La pell

Amb un panteix extenuat, s’omple els pulmons d’una alenada d’aire fred, que li provoca una tos intensa i sobtada. La brusquedat dels seus estossecs ressona com un eco enmig de la sala buida. La resta roman en silenci. Sent l’abraçada gèlida de les rajoles en contacte amb la seva pell i s’esgarrifa. El cor cavalca salvatge. La sang va retornant als membres estirats al terra, que s’agiten en petits espasmes, com un telègraf transmetent un codi Morse. Obre els ulls i no veu res. Lentament, les seves pupil·les s’acostumen a la penombra. La llum esmorteïda dels fanals s’esmuny per les petites escletxes de la persiana abaixada: a fora és de nit. No sap si encara és dijous o ja és divendres.

A batzegades, la seva memòria recent projecta imatges de dos cossos nus abraçats, com una pel·lícula antiga gravada amb cinematògraf. Un garbuix de llavis famolencs, llengües entrellaçades i mans àvides explorant racons ignots però ja coneguts, territoris fets de pell humida i calenta, que s’estremeixen enllepolits amb cada avenç dels dits experts. El frec invasor i viscós de la carn fins al desbordament del plaer, en una onada d’èxtasi, que es vessa indolent per l’entrecuix i amara cada àxon del cos, fins submergir-lo en un oceà de joia. La mort, la glòria i la resurrecció en uns instants. La coïssor a l’esquena d’una esgarrinxada com a culminació i venjança fútil.

A les fosques, palpa la roba esbarriada al seu voltant. L’erecció es va desinflant, mandrosa, com un globus punxat. Es vesteix de pressa. Al seu costat jeu, inert, el cos nu d’una dona. El seu nom era Laura. A la butxaca dels pantalons que s’ha posat troba un mòbil i una tarja per fitxar a la feina. L’il·lumina amb la llanterna del telèfon: hi llegeix Rafael Llopis Garcia. Sense fer soroll, tanca la porta de l’àtic deshabitat i baixa per les escales fins al 3r 1a. No pot badar: té un cos per amagar abans de l’alba i una identitat per ocultar, quan surti el sol, sota la nova pell que habita.