L'aurora

Manquen cinc minuts per a les quatre de la matinada del divendres 2 de setembre de 1859. L’Agustí Bosch i Jáuregui, funcionari del cos borbònic de telegrafistes, destinat al torn de nit de l’estació de Lleida i carlista recalcitrant, està a punt de realitzar un segon acte de rebel·lia en els seus trenta anys de vida. El primer, fa deu anys, un embolic de faldilles amb defenestració, li va deixar una coixesa crònica a la cama dreta que el va apartar de l’exèrcit.

Es regira nerviós a la precària cadira de fusta, davant l’invent que ha revolucionat la comunicació a distància. Avui es podrà redimir de la seva inutilitat per al servei militar. Mira un moment per la petita finestra reixada: no es veu ningú sota els fanals de gas del carrer. Fa un glop a la tasseta amb el rostre de la Verge i, camuflat en una comanda urgent per a les obres del Canal d’Urgell, comença a transmetre un missatge en clau al seu enllaç de Tarragona: l’esposa del comandant Cabrera, una rica dama anglesa, ja ha fet l’avançament dels 60.000 francs-or per preparar el desembarcament dels insurrectes carlistes al Delta de l’Ebre.

Concentrat com està, no s’adona de les llums misterioses que han aparegut en el cel nocturn. Com un llençol de gasa translúcida i multicolor, una insòlita aurora boreal ha davallat del firmament, per il·luminar els carrers de la ciutat amb un calidoscopi de tons fosforescents. De sobte, el telègraf deixa d’emetre senyal. L’Agustí insisteix, obcecat, però una descàrrega elèctrica de l’aparell el fa caure inconscient al terra. Unes guspires parpellegen al voltant del transmissor i tota l’oficina put a cremat. Quan s’aixeca, l’Agustí ja no és ell. La colossal tempesta solar ha arrossegat per accident un ésser immaterial fet d’energia pura, a través de l’espai fins a la Terra, on s’ha vist engolit per la corrent electromagnètica de l’incipient telègraf i ha ocupat el cos de l’Agustí, destruint la seva ment. A partir d’ara, només tindrà un objectiu: tornar al Sol, la seva llar.