò preciòs, i quin somrriure! Era un d'aquells somrriures que imnotitzava a qualsevol i el feia tornar mig idiota.
La seva mare va posar el llitet davant del finastral i la nena va anar creixent veient la placeta dia rere dia. Aquella placeta que seguia igual encara que ploguès, nevès o fes un sol aterrador, i que la Mariona mai avorria, sinó que se la veia ansiosa perquè arribés el dia en que hi puguès anar a jugar.
La placeta tenia alguna cosa que la feia encantadora,especial, no hi havia cap font,ni cap estàtua, però la gent s'asseia a xerrar als bancs que l'envoltaven, els nens i nenes hi corrien i s'empaitaven, i les dones xefardejaven quan acabaven de fer les últimes compres del dia, i la Mariona, la Mariona era la més afortunada, hi vivia al davant, i quan ja havia après a fer les primeres passes que va ser precissament a la placeta hi anava cada tarda amb els seus amics a jugar.
La Mariona s'anava fent gran, i es passava els migdies de diumenge devorant llibres d'amor i d'aventures, asseguda a la butaca que li havia regalat el seu pare. Era aquella butaca vermell burdeus que ara estava molt gastada de tantes estones que s'hi havia passat.
Quan l'estiu va arribar al poble, la gent va guarnir la placeta amb llumets de colors,i per la verbena hi va haver festa. Ja era fosc quan començà i la gent anava arribant escalonadament. Primer els nens i nenes, juganers com sempre, la gent gran que s'aseia als bancs, i més tard la gent jove, llavors la música va sonar, els més atrevits començaren a treure les noies a ballar, mentre que els tímids anaven xerrant amb uns i altres.
Quan la Mariona va acabar de sopar, amb més presses que mai, els hi va suplicar als seus pares que la deixessin baixar a la plaça, ella, des de casa veia com la festa s'anava animant i com les seves amigues es divertien amb els noiets.
Quanta vida hi havia en aquella petita plaça del poble i com m'haguès agradat anar-hi algun estiu i treure a ballar a l'àvia en alguna d'aquelles cançons lentes.
Anaven passant els anys, i l'àvia s'anava fent gran, va conèixer a l'avi i es van casar.-visca els nubis!-deien tots quan sortiren de l'esglèsia. Dos anys més tard va nèixer el pare. Al pare mai li havia agradat la placeta, deia que la tenia avorrida, contrariament al que li havia passat a l'àvia, per això quan ja va ser tot un home aprofità la primera oportunitat per marxar del poble. Cosa que va entristir molt a l'àvia, que feia poc que se l'hi havia mort el marit, i es quedava sola al poble. El pare li va prometre que la vindria a veure sovint, i que de sola no ho estava que tenia a la senyora Conxita que li feia companyia, i les seves amigues de sempre.
Però ella se sentia sola, l'avi s'havia mort i el seu fill se'n havia anat lluny de casa. Aquells dies tristos els passà asseguda , mirant la placeta, i recordant aquells moments tant bonics, aquells moments passats i feliços que havien omplert el cor d'il·lusió a tots als del poble.
I una d'aquelles tardes, mentre l'àvia feia punteta, sonà el telèfon, -Mare!, mare! Que seràs àvia!- el pare l'havia trucat per donar-li la millor notícia que se li pot donar a una mare, que seria àvia, que seria la meva àvia. Ella no es poguè aguantar les llagrimes que ja li queien , i va obrir el finestral i cridà al carrer : -Seré àvia, àvia!, la gent que es trobava a la placeta en aquells moments la felicitaren i fins hi tot aplaudiren , era la persona més afortunada.
Llavors passats nou mesos vaig nèixer, i al cap de cinc setmanes em portaren al poble perquè l'àvia em coneguès. Pel que es veu l'aire de muntanyà em va anar força be, perquè em va explicar el pare que els primers dies quan encara estava a la clínica havia estat una mica fumut, diarrea i històries d'aquestes, però quan vaig arribar al poble em vaig posar més fort que mai. Sembla ser que la meva arribada fou tot un event, la gent s'havia reunit a la placeta i tots m'esperaven. - és el nét de la Mariona- cridaven tots,-felicitats!- L'àvia m'agafà en braços i em va fer un petò al front. Ara puc veure i recordar la seva cara de feliçitat intenssa, d'una persona que estava sola però que en aquell moment em tenia a mi als braços, i se sentia més plena que mai.
Fins després de sis mesos no em va tornar a veure, però sempre m'agafava amb molta tendresa i em feia el petó al front.
-Quim! Quim desperta't- vaig sentir una veu que em cridava i no sabia d'on venia, es repetia una vegada i una altra, Quim, Quim , Quim… llavors vaig obrir els ulls, m'havia quedat adormit a la butaca de l'àvia, i la meva mare m'estava despertatnt.
El fet que l'àvia es posés malalta ens havia conmogut a tos i vam tornar a passar uns dies al poble, però unes hores després que jo li dongués la mà i li digués que me l'estimava molt, va tencar els seus ulls cansats per sempre.
Però el seu somrriure no desapareixeria mai dels nostres cors.