Història d'una ploma a l'any 37

Des del moment en què em van fabricar, jo ja sabia quin era el meu objectiu a la vida. Transmetre sentiments i opinions fins que el meu esperit s'esgotés.
Vaig romandre dins d'una caixa en la que jo només esperava que alguna mà suculenta d'idees m'agafés i em posés en contacte sobre alguna superfície en blanc per poder-la omplir fins que ja no quedés un sol buit.
Jo encara era molt jove i plena d'energia però la meva impaciència perquè algú es fixés en mi feia que no me'n adonés del temps que passava.
Finalment després d'uns quants mesos, vaig sortir de la caixa per primera vegada i vaig notar aquell tacte calent sobre mi que em va fer sentir una nova sensació, tan agradable que és el que tota ploma voldria sentir. Però encara em sentia insatisfeta, jo volia provar com era arrossegar-me sobre un full i poder escriure fins que les mans del meu amo estiguessin prou cansades per deixar-me caure dins la meva caixa.
Encara recordo aquell dia, eren primers d'octubre del 37, quan vaig escriure les meves primeres paraules.
Era com si jo poguès sentir l'energia que em transmetien aquelles mans, que de vegades estaven més fredes i de vegades més calentes. Puc recordar la meva primera frase amb tota claredat, deia així" Molt estimada Mariona", i la carta deia moltes més coses de les quals després de 70 anys no sóc capaç de recordar.
En el transcurs de la meva vida, he escrit moltíssimes cartes d'amor, precioses , plenes de sentiments molt profunds, de desesperació , de por, de temor, de vegades sentia tremolar les mans del meu propietari quan em deixava lliscar sobre el paper mig brut de terra, quan estàvem a les trinxeres, entre sorolls i crits ordenant de disparar a l'enemic. Jo no sabia ben be que passava però quan sentia la por del meu amo , sabia que no estàvem passant per un bon moment. Però encara així ell no perdia mai l'esperança i quan sentia que m'agafava amb força jo orgullosa escrivia les millors paraules.
Avui romanc estirada sobre el meu coixí dins la caixa , en una botiga d'antiguitats, no sé que se'n a fet del meu amo , ni de la seva estimada Mariona, però ara ja no tinc aquelles ganes inesgotables d'escriure, sinó que només espero descansar aquí dins amb tranquil·litat i vivint dels meus records.